Al marge de les creences religioses que cadascú pugui tenir, el cert és que les religions han marcat amb les seves idees, i les manifestacions materials d’aquestes, l’organització territorial i, fins i tot, la urbanística de gairebé tots els països del món. Fins i tot hi ha moltes poblacions que porten noms relacionats amb temes religiosos, sigui perquè hi havia una comunitat (Rabat, Ràbita, Monistrol...), sigui perquè el topònim és el del protector del lloc, noms que a vegades es posen de moda i marquen una època històrica, de manera que els pobles amb nom de Sant Martí de... es troben molt més a la Catalunya de l’esquerra del Llobregat (la Vella) que no a la Nova, ja que el culte al sant patró de la cavalleria medieval es va desenvolupar en època carolíngia.
Els temples principals han tendit a situar-se en elevacions del terreny, a fi de cridar l’atenció de la població sobre el lloc on es dóna culte a la divinitat, i no havent-n’hi prou amb l’alçada natural del terreny, s’han construït altes torres annexes o al costat del temple perquè es veiés de més lluny el lloc, i servís fins i tot d’orientació al viatger.
Les torres de les esglésies cristianes, amb el nom de campanar, sembla que es començaren a construir a partir del segle VI, i especialment de l’VIII en què a Sant Pere de Roma es va aixecar una torre amb tres campanes a la part alta, que servien per assenyalar el moment de la pregària. Les torres eren també llocs de vigilància i fins i tot de defensa, i les campanes amb diferents tocs podien avisar no només dels àngelus, sinó també d’incendis, de perill, de defuncions, de crida a les milícies, d’oficis divins majors i menors, de festes, etc.
Les campanes i els campanars a les nostres terres han estat signe i símbol d’identitat i segurament per això els tocs de campanes van ser declarats patrimoni immaterial sonor de Catalunya.
De petit la meva àvia a vegades s’exclamava haver tingut mal son i haver sentit a tocar les campanes de les tres i les quatre de la Seu, amb els seus quarts i repicons, però s’exclamava del seu mal son, mai del toc de les campanes. Naturalment jo no les sentia mai, ara a vegades sento les de la catedral tarragonina de lluny i no em molesta, m’agrada sentir el seu toc, encara que comprenc que a vegades i de nit s’haurien de regular els decibels de totes les campanes del món. Ara ja hi ha ràdios, televisions, internet, i mòbils per avisar de totes les desgràcies que contínuament se succeeixen.
En altres llocs no hi ha campanes, però hi poden haver igualment torres, que es poden anomenar de diferents formes segons les seves creences. Als països islàmics se’n diuen minarets o alminars, paraula que vol dir ‘far’, perquè orientaven del lloc, i també al creient per fer les oracions. N’hi ha en forma de torres quadrades (països àrabs) i de rodones (països de l’àrea turca) i no totes amb els mateixos acabats. Dalt els minarets no hi ha campanes, però hi puja el muetzí (el que crida) que a ple pulmó entona cinc cops al dia alabances a Al·là, perquè els creients ho facin també.
Per als treballadors del camp o caserius allunyats es desplegava un pendó blanc que indicava el moment de l’oració. Ara la megafonia substitueix els càntics, excepte en determinats llocs o esdeveniments importants. En altres països les torres tenen altres noms, com les de les pagodes de cinc pisos, els dàgobes, etc. No hi ha campanes, ni cridaners, però hi ha gongs, o tambors, o es fan sonar cargoles, o llargues trompes. Instruments per fer parar l’orella i l’atenció.
Els xertolins i les xertolines van ser convocats, fa pocs dies a una consulta popular per si volien que les campanes toquessin de nit, ja que s’havia paralitzat el seu toc de les 12 de la nit a les 8 del matí a instàncies d’un hotel proper, segons el qual les campanes molestaven la clientela. Aquest fet em recorda una vista a Xauen, al Rif, en què els meus amics m’assenyalaren un hotelet, comprat per uns bascos, els quals s’havien queixat a l’Ajuntament de què els cants del muetzí no deixaven dormir als clients.
La resposta de l’Ajuntament, molt ben acceptada per la població, va ser que la mesquita, el minaret i els cants del muetzí eren anteriors a l’hotel, i què per tant s’haurien d’aguantar o haver triat un altre lloc per aixecar l’establiment. És clar que per a altres turistes escoltar a plena nit estrellada en una gran ciutat islàmica com de cop i volta es comença a sentir un cant, i a poc a poc i des de llocs diferents s’hi van ajuntant altres càntics, és un espectacle ben recomanable, que no sol destorbar i pot continuar després amb una bona dormida.
Les tradicions, són les tradicions, i costen de canviar, especialment totes aquelles que de petits hem interioritzat i formen part de la identitat i personalitat col·lectiva. Aquests dies campanes i muetzins han de tocar i cridar ben fort, perquè no hi hagi ximples que en nom d’una religió o com a sortida a una frustració facin atemptats terroristes com el de Niça.
