El Govern de Catalunya va presentar la setmana passada el Pla per a la reactivació econòmica i protecció social, un document que recull fins a vint grans projectes per donar una resposta efectiva i transversal a la crisi derivada de la Covid-19 a Catalunya, i que fixa l’estratègia de país per als pròxims anys. El pla xifra el cost total de la recuperació en 31.765 milions d’euros i engloba tant mesures vinculades a la gestió directa de la crisi com grans actuacions de caràcter estratègic que es desplegaran en un horitzó a mitjà i llarg termini.
Aquesta n’és la descripció oficial; després, això es tradueix en una sèrie de mesures, en eixos i actuacions, i amb la previsió de mobilitzar més de 31.000 milions d’euros, principalment en els camps de la transició ecològica, la societat del coneixement, i l’economia de la vida.
Impossible d’explicar, amb les limitacions d’un article com aquest, els detalls de cada eix i de cada actuació. Sí que podem assenyalar que, en l’escenari de l’any actual, es preveu invertir 2.760 milions d’euros, amb un Pla de xoc a l’àmbit del Treball (194,4 milions d’euros) o mesures de Recerca i foment de la innovació (130,2 milions d’euros).
Però tan importants com les actuacions a curt, dirigides a garantir les prestacions en el sistema de salut i assistencial, i a protegir l’economia productiva, són les actuacions estratègiques, a llarg termini, envers tres objectius essencials: reforçar l’estat del benestar i la capacitat productiva de Catalunya; reduir les desigualtats socials accentuades per la pandèmia i accelerar la transició cap a un model econòmic més sostenible i resilient.
Falta la generositat de deslligar-se de normatives pressupostàries obsoletes i centralitzadoresAquest és el fons del Pla, però també hauríem de fer atenció a les formes. Començant pel nom, que lliga reactivació econòmica i protecció social. Refer-se de la patacada vol dir refer-se’n tothom, no deixar ningú enrere. I també que el Pla és producte d’un intens procés de diàleg amb agents econòmics i socials, un procés que no s’acaba aquí, ans al contrari, ha de continuar, eixamplar-se, i aprofundir-se en la millora i implementació del Pla. I això, aquesta manera de fer, és també un factor de reactivació. El diàleg amb tothom, arreu, on sigui, amb voluntat d’acord; la cooperació amb tothom, amb empreses, amb autònoms, amb pagesos, amb el món de la recerca, amb el món de la cultura, és el que farà reeixir el Pla i, per tant, la gent, el país.
Sé que molts cops, això dels plans sembla una fugida cap endavant, com es diu de les comissions, que serveixen per a no resoldre res. Falten moltes coses, encara. Falten els mitjans promesos (cada cop més concrets) per Europa, que no s’haurien de perdre en els laberints recentralitzadors habituals. Falten els mitjans promesos dels Fons Covid estatals, que s’haurien de repartir amb criteris racionals i no clientelars. Falta la generositat (i, potser, la valentia) de deslligar-se de normatives pressupostàries obsoletes i centralitzadores, també als ajuntaments, i permetre augmentar la capacitat d’endeutament i l’objectiu de dèficit. Però, com deia Sèneca, no hi ha vent favorable per al qui no sap on va. Sabem on volem anar, i el vent favorable, si no ens el tallen, ens arribarà amb les veles a punt.
