Aquests dies estem assistint a una dinàmica si més no curiosa, fins i tot paradoxal. Em refereixo a les declaracions del senyor Feijóo que, en lloc d’exposar el seu programa de Govern (la setmana que ve presentarà la seva investidura al Congrés), es dedica a criticar i bombardejar per terra, mar i aire les condicions d’una eventual investidura del president Pedro Sánchez.
Totes i tots recordem que el Vox-PP es va presentar a les eleccions del mes de juliol amb un únic dubte: si sumarien majoria absoluta plegats o bé si amb el PP ja n’hi hauria prou. Sí, el senyor Feijóo va demanar «una gran majoria per no dependre de ningú» –no la va obtenir–, el senyor Abascal cridava a les ombres de la nit per configurar un Govern Vox-PP per, literalment, «erradicar todo lo que ha hecho el Partido Socialista» –Vox va perdre vots i diputats–. La realitat és que no van guanyar ni en vots, ni en percentatge, ni en diputats, ni en res. Més enllà dels seus aliats de l’extrema dreta, el senyor Feijóo no ha sabut sumar cap altra força política superior a un diputat a la seva investidura. Es van creure tant la seva pròpia propaganda que agitava la idea «de un fracaso clamoroso del sanchismo y sus aliados» que des del 23 de juliol se’ls veu completament desorientats, donant cops de volant contínuament, sense cap relat coherent més enllà de seguir sacsejant el mantra de «las maldades» del president Pedro Sánchez.
Ni ve l’apocalipsisis, ni el dia del judici final, com tampoc van venir quan va triomfar la moció de censura, ni quan es van aprovar els indults
Si al conjunt del país el vot a les forces progressistes, reformistes i feministes va ser majoritari, a la província de Tarragona aquesta tendència ha estat més acusada. Tarragona ha votat progrés, concòrdia i convivència. Com a cap de llista del PSC vull agrair la confiança dels més de 120.000 tarragonins i tarragonines que van votar socialista (50.000 més que ara fa quatre anys). Ens deixarem la pell per defensar aquestes comarques a les Corts Generals, en podeu estar segurs.
Bé, i ara què? Aquesta és la pregunta que em fa molta gent a peu de carrer aquests dies. Primer, no us deixeu impressionar per la cridòria que alguns intenten atiar i que ja us adverteixo que, lamentablement, anirà a més. Ni ve l’apocalipsi, ni el dia del judici final polític, com tampoc van venir quan va triomfar la moció de censura, ni quan es van aprovar els indults.
Com a demòcrates hem de respectar els tràmits parlamentaris i, per tant, hem d’esperar que el senyor Feijóo descobreixi el que ja sap la resta del país: que el Vox-PP no va guanyar les eleccions i que no tenen majoria per governar. Un cop acabi aquesta investidura fake, tenim tots el repte d’articular el clam sorgit de les urnes que sí que va guanyar: la majoria que vol que la política resolgui problemes i que Espanya, Catalunya i Tarragona avancin.
Com recorda Salvador Illa: la política democràtica consisteix en buscar acords i no en fomentar la divisió de la societat
Això requereix una voluntat inequívoca d’arribar a acords, amb generositat però sense ingenuïtats, per part de tothom. Ara bé, ho volem deixar molt clar: sempre dins del marc de la Constitució democràtica. Volem mirar endavant i buscar allò que ens uneix. Com sempre recorda Salvador Illa: la política democràtica consisteix en buscar acords i no en fomentar la divisió de la societat. El nostre objectiu és i serà fomentar la convivència i el bé comú, que són els instruments que fan avançar els països. Així ho ha entès la ciutadania i per això el PSOE va obtenir un milió de vots més en relació amb les eleccions de 2019 (és el primer cop en els darrers 20 anys que un partit que governa creix i creix tant un cop torna a passar per les urnes), i per això el PSC ha arrasat a Catalunya més que doblant la segona força en nombre de vots (que per cert, és el soci de coalició del Govern progressista del president Pedro Sànchez).
Mentre acabo d’escriure aquestes línies m’arriba la darrera diatriba del senyor Aznar carregant contra tot el que es mou, mentre crida «traición, traición». Les seves paraules em recorden la cita del ministre socialista Fernando de los Ríos que afirmava durant la República que l’única revolució pendent a Espanya era la revolució del respecte a les opinions del considerat altre. No ens resignem que això sigui així in aeternum. No ho fem.
La Constitució ens dona llibertat i un marc de convivència. La ciutadania vol continuar mirant cap al futur, seguint el treball polític que des de fa 5 anys el Govern del president Pedro Sánchez ha fet per afavorir la convivència i el retrobament, primer, entre els catalans, i després, entre els catalans i la resta dels espanyols. Aquest és el camí, no n’hi ha cap altre. Aquest és el camí que els ciutadans i ciutadanes han avalat a les urnes amb el seu vot. El camí del futur.
