El coronavirus ha generat una tremenda crisi humanitària, que a les nostres comarques ja s’ha endut la vida de més de 1.200 persones, i una desfeta econòmica sense precedents. Hem d’anar al segle passat en contextos bèl·lics per trobar quelcom similar. La caiguda del producte interior brut (PIB) del 2020 ha estat superior a l’11% a Espanya, Catalunya i Tarragona. D’aquesta dramàtica experiència podem treure algunes lliçons, quan es compleix un any de la declaració de l’estat d’alarma. Fem un breu decàleg, vàlid a les nostres comarques i al conjunt del país.
1. La inversió en salut pública és fonamental i s’ha demostrat que les retallades al sector sanitari han passat una greu factura. La seva despesa per habitant està allunyada dels països punters del nostre entorn i cal una aposta per l’atenció primària i hospitalària, les urgències i les residències.
2. Hem d’incrementar notablement la recerca, el desenvolupament i la innovació en tots els àmbits econòmics, però especialment als més crítics. La manca de coneixement aplicat i d’un teixit públic/privat en el sector farmacèutic i bioquímic ens ha fet estar a expenses dels investigadors externs.
3. Amb la Covid-19 s’ha posat de manifest la importància del sector primari en el seu conjunt, tot i que representa una part molt petita del PIB tarragoní. Ens ha proveït durant el confinament i cal defensar els productors de proximitat. Són una alternativa (o un complement) a l’adquisició de productes exteriors de primera necessitat.
4. La indústria s’ha revelat com un sector estratègic. La seva importància relativa a l’economia de Tarragona (més del 20%) ha permès una caiguda menor del PIB. A més proporciona uns majors salaris i una contractació menys vinculada a factors temporals o extraordinaris. Els seus potencials clients són a tot el món (no hi ha la «limitació física» lògica de la construcció o el turisme, per la seva pròpia naturalesa).
També cal tenir present que les cadenes de subministrament de la nostra indústria i de sectors essencials no poden dependre exclusivament d’empreses situades a l’altre extrem del món.
5. No podem ser un país massa escorat en els serveis. Ha quedat provada la fragilitat del nostre model econòmic, que depèn en gran manera del turisme. Tots els sectors vinculats directament o indirectament a l’arribada massiva de turistes i la interacció social (hoteleria, restauració, transports, comerç, agències de viatge, espectacles, oci, etc.) estan patint moltíssim. Les Administracions públiques haurien de fer un esforç especial en preservar-los, amb ajuts directes immediats a les empreses i autònoms (que siguin econòmicament viables). No ens podem permetre la seva desaparició.
6. El teletreball ha irromput amb molta intensitat com a nou format laboral, amb avantatges com la conciliació familiar i menys desplaçaments (que impliquen reducció de contaminació). Ara toca regular-lo correctament i anar cap a un model híbrid, que combini treball presencial i en remot. El mateix podríem aplicar a determinats àmbits d’ensenyament, però sobre una base presencial. Per tot això és necessari tenir un desplegament tecnològic que arribi a qualsevol lloc. També s’ha demostrat que hem d’invertir molt en ciberseguretat.
7. En línia amb l’anterior, cal aconseguir un reequilibri demogràfic al territori. És fonamental comptar amb les infraestructures adients arreu.
8. La crisi ens ha ensenyat que tenir cash i prudència a les decisions financeres (d’inversió i finançament) són factors clau per «resistir» temps adversos. Aquest raonament val per a Administracions, famílies i empreses. Aquestes no poden treballar només sobre la base de recursos aliens, encara que això impliqui menor rendibilitat financera.
9. El futur passa per la digitalització en tots els àmbits i el creixement sostenible.
10. Hem de disposar de plans de contingències. De vegades l’impossible pot passar.
Com a lliçó filosòfica final, cal valorar el que tenim.... perquè tot pot canviar en 24 hores!
Miquel Àngel Fuster: President del Col·legi d'Economistes de Catalunya a Tarragona.
