El vell Túria, nou Edèn valencià

El 14 d’octubre de 1957 una forta riuada va inundar els carrers de València. El Túria, que travessava la ciutat d’oest a est, es va desbordar i causà vuitanta-un morts i elevats danys materials. La «riuà», com la recordem allà, va ser un avís de la natura, el punt d’inflexió que va portar el govern de l’època a desviar el riu per fora de la ciutat, per evitar noves catàstrofes. El projecte, conegut com a ‘Plan Sur de Valencia’, es va finançar en part (una petita part, no us cregueu) passant el plat als valencians: totes les cartes enviades des de València havien de portar, a més del segell ordinari –aleshores d’una pesseta– un altre d’addicional de vint-i-cinc cèntims. I aquest ral el vam pagar durant diverses dècades.

Va ser una obra faraònica, sense comparació a Europa, pròpia d’un moment en què el poder es concentrava en una sola mà. De fet, Franco va visitar la ciutat de València deu dies després de la catàstrofe i es va comprometre a desviar el riu. Avui una obra d’aquesta naturalesa no seria possible. La dispersió del poder (València-Madrid-Brussel·les), la conscienciació mediambiental i l’oposició de grups ecologistes ho posarien molt difícil. N’és una bona prova l’ampliació de l’aeroport del Prat, que es va frustrar perquè afectava la Ricarda, una finca protegida de 135 hectàrees al costat de les pistes.

Les obres es van executar entre el 1965 i el 1972 i van suposar la desviació del riu pel sud de València. I què es feia amb el vell llit del Túria? La qüestió no era fútil, perquè parlem d’una franja de terreny de deu quilòmetres de llarg per dos-cents metres d’amplada. El règim i els seus hereus hi volien construir una autopista amb alts edificis als costats. La gent demanava una altra solució: destinar l’espai a zona verda.

La dècada dels setanta va ser excitant i esperançadora a València, com sens dubte ho va ser a moltes altres ciutats del nostre país. Hi havia la creença col·lectiva que les coses es podien canviar... i la voluntat de canviar-les. I es va crear un ampli moviment ciutadà reivindicant la conversió del vell llit en una gran zona verda. Un moviment iniciat al si de l’esquerra amb el lema ‘El Túria és nostre i el volem verd’, que aviat es va fer transversal i va calar en bona part dels valencians. Aquesta força ciclòpia, unida a la debilitat del règim –i dels seus successors– va fer témer un nou desbordament, no ja del riu, sinó de la munió de ciutadans que empenyien en aquesta direcció. I l’opció va triomfar.

El temps ha demostrat que la decisió va ser encertada. No solament es va erradicar el perill de noves riuades, sinó que avui els valencians tenen un singular i extens pulmó verd d’1,1 milions de metres quadrats (el tram final encara no està enjardinat), que produeix elevats beneficis socials. És l’eix vertebrador de la ciutat, que ha determinat la seva evolució. Un gran parc on milers de ciutadans gaudeixen diàriament de multitud d’activitats. Un espai a l’abast de gran part dels valencians, des del més pobre al més ric, que tenen a quinze minuts com a màxim, fet que suposa una veritable socialització de les zones verdes. És el punt de trobada de famílies, amics i altres col·lectius. I el fan servir massivament al llarg de tot l’any i, singularment, durant la pandèmia.

I és que el vell llit del Túria s’ha convertit en una llarga franja forestal, per on serpentegen innombrables camins i sendes i per on van i venen, en grup o en solitari, els valencians. Hi ha nombroses instal·lacions esportives (desenes de camps de futbol, de rugbi, d’atletisme...), i culturals, com el Palau de la Música. I acull, també, la cirereta del pastís, la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la icona de la València moderna, que el 2019 va vendre 2.876.524 entrades, i és més que probable que el 2022 superi la xifra, tenint en compte el furor col·lectiu a sortir i a gaudir que estem veient a les societats occidentals per recuperar el temps perdut per la pandèmia.

Amb la perspectiva històrica que dona el temps, podem afirmar que el Jardí del Túria va ser la de calç per a València, una mena de compensació a la ciutadania per la demolició massiva i indiscriminada, durant dècades, d’edificis de la part antiga (la d’arena), que arramblava amb la totalitat de l’immoble (inclosa la façana), per construir als nous solars edificis ‘moderns’ i de més volum. Un fenomen que va deixar el paisatge urbà d’alternança arquitectònica que avui tenim, on els edificis nous ‘canten’ amb els antics. Una cosa semblant al que s’aprecia a moltes ciutats alemanyes, amb una diferència no menor: la situació alemanya era conseqüència dels bombardejos aliats i la de València de la piqueta especuladora. Potser els valencians som una mica així: una de freda i una de calenta.

Actualment no hi ha controvèrsia al voltant del riu. El consens ciutadà és indiscutible. I després de la pandèmia encara més, perquè va servir de jardí de proximitat a desenes de milers de valencians que ‘es van tirar al riu’. I és que el vell Túria ha esdevingut el nou Edèn valencià. La lluita no va ser inútil.