La memòria col·lectiva la d’alguna la gent és efímera, la velocitat en que va el mon fa que tot sigui vell molt ràpidament, podríem posar infinitat exemples i ens en deixaríem molts.
Arran d’això l’altre dia passejant per un dels carrers cèntrics vaig sentir a dues persones que parlaven d’un carrer amb un nom que ja ni m’han recordava, de fet aquell carrer des del 1979 que va recuperar el nom anterior, a mi em va transportar a quan era jovenet, però em va fer pensar en la desaparició d’un nomenclàtor que va existí, durant més de quaranta anys substituint al que l’ajuntament constitucional havia decidit i votat democràticament.
Els canvis de noms varen ser de les primeres coses que ens van fer des dels ajuntaments democràtics l’any 1979, per treure dels carrers de la ciutat els noms d’aquell règim dictatorial
És cert que aquells canvis de noms varen ser de les primeres coses que ens van fer des dels ajuntaments democràtics l’any 1979, treure dels carrers de la ciutat els noms d’aquell règim dictatorial.
Durant els primeres anys hi havia gent que encara els anomenava pel nom que havien portat, el pas dels anys va anar difuminant tot aquell record fins el punt de que avui no queda cap vestigi físic del temps de Franco.
Dit això caldria que no perdéssim la memòria tant col·lectiva com individual, no estaria de més que algú recordés de tant en tant tot allò que va passar, i que ho associéssim a les mancances que patien les persones, com per exemple associar que quan els carrers portaven aquells noms l’escolarització era molt deficient, o que la sanitat no arribava a tothom, o que fer esport era un luxe a l’abast de molt poca gent, o que els servei d’autobusos era molt precari, o que les festes majors eren poca cosa, o que la cultura, el teatre... etcètera, etcètera, etcètera .
No vull semblar un nostàlgic però sí que cal dir les coses i de tant en tant mirar enrere, per adonar-no que, tot i haver avançat força, encara falten coses i que tot és molt tendre
No vull semblar un nostàlgic però si que cal dir les coses i de tant en tant mirar endarrere, per adonar-nos-en que tot i haver avançat força encara faltes coses i que tot és molt tendre, encara que a alguns i algunes es pensin que sempre ha estat així perquè ells i elles ho han vist sempre.
Dons no.