Constitució, ídol trencat

La Constitució espanyola és un tòtem. Venerat, immòbil, intocable. Cada 6 de desembre, les celebracions tenen un deix de reivindicació, un aire d’elogi postís, forçat, com si la Constitució demanés ser constantment defensada, aixoplugada, reivindicada. L’aniversari és un esdeveniment mancat d’alegria. Discursassos, desfilades, recepcions, besamans. Els defensors més fervents semblen sovint els seus pitjors enemics: la veneren com un monument en comptes de presentar-la com una eina. Com si la perfecció immutable en fos el seu mèrit intocable. La Constitució, com totes les obres humanes, té defectes. En la capacitat d’identificar-los, discutir-los i corregir-los resideix el seu valor. Mentre que moltes constitucions democràtiques, fins i tot la francesa, permeten reformes àgils per adaptar-se als temps, l’espanyola eleva qualsevol canvi a la categoria d’epopeia. Reformar un sol article requereix un calvari de majories qualificades, referèndums i crisis que desanimen els intents més modestos. Aquesta rigidesa, lluny de protegir-la, l’asfixia i la rovella. Com canviar-la és gairebé impossible, la Constitució és un camp de batalla interpretatiu, no pas un marc de convivència. El fet que sempre s’hagi de reivindicar és simptomàtic: no genera adhesió natural, no ha esdevingut el vincle emocional i polític que podria ser, el pilar robust d’una democràcia viva. No se n’adona, Espanya?