Els resultats de les eleccions deixen un Congrés dividit, afavoreixen l’ascens ultra i cap bloc suma majoria. La inestabilitat continua en el tauler polític postsentència del Procés on la suma dels independentistes i els comuns –tots favorables a la llibertat dels presos polítics i a exercir l’autodeterminació– sumen una majoria àmplia a Catalunya que el futur govern espanyol no pot eludir.
El PSOE de Pedro Sánchez reedita una victòria agredolça en una repetició electoral on el president en funcions ha estat el seu màxim responsable. Empès per les enquestes, Sánchez no ha aconseguit capitalitzar el 10-N, es queda amb 120 escons, i perd opcions de pacte amb la desfeta de Ciutadans. La retòrica de Sánchez al voltant d’un govern progressista s’ha concretat, en poques hores, en un preacord de govern de coalició amb UP on Pablo Iglesias jugaria un paper preeminent i per al qual necessitaran el suport –directe o indirecte– dels independentistes catalans i bascos.
El líder del PP, Pablo Casado, amb 88 escons es queda a mitja remuntada, es veu amenaçat per Vox i està a l’espera de si es concreta o no un govern coalició que ja ha titllat d’esquerra radical. En aquest sentit, si el pacte entre Sánchez i Iglesias no aconsegueix els suports necessaris per a la investidura –com ja va passar el 2016 amb l’acord entre Sánchez i Albert Rivera–, veurem si Casado és capaç d’aguantar les pressions de l’establishment perquè faciliti un govern o, fins i tot, en formi part. La línia dura envers la Catalunya sobiranista pot ser l’excusa perfecta per als dos grans partits del règim del 78.
La irresponsabilitat del 10-N ha facilitat que Vox se situï com a tercera força amb 52 escons i 3,6 milions de vots, convertint-se en un dels partits d’extrema dreta més forts d’Europa. Un preocupant ascens en el conjunt de l’Estat i, particularment, a Múrcia, País Valencià i les Illes Balears, superant en moltes províncies el PP. L’ou de la serp ha fet eclosió com a conseqüència de la no resolució política de la qüestió catalana, de la gestió neoliberal de la crisi, de la deriva de l’esquerra –molts cops massa lluny dels barris obrers– i del seu blanqueig per part de PP i Ciutadans en comunitats com Madrid o Andalusia. L’«a por ellos» significa posar en el punt de mira independentistes, immigrants, feministes, col·lectius LGTBI, l’esquerra, periodistes i tothom que no pensi com ells. Davant de la intolerància del neofeixisme, és l’hora del «no passaran».
L’hecatombe de Ciutadans deixa Albert Rivera fora de la política després que el líder dels taronja hagi dimitit per la pèrdua de 47 escons i 2,5 milions de vots, quedant-se amb tan sols 10 escons i per darrere d’ERC. L’exlíder dels taronja podia haver governat amb el PSOE des d’una posició privilegiada, amb un pacte que era el preferit pels poders econòmics per configurar un executiu estable. El veto a Sánchez després de les eleccions del 28-A, la ceguera per voler liderar el bloc de dretes i l’acostament a Vox van desencadenar una forta crisi interna del partit. Una estratègia fallida que ha acabat amb la marxa de Rivera i la irrellevància al Congrés.
Les forces d’UP s’han vist minvades pel no acord amb Sánchez i per la competència amb la candidatura de Més País liderada per Íñigo Errejón. La hipòtesi de l’efecte Errejón ha estat errònia i l’ex de Podemos ha fracassat en la seva estratègia de mobilització electoral. Les dues candidatures a l’esquerra del PSOE han sumat 34.500 vots més que Vox però, entre les dues, han obtingut 14 diputats menys que l’extrema dreta a conseqüència de la seva divisió i del sistema D’Hondt. Els d’Iglesias tenen amb el preacord assolit amb Sánchez la seva última oportunitat d’entrar a formar part de l’executiu, que és, també, la taula de salvació d’un Iglesias qüestionat. És a Catalunya on En Comú Podem resisteix millor i manté els resultats del 28-A, no obstant això, no han fet forat en l’electorat d’un PSC que baixa en vots i percentatge però que es manté en 12 escons.
ERC ha tornat a guanyar les eleccions a Catalunya, tot i que els republicans han perdut dos escons per l’entrada de la CUP i l’erosió que han patit pel seu pragmatisme envers l’aposta pel diàleg. En aquest sentit, la dialèctica legitimista i desobedient de JxCat ha ajudat els postconvergents a guanyar un escó, continuant amb el discurs de l’independentisme màgic que s’ha demostrat fals i, alhora, contraposat als fets i la realitat. Així mateix, l’esquerra independentista de la CUP arriba al Congrés per a fer l’Estat «ingovernable». Els anticapitalistes han centrat la campanya en l’eix nacional i caldrà que, també, prioritzessin l’eix social en les qüestions que el nou Congrés haurà d’afrontar.
Finalment, el govern de coalició només serà reeixit si les forces de la moció de censura li donen suport, si no, la gran coalició s’obrirà pas.
Jesús Gellida. Politòleg i investigador social. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració i en Ciències del Treball, màster en Cooperació al Desenvolupament i màster europeu en Treball i Política Social. Les seves principals línies d’investigació són l’anàlisi dels canvis polítics i socials, la cooperació al desenvolupament i els tractats de lliure comerç i inversió. És autor d’‘El canvi global’.