És mig matí. M’aturo un moment: he matinat i necessito un cafè (i un croissant petitó). M’aturo davant d’una cafeteria. No és la de sempre. Ja m’està bé. Hi ha gent, però poca cua. Davant meu, un grupet de dones parla tan fort que no puc evitar parar l’orella. Fan de tap i la cua no avança. Demanen entrepans. Molts entrepans. De pernil ibèric. I parlen amb dos homes que semblen treballar a la banca. Són d’Andalusia. De Cadis. Estan allotjades a Miami Platja (pronunciat com el Miami dels Estats Units) i passen aquests dies per aquí. Viatgen les quatre, amb l’Imserso. Sense ningú més. Feia temps que no sortien de casa.
Les miro. Són quatre, i de caràcters ben diferents. Hi ha la relacions públiques, que intenta –i dono fe que ho aconsegueix– fer amistat amb tothom. Un parell de les seves amigues són una mica més discretes, i la quarta posa ordre al caos: «¡Deprisa, necesitamos una hora y media para ver el museo, no tendremos tiempo!» Insisteix. Hi torna. Agafen l’assortiment d’entrepans de pernil ibèric i desfilen, corrents, cap al Gaudí Centre. Estan entusiasmades. Tenen ganes de conèixer més Gaudí (per cert, en procés de santificació, o quasi) i de viure uns dies sense llaços ni responsabilitats, més enllà d’«on anem avui». El tap de la cua de cafeteria es dilueix i marxen corrents cap al Mercadal. Estan pletòriques. Són estampa de plena felicitat.
