No recordo quan vaig començar a preocupar-me per portar les sabates netes. Suposo que seria quan anava a l’escola i, en tornar, em tocava rentar-les a mi. Raspall, drap, betum, esponja. Cada dia. Regla familiar. I ben posada. L’encàrrec no va evitar que omplís mocassins, vambes, botes i babutxes de fang o sorra, però sí em va fer conscient que les meves accions tenien conseqüències... I que a vegades pagava la pena jugar a futbol descalç.
El meu fill no pensa en aquestes coses. I fa bé. És un nen de poc més d’un any. Ahir va saltar de bot en un bassal ple d’aigua, fulles i llim. Va aixecar i abaixar els peuets diversos cops. Va esquitxar-se els pantalons. Va observar content com mil gotetes sortien disparades a cada moviment, en una onada expansiva amb epicentre en les seves sabatones... I va sortir corrents del clot fent petites passes, només per fer marxa enrere i repetir l’operació. Més aviat que tard –el temps passa ràpid, i més encara a l’estiu– em tocarà imposar-li la mateixa norma que vaig experimentar jo. És llei de vida. Però, de moment, a ell li toca tacar-se les sabates a plaer. En el futur podrà seguir fent-ho –sovint val la pena!– però no les eixugaran ni el pare ni la mare.
