El número 9 del carrer Major d’Albinyana va ser el camp base del vincle entre Perucho i el Camp de Tarragona. Així, tot i ser fill de la Vila de Gràcia, la vida del novel·lista i poeta Joan Perucho i Gutiérrez (Barcelona, 1920 – 2003) va estar molt entrellaçada amb les nostres comarques: ja que a més de la casa de ‘Cal Groc’, al Baix Penedès; Gandesa i la Granadella –on va treballar de jutge– també van formar part del seu periple vital o literari.
A partir d’aquest nexe personal amb les comarques meridionals, Perucho situa el Camp de Tarragona, i també la zona del Maestrat, com a espais narratius en una literatura de la segona meitat del segle XX que, com sabem, sempre s’ha emmirallat més en allò que passava al nord del Llobregat, i de manera especial a Barcelona i l’Empordà. Així, a diferència d’altres autors de la seva mateixa generació, a les novel·les de Perucho sí que poden sortir referències de la demarcació com l’Ordal, l’Arboç, el Gornal i també d’Altafulla, Falset o Pratdip.
Quan fa unes setmanes, en un sopar nord enllà, a Santa Coloma de Farners, van sortir referències a Joan Perucho i als estudis que aquests anys s’estaven duent a terme sobre ell, de seguida vaig recuperar alguns dels articles més recents d’Anton Monner, que de ben segur els lectors del Diari recordaran, ja que el cronista de Gandesa ens detallava justament l’estima que Perucho havia tingut per Calaceit, Horta de Sant Joan o per la capital de la Terra Alta «on observava els diferents colors dels arbres de temporada; els ametllers en flor, l’olor del romaní florit cada festa de les marededeus, els canvis de fullatge i els diferents tons de les pampes de la vinya...», en paraules de Monner, que recorda que a Perucho «tot li semblava nou, descobert de la nit al matí».
Així, si l’any 2020 va ser l’Any Perucho, per recordar el centenari del seu naixement, en una commemoració oficial de la Generalitat de Catalunya comissariada per Julià Guillamon, i recentment s’han reeditat alguns dels seus llibres, tot just fa quinze dies d’una altra bona notícia relacionada amb el llegat de l’escriptor: el filòleg i advocat Pere Torra (Blanes, 1965) acaba de defensar una tesi doctoral en la qual analitza de manera detallada el temps, l’espai i la intertextualitat a les novel·les de l’autor d’Albinyana.
D’aquesta manera, Torra aprofundeix en sis de les principals novel·les de l’escriptor, Llibre de cavalleries (1957), Les històries naturals (1960), Les aventures del cavaller Kosmas (1981), Pamela (1983), La guerra de la Cotxinxina (1986) i Els emperadors d’Abissínia (1989). En fa una anàlisi acurada a la recerca dels espais geogràfics utilitzats per l’autor en les seves obres, que inclouen viatges imaginats per indrets reals –Catalunya, la península ibèrica, el nord d’Àfrica, la Mediterrània oriental, Gran Bretanya, les Filipines, Indoxina, etc.– barrejats amb escenaris procedents de ficcions literàries i també d’altres de totalment inventats; i d’aquelles referències –molt nombroses– que Perucho esmenta de fragments textuals, tant literaris com de tota mena, d’altres autors. Així mateix, l’autor de la recerca presta atenció al tractament lliure del temps de la narració i la seva vinculació amb els fets històrics, i revela els anacronismes i les transgressions temporals que l’escriptor introduïa a les seves novel·les, ja fos com a divertimento o per homenatjar autors precedents.
És així com a la tesi, dirigida per Francesco Ardolino, de la Universitat de Barcelona, el doctor Torra ens descobreix els elements paratextuals, les estructures narratives i les digressions assagístiques que es troben al llarg de les novel·les de Perucho, autor que el 2005 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, i que sovint ha estat comparat amb Italo Calvino, autor d’una trilogia de narrativa fantàstica, com a instrument de l’aproximació als problemes del món real des de la imaginació. L’obra de l’escriptor barceloní –segons la tesi de Torra– posa de manifest una visió crítica del món contemporani, d’aquell convuls segle XX, ja que destaca el valor els textos antics: «És de les meves lectures d’on surt la meva literatura (...) el present no m’interessa (...) respecte el futur no hi trobo cap significació», com queda ben recollit a la recerca esmentada.
Potser cal relativitzar l’isolament de Perucho –remarca Torra–, que troba en el narrador afincat a Albinyana certs punts de connexió amb Josep Pla, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany, pel que fa «als itineraris detallats sobre el país, la presentació simultània de la duplicitat de mons separats per l’espai i el temps o la manipulació de la cronologia de la història».
Quan preguntem a Pere Torra quina de les novel·les de Perucho recomana com a primera aproximació que ens permeti endinsar-nos en l’imaginari de l’escriptor, ell les recomana totes, sent conscient que és possible una nova lectura i apostant per la complicitat del lector que pot entrar dins del joc que proposava l’autor en el seu moment, amb diverses capes de profunditat. Per tant, aquest estiu pot ser una bona ocasió per tornar a capbussar-se en la literatura de Perucho i redescobrir els seus paisatges al Penedès, la Terra Alta i el conjunt del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.