Allò que ens desperta la neu

Fa cosa d’un mes, el meu fill va veure la neu en directe per primera vegada. Ens aixecàvem, a Puigcerdà, obríem les finestres de l’habitació i ens trobàvem aquell preciós paisatge emblanquinat. Vam jugar, vam gaudir, vam riure, vam patir fred i ens va tocar el sol. Ara hi vol tornar. «Anem a la neu», ens va dient de tant en tant. Diumenge, a la redacció, era una tarda amb poc moviment. I de sobte, vam començar a veure algun vídeo per les xarxes. Neva a Prades? Demanem fotos i vídeos als nostres contactes. Una mica emblanquinat. Un paisatge de postal. Poca cosa. Després va ploure. Però ens va despertar allò que només sap fer la neu. Records d’infantesa. D’aquells hiverns al poble de màxima diversió. Recordar el 6 de gener de 1995, quan els Reis d’Orient ens van deixar una gran nevada que va ser el millor regal del món. La del 2010. Intercanvi d’aventures. Cadascú hi diu la seva. Perquè això és el que ens desperta la neu. Ens agrada veure-la. Ens aixequem de la cadira per veure les fotos que els arriben a les companyes. Les mirem amb els ulls d’un nen petit. Això d’aquest diumenge va ser anecdòtic. Va nevar poquet. Però ens va donar una alegria i unes fotos boniques que ens van cedir des del terreny. Li vam ensenyar a l’Aleix. «Anem-hi?», tornava a dir. L’entenc. Jo també ho faria. Jugar amb la neu és un dels grans plaers de la vida.