Bilingüismea la catalana

És la societat catalana bilingüe? És cert que tots els catalanoparlants coneixem com a mínim dues llengües: el català i el castellà. No hi ha catalanoparlants monolingües. No passa el mateix amb molts castellanoparlants que actuen, a la pràctica, com monolingües. Per què? Doncs clarament perquè amb el castellà en tenen prou. No és que, en general, menyspreïn la nostra llengua, és que poden viure tota la seva vida a Catalunya sense pronunciar un sol mot en català.

És evident que el bilingüisme té molts avantatges, com facilitar l’aprenentatge d’altres idiomes. Fins i tot, sembla bo per a la salut mental: un estudi de la Universitat de Gante conclou que les persones amb Alzheimer, bilingües, desenvolupen la malaltia uns cinc anys més tard que els qui només parlen una sola llengua. Es veu que el control constant que requereix dominar dos idiomes representa un entrenament per al cervell que el protegeix de la seva degeneració.

Així i tot, per a molts lingüistes, un bilingüisme com el nostre és un parany. Diuen que el contacte continuat de dues llengües sol correspondre a un període transitori: tard o d’hora, si no es fa res, una acaba imposant-se a l’altra. D’altra banda, en aquesta cursa per sobreviure, el català surt amb un clar desavantatge pel fet que la Constitució imposa (article 3) l’obligació de conèixer el castellà a tot l’Estat, mentre que al català només li reconeix el dret a usar-lo. Cosa difícil de fer si els altres no tenen cap necessitat ni tan sols d’entendre’l. Això comporta el reconeixement d’uns drets per a un grup lingüístic (els parlants de castellà) dins i fora del seu territori tradicional, que no tenen els parlants de català, ni tan sols en el territori del seu àmbit lingüístic. Es tracta d’un bilingüisme asimètric, jeràrquic, a la catalana, molt diferent del que hi ha, per exemple, als països nòrdics, on la majoria d’habitants coneix com a mínim dues llengües: la pròpia del territori i l’anglès. Són, per tant, bilingües, sense que l’anglès representi cap amenaça per al seu idioma, que és reconegut i valorat. A Espanya, un país plurilingüe (com reconeix la Constitució), es va decidir, des de la política, que calia una «lengua común», la castellana, d’obligat coneixement per llei. Altres països també plurilingües, com Suïssa, Bèlgica o el Canadà, tenen un model més respectuós amb les diverses llengües que s’hi parlen, on totes tenen els mateixos drets (independentment del nombre de parlants), i en cap cas els cal imposar una llengua comuna per entendre’s. No hi ha una llengua suïssa, belga o canadenca.

A més, per acabar-ho d’adobar, la majoria de catalanoparlants tenen el costum de canviar al castellà (per educació, diuen) a la més mínima ocasió, tot i que l’interlocutor entengui el català. Com diu l’escriptora Patricia Gabancho: «Un castellanoparlant, en contacte amb un catalanoparlant, es multiplica per dos, el catalanoparlant s’esfuma». Segons els lingüistes, això és letal per a la continuïtat de la llengua. El filòleg Jordi Badia creu que es produeix un procés psicològic de baixa autoestima i que caldria que els catalanoparlants creguéssim, de debò, que el català serveix per a tots els àmbits de la vida, i actuéssim en conseqüència. Això li donaria el prestigi que li cal per sobreviure.

Altres països també plurilin-gües, com Suïssa, Bèlgica o el Canadà, tenen un model més respectuós amb les diverses llengües que s’hi parlen

L’any 1983, el Parlament de Catalunya va aprovar per consens (cap vot en contra i una abstenció) la llei de Normalització Lingüística que adoptava el model d’immersió a l’escola (inspirat en el del Quebec): l’ús del català com a llengua vehicular. És un mètode d’aprenentatge utilitzat en escoles arreu del món quan es tracta de recuperar l’ús de llengües que es troben en regressió. Un model que ha rebut la felicitació del Consell d’Europa, que ha recomanat que s’apliqui també al País Valencià i a les Illes. El 1983, la Convergència de Jordi Pujol es decantava per implantar dues línies d’educació, segons la llengua. Van ser els socialistes catalans, amb la pedagoga i política Marta Mata al capdavant, els qui van apostar per l’actual model d’una sola línia en català. No es va voler segregar els alumnes en dues comunitats per raó de llengua i a favor d’una major cohesió social. Fer bilingües els alumnes monolingües en castellà i que el català fos la llengua de convivència. Es va considerar el model més eficaç per formar els alumnes competents en ambdues llengües, en acabar l’ESO.

Malgrat tot, la realitat és que el català, a hores d’ara, està en franc retrocés a Catalunya pel que fa al seu ús social, segons les darreres dades. En canvi, l’ús del castellà és omnipresent gairebé arreu: a l’àmbit judicial (el 93% de sentències en castellà), a les forces d’ordre públic estatals, als mitjans de comunicació (excepte la ràdio), a les plataformes de TV, al cinema, al món editorial, a Internet, a les xarxes socials, als videojocs, a l’etiquetatge de productes... De debò, el castellà està en perill a Catalunya? Algú en acabar l’etapa escolar es troba amb dificultats al món laboral o universitari per manca de coneixement del castellà? És tasca dels jutges legislar sobre temes pedagògics, establint percentatges de les llengües a l’escola? Molts juristes no li veuen gaire recorregut a la darrera sentència del TSJC d’un 25% de castellà a l’escola, ja que tot indica que es basa en la «llei Wert», ara substituïda per la nova llei d’educació (Celaá) que suprimeix la referència al castellà com a llengua vehicular i no parla, com aquella, de percentatges.

Totes les llengües són igual de dignes i valuoses, i els seus parlants i les institucions tenen el dret i el deure de defensar-les si pensen que estan en davallada. Això va fer, el 1991, el governador de Puerto Rico, Rafael Hernández, el qual -creient que l’anglès posava en perill el castellà a l’illa- va aconseguir aprovar una llei que establia com a única llengua oficial la castellana. Això posava fi a la cooficialitat de l’anglès i el castellà, que es mantenia des de 1902. Aquest fet fou molt celebrat pels polítics i intel·lectuals espanyols. Aplaudien la decisió d’aturar el procés de bilingüització dels porto-riquenys, a favor d’un monolingüisme en castellà perquè, en aquest cas, el bilingüisme podia perjudicar el castellà. Calia, doncs, blindar-lo. Curiós, oi? Fins i tot es va concedir al poble de Puerto Rico el premi Príncipe de Asturias, per la defensa de la llengua castellana i de la seva identitat nacional i cultural hispana. En canvi, quan aquí es prenen iniciatives per defensar la llengua i la cultura catalana: com la immersió lingüística o l’intent d’establir, a l’Estatut, la preferència de l’ús del català a Catalunya (on si no?), això és qüestionat, rebutjat i portat als tribunals. Que la Constitució digui que les altres llengües espanyoles (com el català) són «un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», de debò, ha servit per a alguna cosa? Per a molts, la diversitat lingüística a Espanya no és percebuda com una riquesa, sinó més bé com una nosa i a vegades com una amenaça. Ni tan sols hi ha hagut, per part de l’Estat, el més mínim interès que el català -amb més de deu milions de parlants- sigui oficial a Europa. Sembla clar que els únics que podem salvar el català -fent-lo servir arreu i tant com puguem- - som els catalanoparlants. Som-hi doncs! Ens hi juguem molt.