Una família no pot ser feliç si un dels seus fills passa gana en un país llunyà i no té medicines per curar malalties greus; això és el que passa a molts indrets del món, i afecta milions de fills de la gran família humana. Ignorar germans d’espècie que pateixen horrors cada dia, no és ètic, ni sensat, ni intel·ligent. Potser no caiem per reflexionar que qualsevol persona del món occidental hauria pogut néixer a l’Àfrica més pobra o a la selva amazònica; però no podem obviar una conclusió avalada per la ciència: o aconseguim que tot el món tingui cobertes les necessitats bàsiques de salut, ensenyament i economia, o tot el món estarà en risc permanent d’escac i mat. Mira per on, és curiós que risc i rics tingui les mateixes lletres.
«Haurem d’entrenar nous costums...» així acabava la primera part d’aquest article (Diari, 21 d’abril). Caldrà adaptar-se a canvis postpandèmia, i no tothom ho tindrà fàcil. Les persones grans, per exemple, que de tant en tant van a una oficina bancària, posen al dia la llibreta, i marxen satisfetes per l’atenció rebuda; ara ja no ho podran fer, s’hauran de fiar de fills, nets o coneguts. És clar que la internacionalització d’entitats és una decisió apropiada per poder competir i subsistir en un món cada dia més global, però els pobles i els barris s’aniran quedant sense sucursals bancàries, i tant les persones grans com tothom que no aprengui l’ús d’eines informàtiques, ho tenen fotut. No es mereixen que se’ls deixi a l’estacada, no són estornells.
Els estornells volen a gran velocitat, i veure’ls coordinar moviments és un espectacle magnífic. Quan descansen, els líders de les bandades es protegeixen dins de grans grups d’estornells que els envolten. Aquests protectors són els més febles, els més dèbils, i són atacats per depredadors; els líders, però, ja descansats, tornen a dirigir les bandades, continuant un gran espectacle. Hi ha un infern per a líders de bandades?
Algunes multinacionals farmacèutiques, bancàries i d’altres sectors comparteixen normes que els permet subsistir i millorar resultats. Una estratègia comuna és instaurar l’obsolescència: al fabricar un producte nou ja en tenen preparat un de millor, a punt per llançar-lo al mercat. Quan informen que el primer ha acabat la seva trajectòria, retiren les aplicacions de manteniment i reparació, obligant a comprar l’altre. L’altra estratègia comuna és anar liquidant tot allò que genera costos; com ara substituir cada persona competent, amb experiència i drets laborals adquirits, per tres nouvinguts que cobren molt menys i tenen menys drets. I encara pitjor, quan posen màquines automàtiques. Així va començar l’evolució de les benzineres...
A l’Índia, la recent onada de nous casos de Covid té conseqüències dramàtiques. Els hospitals i les UCI estan en saturació permanent i la gent mor pels carrers. Els milionaris i la jet set, però, fugen aterrits, en vols privats. Els pobres moren sense ni un flautista d’Hamelín que s’endugui les rates. I és que els més rics són com els colibrís, cada dia mengen l’equivalent a dues vegades el seu pes, per així poder continuar aletejant a gran velocitat, i desaparèixer quan els convé, sense acomiadar-se. Que mal educats que són!
Europa pateix febleses que no podrà resoldre si no amplia socis. Cal que espavili en produir alta tecnologia, i canviar radicalment l’actitud en política internacional. Hi ha d’haver un nou model d’economia que no s’enquisti en l’immobilisme, sigui capaç d’arxivar polítiques restrictives, i esperoni els ciutadans que ja no toleraran el que observen ara. L’economia xinesa, en canvi, no només està en expansió constant sinó que serà líder d’alta tecnologia si arriba a un acord amb Taiwan (que té el xip més petit del món).
Fa por el talent? En una agradable conversa telefònica de fa pocs dies, li deia a Jordi Cartanyà (URV) que els més poderosos no temen experts, temen professionals amb competència i talent. I és que l’expert diu ‘soc el millor’ i el professional diu ‘soc un més de l’equip’. Els experts són fàcils de neutralitzar o liquidar, però els professionals són més difícil de pelar. Per això, les llumeneres individuals han d’evolucionar cap a la integració en equips, i deixar d’exhibir-se en esperpèntiques i denigrants declaracions.
És menys probable encertar el futur que et toqui una rifa, però hi ha alguna excepció. El proppassat dijous 8 d’abril de 2021, a Àustria va morir John Naisbitt, als 92 anys. Format a Harvard, va ser assessor de Kennedy, de Kissinger, de Johnson. L’any 1982 va escriure Megatrends: Ten New Directions Transforming Our Lives; i el 1990 va publicar Megatrends 2000, tendències i noves direccions per a l’última dècada del segle. El que explicava al primer llibre va coincidir amb el que després va passar; per això el segon llibre també va ser un èxit mundial. Naisbitt es va refugiar a la Xina, contribuint al desenvolupament conceptual sobre l’expansió comercial, com reiniciar el pensament, i com seleccionar projectes útils per a tothom. Necessitem un Naisbitt? N’hi ha, i tant!, però aquí no som els EUA ni la Xina.
Idees en sobren, però calen canvis útils i pràctics. Ves si no! l’ús de mascareta, rentat sovint de mans i ungles, ventilació d’espais tancats. Tot indica que fins i tot els vacunats asimptomàtics haurem de continuar aquests costums preventius. El primer símptoma de refredat, mal de gola, tos o febre, implicarà l’ús d’aquestes prevencions. Serà una actitud evolucionada, intel·ligent i cívica, com fan els japonesos des de fa molts anys. Ho farem?
Preguntes interessants: per què no s’aprofita al màxim el coneixement i el talent d’equips professionals competents? O és que fa por saber les veritats? Hidrogen verd endavant, però i l’energia mareomotriu que tenim sempre a tota la costa? És una evidència que allà on no n’hi ha no en raja; però, si us plau, a qui li faltin bulls, donem-los vacances pagades. Amén.
Josep Maria Bertran Soler: Metge de Família. Resideix a Creixell, és metge titular i metge de família i titular del Comitè Consultiu per a Formació Mèdica del Consell d’Europa.
