Un dels motius que al·leguen els docents per justificar el desig de canviar de feina és el «desgast psicològic» que comporta el dia a dia de la tasca educativa. També és una nosa la «burocràcia» que és percebuda com a «càrrega de treball extra», amb poca o cap utilitat. Aquestes conclusions són d’una enquesta elaborada pel sindicat majoritari de docents a Catalunya, USTEC-STEs (IAC) amb una mostra de 14.000 mestres i professors. En la presentació de l’estudi, el coordinador del treball, Xavier Díez, ha dit que la docència s’ha convertit en una professió «degradada», cada cop menys atractiva perquè s’ha «proletaritzat». Un altre dels problemes que ressalta l’enquesta és que el 60% dels docents tenen «problemes econòmics».
El 36% dels professionals de l’educació a Catalunya estan pensant a deixar-ho i dedicar-se a un altre ofici
Aquest és un mal endèmic de la docència. L’amic Emili March i Jordana, ha tingut la deferència de permetre’m la lectura d’un avanç editorial del seu darrer llibre Memòries d’un mestre d’escola. Emili March va ser durant una dècada el mestre de Vilanova de Meià, entre els anys 1959 i 1968. El seu sou era de 960 pessetes al mes. El jove mestre, solter, havia de viure de despesa. La pensió completa a l’Hostal Pissé costava 1.200 pessetes al mes. Van convocar una reunió de pares a l’Ajuntament per demanar un ajut de quinze pessetes per completar el sou del mestre. Un dels veïns va intervenir per assenyalar al docent: «Vostè és jove i també voldrà anar al cafè». Les famílies més benestants van estirar la quota fins a vint pessetes. Està ben trobada la dita de passar més gana que un mestre d’escola.