Tinc la teoria –contrària a l’opinió general– que el crim perfecte és aquell en què es troba l’assassí. Quan l’executor deixa pistes falses, no és senzill donar amb ell. Així, tenim al PSOE, que sembla que s’ha fet l’harakiri (un costum molt polític) però que té amagat un maquiavèl·lic organitzador de l’aquelarre. I una mà que ha planejat, no l’harakiri, sinó un crim.
Per a uns és evident que Felipe González és l’inspirador de l’Operació Pro Rajoy, mentre que Rubalcaba ha estat l’organitzador entre bastidors, i Susana Díaz la incauta que ha donat la cara, per molt que aquests dies entrava i sortia de la seu del partit per la porta del garatge. Si un dia acaba malament la història del PSOE, la culpable pública serà Susana Díaz.
Com deia el comissari Perrin en el seu despatx de París, s’ha de mirar sempre a qui beneficia més el crim, és a dir, l’autodestrucció del PSOE. A Pablo Iglesias li han faltat segons per aparèixer en l’escenari del crim, proclamant que, a partir d’ara «l’oposició és Podemos», ja que PSOE i PP s’han ajuntat en benefici del segon. Ja tenim al culpable tornant a l’escenari del crim.
No és gens difícil contemplar els fets succeïts des del desembre passat: Pedro Sánchez intenta assolir la Presidència del Gobierno amb Ciudadanos i un altre partit. L’altre partit només podia ser Podemos. Era el matrimoni perfecte: l’esquerra disgregada es reunia per fer fora al PP del poder. Podemos hauria pogut entrar en el govern. Però té el cap fred i considera que el seu rival no és el PP (calculen que caurà com una fruita madura). El seu rival és el PSOE. I només hi havia un camí per escombrar-lo: deixar que la proposta de Pedro Sánchez fracassés. Així va ser.
Aquest fracàs comportava dues conseqüències enormes: la fi de Pedro Sánchez, ferit de mort política, i l’enfonsament del PSOE. Felipe González, Rubalcaba i Díaz van seguir el guió de Pablo Iglesias: confirmar que PSOE i PP lluitaven en un mateix bàndol. Els hi ha ajudat gent com Rodríguez Ibarra, que ha arribat a dir «que voten los militantes va en contra de la esencia de la socialdemocracia» i «a las asambleas no van más de 60 militantes en todas las partes de España. No van, no trabajan y no colaboran. ¿Y encima, que decidan las bases? Ya está bien la broma». Ibarra ve a dir que el PSOE no existeix, és un cadàver. Com demanarà el vot als que no són militants i, fins i tot, als mateixos militants?
La situació del PSOE no pot ser pitjor: a més dels ajuts d’Ibarra, si no accepta el que proposi el PP, hi hauria noves eleccions, cosa de la qual el PSOE vol fugir a qualsevol preu. Però ¿no és pitjor solució acceptar el que plantegi el PP i donar així arguments a Podemos?
A Pablo Iglesias l’operació «acoso y derribo» del PSOE li està donant resultats. Ha aconseguit que tot sembli un crim pensat per Felipe González, quan qui va deixar sol al mig del camí a Pedro Sánchez, va ser ell. És ell qui ha llençat al PSOE als braços del PP perquè li faci l’abraçada de l’ós. Sense tacar-se. Sense gaires sospites.
Però Pablo Iglesias potser no ha calculat que el crim del PSOE ha restat tot el protagonisme de la vida política a dos judicis: el del cas Gürtel i el de les targetes negres de Bankia. Aquests dos judicis podien haver ensorrat al PP i queden com una cosa més marginal. Iglesias ha preferit enfonsar primer al PSOE i després anar pel PP, sense calcular que mentre tot això passa, Espanya s’enfonsa més i més. Potser a Iglesias això no li importi, perquè la seva ambició, el seu pla, és assolir el poder i canviar-ho tot, per convertir Espanya en una nova Veneçuela. I el primer pas, és eliminar al rival estratègic.
Ara, Iglesias observa que l’única cosa en comú que tenen socialistes i populars és la defensa de la integritat d’Espanya, la lluita contra l’independentisme català. I com a resposta ja està proclamant el dret a decidir dels catalans, encara que no estigui gens convençut. Però ell pensa, maquina, que si hi hagués un referèndum a Catalunya, ja ho resoldria ell fent que el perdessin els independentistes. Potser no coneix gaire als catalans. És una jugada a la ruleta russa. Ja diu el refrany que no hi ha res més agosarat que la ignorància. I podríem afegir que la loteria no toca totes les setmanes a la mateixa persona.
Mentrestant, dijous, el portaveu socialista Hernando (el del «no és no» i ara diu tot el contrario) va llençar al Congrés una oferta al PP: anar plegats el PSOE i el PP en una resposta enèrgica i decidida. Altra vegada, a Madrid s’evidencia desconeixement de Catalunya. Altra ocasió perduda. Si s’adonen algun dia, potser ja serà tard.
