La increïble irresponsabilitat d’ERC

«Quantes partides pressupostàries val la meva llibertat?». Va ser la resposta, sense dubte, absolutament clarificadora de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el 2019 en una entrevista on la periodista li preguntava sobre el vot del seu partit en relació amb els pressupostos socials del Govern del president Pedro Sánchez.

Clarament irritada mentre escoltava l’entrevistadora recordant que amb l’aprovació dels comptes s’apujarien les pensions, s’incrementarien les partides en educació i en sanitat, o que es podrien nodrir nous serveis socials públics, la senyora Rovira va etzibar aquesta frase digna, certament, d’una antologia: «quantes partides val la meva llibertat?»

Mai, mai a la història de Catalunya, havíem escoltat una dirigent d’un partit polític que es pretén nacional supeditar el bé comú del conjunt de la ciutadania a la seva situació processal personal. Mai. Un pot, legítimament, discrepar o rebutjar uns pressupostos considerant que no són bons per la ciutadania, o que són millorables, però compartir els continguts (perquè recordem que després ERC ha votat a favor dels pressupostos del Govern de Pedro Sánchez) però rebutjar-los en funció dels interessos d’una única persona és insòlit. I recordem el resultat d’aquesta, diguem-ne, lògica política: els independentistes, juntament amb el PP i Ciutadans, van tombar els pressupostos el que va obligar a anar a eleccions amb el risc subseqüent que la dreta i l’extrema dreta arribessin al poder.

He recordat aquesta resposta, tristament, aquesta setmana quan ERC va decidir votar en contra del paquet de mesures socials impulsat pel Govern de progrés per ajudar la gent, a peu de carrer, en aquests moments de dificultats agreujades per la guerra d’Ucraïna. Així, veiem com un partit que afirma ser d’esquerres (i que no només ho diu, sinó que sovint es posa com a exemple) vota en contra de: abaixar els preus dels carburants (sí, sí, de què et costi menys diners omplir el dipòsit del teu vehicle), abaixar l’IVA de l’electricitat, limitar la pujada del lloguer, incrementar les quanties de l’ingrés mínim vital, impedir nous accessos al bo social que permet a moltes famílies poder pagar la llum, retirar les ajudes als transportistes, etc. Està en contra ERC d’aquestes mesures concretes? No ho sabem perquè no van dir res sobre la qüestió, el que si sabem és que estan «molt enfadats» per un presumpte espionatge i, davant d’això, la satisfacció de les necessitats reals del comú dels mortals a peu de carrer (també de la gent que fins ara els ha votat) els representa, exactament, un zero a l’esquerra. Ells estan «molt enfadats» i punt, què la gent hagués perdut totes les ajudes que he exposat abans, per a ells, quedava empetitit al costat d’això. Quasi es podia evocar la declaració de la senyora Rovira: «quantes partides val la meva llibertat?» És, tot plegat, d’una irresponsabilitat política increïble, impròpia d’un partit que es diu de Govern.

I una dada no menor, és la segona vegada consecutiva que la CUP, ERC i els incondicionals del senyor Puigdemont voten «no» a una mesura l’alt calatge social juntament amb el PP i Vox. La segona vegada consecutiva... Primer van votar en contra de la reforma laboral, el que hagués suposat mantenir la reforma impulsada el 2012 per algú tan sensible als drets dels treballadors com el senyor Rato. Doncs van votar que «no» a aprovar una reforma que comptava amb el suport explícit dels sindicats representants, precisament, dels treballadors (tot i que la cara del senyor Rufián mentre sentia els crits d’entusiasme dels diputats de Vox quan en un principi semblava que la dreta s’havia sortit amb la seva mereixeria, segur, figurar al museu de cera). Doncs van votar que no, potser aleshores també devien estar «molt enfadats». Quan un està en política ho està per millorar la vida de la gent i per transformar la realitat, no per analitzar els estats d’ànim ni per fer cháchara. No ho oblidem quan es convoquin noves eleccions.