Els fatarellencs son traçuts en l’ús de la pedra seca o pedra en sec, com es pot veure dins el poble i pels conreus. Per a les generacions anteriors les pedres foren essencials per construir aixoplucs, cabanes, aljubs, basses o piles, i les mines que, des dels temps dels andalusins, servien per transportar les aigües de les fonts, els pous i de la pluja; el líquid element mai era abundant i calia aprofitar-lo fins la darrera gota.
Per treballar la pedra cal tècnica i paciència. Cadascuna de les roques que formen part de la construcció de les cabanes s’han de picar i adaptar-les a la volta (que aquí en diem bòveda) que s’apuntalen sobre l’estrep o petge i la clau que tanca el darrer suport, situada a l’extrem més alt. Per construir-les cal disposar de bones mans i emmetxar-les una a una per encaixar-les, solidificant la construcció. Usaven eines que encara avui es conserven pels magatzems; el «caçut» o piquet, l’escoda i el perpal. Fins i tot, els camins, que uneixen les finques, alguns estan empedrats, com la Costa de Miranfont o grans marges com el del Camí dels Raïmats.
Es necessita constància i ingeni per aprofitar els recursos naturals. La seva personalitat encaixa en el treball, l’esforç i l’estalvi. Saben, per la duresa del terreny, com explotar-lo per fer-lo produir i han modelat el paisatge servint-se dels recursos existents. Tot surt del medi ambient i sobretot de la pedra, tan abundosa en els conreus. I amb ella, construïen els forns de ges o guix i de calç que es feien servir com si fos el ciment actual, per allisar parets o collar els materials per pujar els murs o les margenades per subjectar les terres inclinades.
El caràcter de «pedra picada» explica la singularitat del rellevant acte històric, ‘Els Fets de la Fatarella’ del gener del 1937. Davant la col·lectivització agrària imposada per la CNT-FAI, els fatarellencs s’hi resistiren. I així ho escriu Josep Termes en el seu llibre, ‘Misèria contra pobresa’, on diu. «els Fets de la Fatarella mostren la realitat d’una utopia col·lectivitzadora portada per gent molt pobra, que es produeix en un medi agrari, gens potentat que en paga les conseqüències...». Es promulgà la llei que la gent del poble no entengué; tots tenien petites propietats que amb molta suor havien aconseguit treure’n el que necessitaven per sobreviure i no acceptaren col·lectivitzar-les. No desitjaven apropiar-se dels que més tenien i valoraren la seva propietat per sobre de lleis i imposicions.
La Fatarella té molta història. Josep Gironès Descarrega, l’escriptor que més constàncies escrites ha deixat i segueix deixant del seu poble nadiu, en variades publicacions històriques, novel·lístiques i d’assaig, explica les arrels àrabs del seu nom que significa «torre de vigia o d’entrada». Quan l’any 1153, els cristians el van recuperar dels andalusins, el repoblaren i l’engrandiren amb gent del Pallars i la Noguera. El 1202 ja es troba depenent de la comanda d’Ascó i sota la direcció de l’Orde del Temple i el 1128 rep la Carta de Poblament. Al seu terme hi té incorporat Les Camposines. Aquest topònim segurament prové de Camp d’Alzines, on subsisteix l’església de Sant Bartomeu. Es tracta d’un temple petit però de gran caràcter, construït per l’Orde del Temple l’any 1208, que serva característiques constructives com el de l’Algars de Batea. Malgrat disposar de Carta de Poblament mai va reeixir com a nucli urbà on els habitants vivien en masos separats.
L’indret està situat a l’encreuament de la carretera N-420 de Gandesa a Móra i la de Lleida, on existia un petit nucli que s’estatjaven els viatgers i es canviaven les cavalleries, en temps passats. Aquesta cruïlla estratègica fou disputada durant la darrera Guerra Civil. Els republicans la defensaren com darrer baluard quan l’exèrcit del General Franco ja dominava els alts de Corbera, la Fatarella i la Serra de Pàndols. El trist record son els nombrosos soldats que hi van morir i rememorat al Memorial de Les Camposines, situat ben a prop de l’església de Sant Bartomeu.
Cal recordar com a molt significativa la romeria a Sant Francisco. Conserva un caràcter genuïnament etnogràfic i religiós. Es celebra el primer dissabte després de Pasqua i seguint els lligams de 400 anys enrere manté l’essència religiosa. Els romeus, durant cinc hores de camí, marxen a peu cantant i pregant absoltes als avantpassats. Encara ara alguns romeus es calcen i descalcen en alguns trams per fer promeses o peticions al Sant. Algunes famílies durant l’estada a l’indret elaboren un bordó de canya i sarga que simbolitza la carbassa, que buidades i assecades servien de recipients d’aigua, i que en arribar a casa el pengen al balcó fins la propera romeria. En temps passats, aquest bordó, es cremava com un ritual més i l’any següent en feien un de nou. L’acte religiós està lligat també al lúdic i festiu on joves i grans mengen, canten corrandes i ballen jotes.
Un poble ple de personalitat pròpia, «de pedra picada» que cal visitar-lo per assimilar la idiosincràsia dels seus habitants, oberts, francs i hospitalaris.
