Fa un mes que Putin va sorprendre el món sencer amb la invasió armada d’Ucraïna. Feia quasi vuitanta anys que no es vivia res equiparable a Europa (amb la remota excepció d’Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968). L’atac ens deixà en xoc per uns esdeveniments quins mètodes i intensitat, ara sabem que ingènuament, crèiem que mai més no veuríem en el nostre continent. Les reaccions immediates, més o menys emocionals o racionals es van prodigar. La majoria eren contràries a l’agressió, però no poques també van ser més o menys comprensives amb l’acció del Vozhd rus.
-Fets: A mesura que varen passar els dies, davant la sorpresa de tots, es va viure el fracàs de la blitzkrieg russa. L’operació, dissenyada per a obtenir una victòria ràpida i poc costosa, ha patit una sèrie de fracassos colossals. La resistència ucraïnesa és més determinada del que els estrategs russos havien suposat i causa importants baixes a l’agressor. La logística de l’atac naufraga estrepitosament (sense aliment ni combustible o prou munició).
Simultàniament, la qualitat tant de l’armament rus com la competència tàctica dels seu ús han demostrat ser d’una qualitat mediocre. Rússia sembla ser un ós de paper i a Putin se li transparenta la seva capa imperial de líder visionari i mostra les vergonyes íntimes del seu règim:
1. Una corrupció rampant que provoca arsenals mig buits gràcies a les ‘mordidas’ dels oficials i reconverteix generosos pressupostos per a la modernització del material de combat en iots de luxe extrem per als amics del president rus
2. La realitat d’un país enorme però pobre, amb un PIB a mig camí entre el d’Espanya i el d’Itàlia i per tant incapaç d’afrontar el cost gegantesc d’un gran exèrcit altament tecnificat, amb material atòmic inclòs. Recordem que el simple manteniment de l’armament nuclear exigeix una inversió enorme (encara que no convé arriscar-se a comprovar-ho, el cert és que es creu que l’arsenal rus és molt més exigu del que es creia.
I 3. Les limitacions del propi Putin, tingut per una àguila de la política internacional, però com a mínim mal informat per uns assessors model ‘yessirism’ (proclius a complaure el cap no pas en informar-lo de la realitat).
-Valoracions. Quan va caure el mur de Berlín i rere seu tot el sistema soviètic, Fukuyama endut per un molt discutit excés d’optimisme, va parlar de la ‘Fi de la Història’. Lluny dels fonaments filosòfics de l’expressió (menys absurda d’allò que aparenta), l’estudiós japoamericà encertà de ple en una cosa: desaparegut l’anomenat «socialisme real», la democràcia liberal no té al davant una ideologia dominant contraposada.
El cas és que per imperfectes i amenaçades que siguin les societats occidentals, hi vivim amb una combinació en dosis acceptables i acceptablement majoritàries de llibertat, prosperitat i seguretatEfectivament, no en té una de sola, en té diverses: Putin, Xina, Iran, Corea del Nord o el chavisme i els seus imitadors són ben diversos ideològicament. Però els uneix el seu odi envers la democràcia liberal i el seu gust en perseguir tota discrepància amb la monolítica política oficial. Resultat? L’aparició de notòries xarxes de col·laboració dirigides contra «l’enemic» comú: Diguem els EUA, l’OTAN, occident, o la UE (en resum: nosaltres). El discurs dels indulgents amb l’atac rus han parlat d’incompliment de pactes per part d’Ucraïna, d’imperialisme de l’OTAN sotmetent Rússia a una insuportable política de setge o de la doble moral occidental, indiferent amb els sofriments d’iraquians i afganesos però procliu a la jeremiada davant els dels (blancs, no s’oblidi!) ucraïnesos.
Per bé que alguna cosa hi ha de certa en cada una d’aquestes afirmacions, la cosa falla almenys en dues realitats, per una banda l’atac intencionat i indiscriminat contra instal·lacions i població civil com a estratègia premeditada, per l’altre la molt majoritària voluntat de la població envaïda d’aproximar-se més a Europa que a Rússia.
El cas és que per imperfectes i amenaçades que siguin les societats occidentals, hi vivim amb una combinació en dosis acceptables i acceptablement majoritàries de llibertat, prosperitat i seguretat. Circumstàncies úniques (i molt avantatjoses) no només des d’una perspectiva històrica, sinó també amb relació a la situació de la resta del món. La part positiva de la cosa és que l’argument ha desemmascarat a molts: Des dels populistes d’extrema dreta als d’extrema esquerra, de Trump a Maduro i dels ‘brexiters’ als addictes de la cort de Waterloo.
-Conseqüències. L’evolució futura de la guerra va des d’una (esperem) molt improbable escalada que desencadeni una apocalipsi nuclear a un acord de pau mínimament acceptable per les parts. Més possible és una possible submissió d’Ucraïna a Rússia. Esdevenint un estat pària ‘protegit’ per milers d’ocupants russos i amb una guerra irregular (guerrilles, terrorisme) enquistada per anys. En aquest sentit el suport militar i humanitari d’occident és imprescindible per a evitar aquesta perspectiva sinistra a Europa.
El panorama econòmic previsible és també dur. Terrible a curt termini per als protagonistes de la guerra, menys extrem però gens agradable per a la resta d’europeus. En el costat bo, la guerra debilitarà la política econòmica occidental de ‘ponts d’or’ (activar el comerç i la interdependència amb potències com la Xina o Rússia esperant apertures polítiques en aquests països).
Però aquest ‘desacoplament’, tot i que reduirà dependències vergonyants (com la del gas rus) i exportacions perilloses (com alta tecnologia amb aplicacions militars) també generarà tensions i problemes i un probable un acostament Xina-Rússia. Acostament que acabaria reduint la part dèbil (Rússia) en un protectorat del gegant asiàtic (quin miserable balanç per un nacionalista com Putin).
Encara costarà molt més, donat l’embolic colossal d’interessos en joc, que certs mecanismes financers que mouen bilions de dòlars (no en el sentit americà) i beneficien infinitat d’interessos tèrbols tant occidentals com del bloc oponent, puguin ser parcialment controlats. Però alguna cosa ja s’està fent. Biden té autèntics falcons de les polítiques de desacoplament, ull.
Esperem en tot cas que la monstruosa bestialitat de la guerra permeti la humanitat o almenys una bona part d’ella, obtingui algunes millores respecte a la situació anterior.
De moment la UE està sortint reforçada i també la necessitat d’una major i millor política de defensa: Els autòcrates armats no s’aturen cedint a les seves pretensions, sinó fent-los saber que sortirien molt malparats si ho intenten. Hem après també que les dictadures, per bé que ens superen en eficàcia en algunes crisis puntuals, a llarg termini mai són millors que una societat oberta.
Vivim en unes societats obertes que, després d’una història monstruosa de sofriments i malestar, són les úniques que permeten detectar-los, condemnar-los, treballar per suprimir-los i finalment, superar aquests horrors. Un llegat incommensurable que potser aprenguem que val la pena preservar.
