Generalitzar per a un col·lectiu pràctiques de determinats individus que en formen part és una manca de respecte per la majoria dels seus integrants. D’igual manera, és faltar al respecte i a la intel·ligència de les persones asseverar en nom d’un determinat col·lectiu. Ni ‘tots els polítics són uns corruptes’ ni ‘el meu partit polític, que té 84 anys, no té cap cas de corrupció’. Corrupció és l’efecte de corrompre, de desviar de la rectitud, del deure, o si és vol, de pervertir, d’induir a obrar il·legalment. La corrupció, per tant, es tracta d’una depravació moral o simbòlica, que fent un abús de poder, de funcions o de mitjans, qui la practica intenta treure’n un profit sigui econòmic sigui d’un altre tipus. En aquest sentit, podem entendre com a corrupció política el mal ús del poder públic per a obtenir determinats beneficis il·legítims, o si més no, reprovables des d’un punt de vista ètic i moral. En uns moments on la corrupció política es mesura en sobres passats de sotamà o en diners obtinguts de forma poc clara, és demagògic i d’un populisme insultant que líders de formacions polítiques s’erigeixin com a paradigmes del bon comportament. Per algun motiu que s’escapa al més comú dels sentits, cap partit polític, hagi ostentat o no quotes de govern, sigui de ‘dretes’ o ‘d’esquerres’, pot vanagloriar-se de tenir una trajectòria impol·luta en quan a casos de corrupció.
Presumptes casos de malversació de cabals públics per part d’un diputat provincial, delegats territorials involucrats en gestions poc clares, assessors del conseller Huguet amb presumptes contractes retroactius o polítics imputats en el Cas Innova de Reus, són alguns exemples que hom pot trobar de comportaments poc exemplars de polítics republicans que qüestionen l’asseveració del president del partit. En l’art de governar una societat així com en les pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics hi ha dues línies vermelles que caldria no traspassar: enganyar i mentir. No costa tant demanar perdó i fer acte de constricció i acceptació de culpa dels actes propis o d’aquells a qui es representa. La sortida de l’actual crisi política i el retrobament amb la confiança de les institucions públiques, són incompatibles amb messianismes populistes i discursos alliçonadors. Tots plegats ja n’hem tingut prou d’aquestes lletanies.
