Ser dona, encara avui, continua sent sinònim de trobar-se amb obstacles invisibles però implacables. El sostre de vidre continua allà, tan alt com sempre, mentre el món ens demana que demostrem més, que justifiquem cada mèrit i que acceptem cada porta tancada com si fos el preu inevitable d’haver nascut dones. No n’hi ha prou amb ser competent, eficient o brillant: cal ser-ho el doble perquè se’ns reconegui la meitat. Encara avui, quan una dona arriba lluny, se li pregunta com ho ha aconseguit.
I si a aquest escenari li sumem la maternitat, les barreres es multipliquen. Quan una dona decideix ser mare, el món li tanca portes. Si no ho és, la pressió és una altra: «Se’t passarà l’arròs», «No esperis massa», «Què és més important, la feina o els fills?» Però si ho és, de sobte, passa a ser «un problema». «Redueix la seva disponibilitat?» «És prou productiva?» «Serà capaç de seguir el ritme?».
El missatge és clar: siguis mare o no, el nostre món sempre trobarà una manera de penalitzar-te. Massa jove o massa gran, massa ambiciosa o massa absent, massa suau o massa dura. Massa. Massa. Sempre massa alguna cosa. I en aquest equilibri impossible, el micromasclisme es cola cada dia en les nostres vides i l’hem de trampejar com podem. L’única veritat és que la igualtat encara no existeix.
