A cinc dies de les eleccions encara hi ha molt peix per vendre si fem cas de les enquestes i puncions demoscòpiques que els partits practiquen a diari per conèixer com evoluciona la seva oferta entre els votants. L’abstencionisme i els indecisos fan molt difícil anticipar quins seran els resultats. Amb tot, algunes previsions sí poden fer-se. La primera és que la victòria electoral serà un frec a frec entre el PSC, ERC i JXCAT. La segona, que hi ha dos possibles governs a la vista. Un d’independentista, que per força hauria de repetir la fórmula actual -amb el suport de la CUP o del PDECAT si treu representació i els junters i republicans no arriben a la majoria. I un altre que alteri la lògica de blocs i que només podria ser d’esquerres, situant ERC sí o sí al govern amb els comuns i l’ incògnita del PSC, dins o fora de l’executiu. No hi ha més escenaris plausibles.
Així les coses no pararem d’escoltar fins al darrer dia apel·lacions constants al vot útil. ERC el demana perquè no guanyin els socialistes i el 155; JXCAT per evitar un tripartit i el PSC per derrotar l’independentisme. La resta, cadascú pels seus motius, també troba arguments per exigir-li al ciutadà el vot útil en favor del seu partit. Resumint, tants vots útils com candidatures es presenten a les eleccions.
El vot útil no deixa de ser un premi de consolació pel votant. Allò que li estan dient els que el reclamen és: «escolti, ja sabem que vostè en realitat votaria algú altre. Però ens ha de votar a nosaltres perquè només així evitarem un mal major. De fet, si vota als que considera els seus estarà tirant el vot a la brossa. En canvi, si ens vota a nosaltres el seu vot tindrà un gran valor».
Certament, no són poques les vegades en les que el votant es situa en una cruïlla que l’obliga a triar entre el seu vot natural -d’acord a allò que pensa- i el vot cedit a una altra formació perquè considera que així serà més fàcil evitar un perjudici que el seu partit natural no li garanteix esvair. Després dels atemptats islamistes del 2004, per exemple, molts votants que mai haurien donat suport al PSOE ho van fer perquè van situar el desallotjament del govern del PP com la primera de les seves prioritats i només els socialistes tenien opcions de fer realitat aquest desig.
Igualment, per parlar d’eleccions autonòmiques, no van ser poques les famílies catalanes sobiranistes que en 2015 van repartir el vot entre Junts pel Sí i la CUP perquè no volien deixar el lideratge del Procés només en mans de republicans i convergents. Sense ser cupaires molts van votar la CUP, no perquè creguessin en el seu programa, si no perquè no volien que els altres acumulessin tota la força en la direcció del procés sobiranista. Trobaríem més exemples. Perquè les apel·lacions al vot útil estan presents en totes les eleccions. Però només de vegades agafen la força suficient per convertir-se en un argument que es repeteixi durant tota la campanya, des del primer al darrer dia. Aquest és el cas de les eleccions de diumenge vinent.
Naturalment totes les derivades que un ciutadà té en compte per decidir el seu vot són legítimes. Passa, però, que el vot útil és normalment poc entusiasta. És un vot defensiu, utilitzat en clau purament tàctica, escapçat d’il·lusió i que normalment acaba en frustració per haver cedit la representació a qui, fora de l’element concret que ha justificat votar-lo almenys per un cop, no ens acaba de fer el pes perquè sabem del cert que no comparteix la nostra manera de veure i entendre el món i per tant tampoc hi coincidirà quan porti a la pràctica les seves polítiques.
Per això reivindico que no hi ha vot més útil que el que neix de la reflexió serena sobre les polítiques que volem que siguin dutes a la pràctica amb el mandat del nostre vot. Fins i tot el vot en blanc és més útil que votar algú sense estar-ne convençut. Perquè la utilitat primera del vot, des del meu punt de vista, neix de la convicció de votar il·lusionat (sigui a un partit gran o a un de petit, a un que té assegurada la representació o a un que no la hi té, a un d’esquerres o a un de dretes) i convençut que aquella, i no una altra, és l’opció política que millor ens representarà.
El vot més útil és el vot proactiu per la teva opció preferida i no a la defensiva després de fer-se mil catúfols sobre infinites caramboles possibles que tampoc saps si s’acabaran concretant. El vot útil és el que proporciona el confort de posar la papereta a l’urna sabent què vols per tu, pels teus i pel teu país i quin és el partit que millor ho representa. A fer-ho d’una altra manera se li’n diu vot útil però en realitat se li hauria de dir vot poruc.
Josep Martí és 'calero', és a dir, de l'Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.