Estufament i modèstia

19 mayo 2017 21:30 | Actualizado a 22 mayo 2017 12:11
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’ estufament, la supèrbia, el fet de creure’s superior, per damunt de moltes coses, és un dels mals que més estan atacant a la nostra societat per posar en evidència el que no és més que estretor de mires, pobresa d’esperit i ignorància.

No hi ha res més atrevit que la ignorància, i té per norma l’ignorant creure que tot ho sap. No s’adona que presumeix del que més li manca, i potser ho fa perquè està acomplexat.

Així estem en aquesta societat de «savis» que tenen per norma menysprear i trepitjar a la resta d’humils mortals. Engegues la televisió i tota la programació està plena de realities amb individus que volen ser famosos perquè surten a la televisió, i apareixen en la pantalla perquè volen ser famosos. I d’aquest cercle no se’n surten.

Llegeixes els diaris i apareix una tropa d’indocumentats, començant per molts esportistes, al capdavant dels quals està l’inefable Cristiano Ronaldo. Obres les pàgines de política i surten candidats a tot que diuen barbaritats perquè creuen que tot el que surti de la seva boca és dogma de fe. Tenen també un capdavanter que en ple exercici d’aclariment constitucional pregunta «...i l’europea?»

És fatigant veure tanta gent utilitzant els altaveus dels mitjans de comunicació per evidenciar amb petulància que són ben poca cosa. La ciència de les telecomunicacions avança amb força i espectacularitat per a ser omplerta de ben poca cosa, inútil i sovint errada.

Els savis –perquè de savis hi ha i per sort uns quants– no proclamen mai el seu coneixement, perquè han après que, com més saben, més els hi manca per descobrir. Els savis, la gent preparada i la gent reflexiva, parlen amb la boca petita, suaument, com no volent molestar. Acostumen a ser modestos i, sobretot, saben riure. Riure és una mostra d’humilitat, una humilitat que els fa callar més que parlar, o bé dir les menys paraules possibles.

Ignoro per què l’estufament ha agafat tan fort en la nostra societat. Potser es premia massa als nens i se’ls fa creure que són genis, perquè tots els pares volen tenir fills genials, ja que ells no han arribat massa lluny. Potser a les escoles s’aplaudeix massa a qui només mereix una nota justeta. Potser els futbolistes celebren excessivament els seus gols i així generen un model.

Temps enrere, futbolistes i nens que jugaven a futbol, eren força més discrets quan ficaven un gol. Ara, sembla que hagin guanyat una èpica batalla, amb uns locutors que entren en un paroxisme proper a l’infart.

Potser, també, els psicòlegs tenen molt a veure. Els psicòlegs –molts d’ells, no pas tots– porten dècades dient allò de «t’has d’estimar més», ignorant que «estimar» és un verb transitiu i no reflexiu, perquè l’acte d’amor és sempre cap a una altra persona i resulta conceptualment impossible estimar-se a un mateix.

Una persona pot autovalorar-se, pot animar-se i, fins i tot, pot considerar-se positivament, però mai estimar-se, per molt que Woody Allen bromegi sobre aquestes coses i l’onanisme. I l’estima exigeix com a primer pas, el respecte a l’altra persona, a més d’una prudent humilitat.

Darrere d’aquesta expressió de «estimar-se» el que hi ha sovint és un cultiu de l’egoisme, que pot ser probablement l’arrel de l’estufament. Mal anem. Especialment si a més de fer créixer aquestes coses, volem tapar-les amb coses com la falsa modèstia, la caritat (sempre mal entesa, perquè la caritat és amor al pròxim) l’ecologisme i altres coses que queden molt bé dir-les però que són practiquen ben poc. Un bon exemple el tenim en aquests polítics que promouen la recollida d’escombraries selecta... per després fer-les cremar totes plegades en un abocador.

L’estufat el tenim a les autopistes, avançant-nos per la dreta; el tenim en les cues d’espera saltant-se la cua perquè es considera un ser especial, superior; el tenim en els restaurants cridant a un cambrer que no té cap culpa de res; el tenim en les biblioteques parlant en veu alta; el tenim trepitjant habitualment a qui es troba al davant. El tenim creient que està superdotat per conduir la vida d’un poble, un municipi o un país. Com més amunt hi són, més fan el ridícul, però també més indignen. I, malgrat tot, la gent del carrer els va a votar, els aplaudeix o els contempla com a babaus en la pantalla del televisor.

Però, no ens hem de preocupar massa, perquè hi ha una solució: instruir, educar, fer llegir i reflexionar, tenir ànsia de coneixement. La humilitat sorgeix entre totes aquestes coses. Una altra cosa és que estufats vulguin prendre d’aquesta medicina.

Comentarios
Multimedia Diari