Tapar la boca a algú, evitar que parli, que cridi, que s’expressi, és un acte de violència evident. Fer-ho sense les mans, amb la llei, la manca d’oportunitats o l’enclaustrament, també. Si, a sobre, es tapa la boca a la meitat de la població, llavors ja és un acte de tirania, barbàrie i crueltat encara més esgarrifós i abominable. I això és el que està passant avui dia amb les dones a l’Afganistan. El règim dels talibans ha ratificat una llei «per a la propagació de la virtut i la prevenció del vici» que, entre altres coses, prohibeix el so de la veu de les dones en l’àmbit públic. Que les dones parlin a les places, als mitjans, a les aules és una manca de modèstia, diuen. La mateixa llei també considera «innegociable» que les dones hagin de tapar el seu cos per «evitar causar temptació». Com si el problema no fos en l’ull que no sap mirar.
Tota aquesta injustícia és, en primer lloc, culpa dels mateixos talibans, que s’han aferrat a les interpretacions més extremistes de la llei islàmica, s’han enrocat en tradicions i costums prehistòrics i inhumans, i que van mentir quan, en reprendre el poder l’any 2021, van prometre que no tornarien a erigir l’estat tirànic i atroç que existia al país l’any 2001. Però també és culpable Occident: per premiar els talibans en la seva lluita contra la Unió Soviètica, per destruir l’Afganistan durant vint anys, i per abandonar els afganesos i afganeses a la seva sort.