Fullejant antics apunts del batxillerat, fa uns dies vaig trobar entre les declinacions llatines i la llista dels emperadors romans, la següent frase manuscrita: Nulla dies sine linea. És a dir, cap dia sense una línia. La locució, compilada per Plini el Vell al segle I, s’atribueix a l’artista grec Apel·les, de qui es diu que no passava un dia sense pintar. El novel·lista francès Émile Zola va adoptar la frase com a lema i va gravar-la sobre la llinda de la seva xemeneia, i Jean-Paul Sartre la va fer servir a la seva autobiografia Les Mots, parlant de la seva actitud enfront de la feina. Com Sartre i Zola –salvant les distàncies– jo també he procurat aplicar-me el lema en l’àmbit de l’escriptura. I aquestes columnes, tot i no ser diàries, són l’excusa perfecta per consolidar aquest hàbit, que no sempre he estat capaç de mantenir amb constància.
Un altre lema que procuro aplicar-me –i que és més popular– és el de no anar al llit sense aprendre una cosa nova. En aquest sentit, com que he de reconèixer que, al vespre, sovint caic derrotat sense pensar en què he après durant el dia, la meva dona i jo hem començat un hàbit nou, que potser serà rebut amb reluctància pel lector: cada dia procurem aprendre un mot nou. I hem de fer-lo servir durant el dia. En aquesta croada, la tecnologia ens ha donat un cop de mà: existeix una aplicació que et suggereix noves paraules cada matí. La d’ahir era –potser ho han endevinat– «reluctància».
