Creus que les conseqüències econòmiques de la guerra seran pitjors que les de la pandèmia? Aquesta era la pregunta que el dilluns passat feia la Ser i El Periódico als oients i els lectors. Com podíem esperar, els interpel·lats es van decantar pel ‘sí’ per aclaparadora majoria. El 80,5% varen votar afirmativament i la resta va optar per l’opció negativa.
Quan encara no es compleixen dues setmanes del conflicte, en les preocupacions dels governs i dels ciutadans ja es perceben alguns viratges en els temes que més preocupen sobre aquesta dramàtica guerra.
Els primers dies vàrem assistir incrèduls a l’agressió de l’exèrcit rus sobre un país sobirà, després vàrem descarregar tota la nostra ràbia sobre la despòtica figura de Putin, i ara cada cop estem pensant més en la butxaca.
Quant ens costarà tot això?, es pregunten alguns, i si fem cas de la pregunta del dilluns, els ciutadans intueixen que el conflicte ens costarà molt car als europeus.
Hem de deixar clar que els costos més grans i lamentables d’una guerra com aquesta sempre són els costos humans de les accions armades. Dit això, tots som conscients que aquest maleït conflicte i la pandèmia canviaran radicalment la nostra manera de ser, de pensar i de viure.
A banda del drama humà, en la invasió d’Ucraïna trobarem impactes negatius de tota mena. D’entrada el projecte de la Unió Europea quedarà molt tocat. De fet, la UE ha estat incapaç de preveure i resoldre per la via diplomàtica el conflicte que s’estava gestant a les portes de casa nostra.
D’altra banda, la convivència al si dels països membres quedarà força ressentida. Per altra banda, els preus de productes com ara el petroli, el gas, el blat de moro o la soja registraran una gran tendència inflacionista. L’encariment dels preus dels carburants, l’energia i alguns dels productes més essencials recaurà sobre els sectors més desfavorits de la societat.
Per acabar, atesa l’estratègia de «terra cremada» de l’exèrcit rus, les infraestructures públiques i el teixit productiu d’Ucraïna quedarà molt malmès, quan finalitzi el conflicte la UE es veurà obligada a ajudar a la reconstrucció d’aquell país incorrent així en despeses considerables. Tothom sortirà perdent, d’això no hi ha cap dubte.
Tret d’uns quants sàtrapes que sempre acaben guanyant, sigui per l’especulació en el preu de les matèries bàsiques, sigui pels guanys que obtindran en la reconstrucció d’Ucraïna, o bé per la seva participació en el comerç d’armes, la resta pagarem molt car aquest fracàs de la política europea.
Els europeus i el projecte europeu tenen molt a perdre i poc a guanyar en aquesta batussa. La política de l’estruç europea ha cedit tot el protagonisme a la potència americana.
El conflicte ve de lluny, tal com comentava Javier Solana, el polític espanyol que va ser secretari general de l’OTAN (1995-1999) i alt representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea (1999-2009).
Com lamentava l’experimentat diplomàtic en una entrevista recent, a la Cimera de l’OTAN d’abril de 2008 es va cometre l’error d’insinuar que Ucraïna i Geòrgia entrarien a l’Aliança. Rússia llavors va reaccionar com si ja s’hagués pres la decisió que els dos països entrarien a l’OTAN tot i que només es va deixar oberta una possibilitat.
Molts països europeus membres de l’Aliança sabien que no s’aniria tan lluny, però no van qüestionar la retòrica de blocs dels Estats Units. Per desgràcia, Rússia es va quedar amb la cobla que Ucraïna podia estar a l’OTAN i que, tard o d’hora, tindria els míssils nuclears a tocar de la seva frontera.
Llavors va començar a gestar-se l’actual conflicte: quan els països de la Unió Europea varen ser incapaços de desmarcar-se de l’agenda més bel·ligerant dels Estats Units.
Per si no fos prou, Ucraïna no ha de caure en la trampa dels ‘cants de sirena’ que, de tant en tant, escolten des de la UE o els Estats Units. A anys vista, és molt improbable que aquell país s’incorpori al projecte europeu o a l’OTAN. Cal primer fer moltes reformes.
Els costos econòmics de la pau
La guerra genera molts costos als països directament o indirectament implicats, però quan s’acaba i s’aturen les bombes comença la diplomàcia i la generositat.
L’any 1919, John Maynard Keynes, el més gran economista del segle XX, va escriure Les conseqüències econòmiques de la pau, el seu millor llibre segons els biògrafs.
Es tractava d’un text de lectura amena que criticava sense embuts la mentalitat revengista de les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial. El jove economista va formar part de la delegació anglesa en les negociacions de les capitulacions que es varen imposar a Alemanya al Tractat de Versalles.
Defensava Keynes que els països vencedors de la gran guerra cometien un greu error al mantenir unes postures revengistes contra el rival vençut, especialment per part de França.
Ell argumentava que les dures condicions que s’imposaven a Alemanya posarien les bases de futurs conflictes. Anys després, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial tothom va veure que tenia raó.
En aquesta maleïda guerra de Putin hem de tornar a recórrer als arguments del jove Keynes. Després de resoldre el conflicte caldrà pensar en un nou escenari geopolític que garanteixi millor unes relacions estables entre l’Europa Occidental i Rússia.
Aquí la UE ha d’aprendre del passat i no caure en les postures revengistes que donen lloc a futurs conflictes. No serà fàcil, però fins i tot el guardià americà s’adonarà que la política de blocs forma part del passat.