Pepa Plana: «És impossible riure amb algú que no t’estimes»

Sempre va voler ser actriu. De fet, s’hi dedica al teatre des que tenia edat per disfressar-se a casa seva. Més tard, amb els estudis d’interpretació a la butxaca, va trobar-se amb un nas de pallassa i l’enamorament va ser immediat. La vallenca Pepa Plana és la pallassa per excel·lència, una professió amb què ha fet la volta al món conquerint els cors de milers d’espectadors. És, també, un referent femení per a les generacions venidores, un mirall que ella mateixa no va tenir, ja que «abans les dones no feien de pallassa». Justament aquest vessant de gènere es destacà en atorgar-li l’últim guardó, el Premi Nacional de Circ 2022, l’octubre passat.

Vostè defensa que fer de pallassa és molt seriós. Sembla una contradicció.

Fer de pallassa és un dels oficis més seriosos del món. Efectivament, és una contradicció perquè els pallassos i les pallasses, en el fons, no volem fer riure. Quan entro a l’escenari, vinc a fer una cosa molt important, només que no em surt bé. Ensopego, em trobo impediments i és aquesta acumulació de fracassos que fa riure al públic. El pallasso i la pallassa s’hi troba a gust amb el riure, però no el busca. Viu amb un drama èpic perpetu, només que és tan exagerat que el converteix en còmic perquè tota la comèdia es basa en el drama. I aquest caràcter tan fràgil pot fer riure amb les coses tan subtils, tan ínfimes, tan d’essència. Perquè parlem d’emocions, de sentiments que no canvien.

Emocions, sentiments... Com és Pepa Plana sense el nas?

No sé definir-me, però quan em poso el nas, soc jo. No interpreto un personatge. És la Pepa en una dimensió sense límits, sense por. Amb un joc generós, honest, d’emocions i rebel·lia.

Vostè és una mica rebel...

Sí. Enganyo. Jo vull que m’estimin, que el públic m’estimi, m’entengui, entri en el meu món, em vulgui. Un pic que ja els he fet entrar en el meu univers, sé que riuran perquè és impossible riure amb algú que no t’estimes. Algú que no et cau bé no et farà mai riure. Per tant, és aquesta voluntat de ser estimada. I sempre vull parlar del que a mi em preocupa, m’enrabia, em molesta.

Com per exemple, els ofegats al Mediterrani.

Les migracions em mouen, m’intriguen i em preocupen. Fa 10 anys vaig fer Èxode amb el Monti i el Nan sobre les dels nostres avis. Si tenim consciència que el món és rodó i que només n’hi ha una de bola, qui és de fora?, i on marxes si no et pots escapar? Si la Terra fos plana, igual tires i ja no et veiem mai més. Però en ser rodona, sempre tornes. Per tant, qui decideix que a mi m’ha tocat el privilegi de ser primer mundista amb un passaport que em permet anar arreu? I una persona que ha nascut més avall no té aquest privilegi? Ho trobo tan injust! Crec realment que és una demostració que el Sapiens no ha evolucionat. Quina evolució hem fet si encara ens matem?

Aquesta reflexió l’ha portat a treballar a diferents països amb Pallassos sense Fronteres.

Ara fa temps que no hi vaig, per dates i projectes. He estat en cinc expedicions, al Salvador, Guatemala, Jordània, Guinea Equatorial i Angola, cadascuna amb el seu relat. En el moment que vas a treballar a camps de refugiats veus una quotidianitat estranya. A Jordània, per exemple, són camps de trenta i quaranta anys. Malgrat tot, veus que la gent ho viu com un període temporal, qualsevol exiliat pensa que tornarà. És aquesta memòria eterna, aquesta nostàlgia. I, de cop, l’alegria que hi ha quan en aquesta quotidianitat tan perversa passa una cosa excepcional com que vingui un grup de pallassos i pallasses. El que reps és molt generós.

Acaba de rebre el Premi Nacional de Circ. Vostè és actriu de teatre...

Sempre estic als marges. Per a la gent de teatre, faig circ. Per a la de circ, faig teatre. És curiós. Als pallassos ens passa això. Si m’hagués volgut guanyar la vida fent de pallassa de circ no hauria ni pogut treure el nas, encara ara.

Va treballar al Cirque du Soleil.

És l’únic cop perquè a les places de circ tradicional, normalment, els pallassos són els propietaris. Però sí, els pallassos treballem als teatres, als carrers i al cinema. No podríem parlar de cinema sense parlar de pallassos, masculins, és clar, Charles Chaplin i Buster Keaton.

Per què va marxar del Cirque du Soleil?

Jo no em vaig postular mai. No vaig fer cap prova ni al Cirque du Soleil ni al de la lluna.

La van venir a buscar...

Sí. Quan fan creació de nou espectacle tenen clar quins artistes volen. En el moment que vaig rebre la trucada estava muntant Èxode i van esperar per explicar-me el projecte. Vaig anar a Mont-real. Era un tren molt atractiu.

Però es va baixar.

Soc molt honesta amb mi mateixa. En aquell moment em sentia com un ratolinet dins d’una gàbia, que repetia un joc que no m’aportava massa. No era el meu espectacle, era el seu i no podia modificar res, per la qual cosa sentia que havia de volar. Pensa que hi havia 2.000 persones en cada funció i va arribar-hi un moment en què me n’adonava que perdia el respecte de sortir a la pista. Quan vaig detectar això vaig decidir marxar.

Això vol dir que encara ara cada cop que actua té un formigueig a l’estómac.

Cada vegada més. Després passa. És com fer puenting.

N’ha fet?

Sí i he saltat en paracaigudes. És una adrenalina molt bèstia. Quan et poses la corda, l’arnès i passes el pont... Saps que tot anirà bé, però t’has de llençar, un salt que és meravellós. Són uns segons i després, pendules. I a l’escenari igual.

Pavlovski va dir que el millor era que els pares no volguessin que el fill o filla fos artista. Vostè va marxar de Valls i ja no va tornar més. Què va passar?

És veritat el que va dir Pavlovski. Qualsevol feina artística la tries per passió, l’has de fer apassionadament i ningú t’ha dit que fos fàcil. Per moments tocaràs la glòria, que és efímera, i per moments tocaràs l’infern, que també és efímer. Has de ser molt sòlida. Jo no tenia pla B i he sigut molt tossuda. D’entrada, a casa, es van quedar molt xocats, patien perquè no ho veien clar, encara que eren conscients que no hi podien fer res. I està molt bé. Els hi agraeixo molt que m’ho posessin complicat perquè és la primera rebel·lia. I jo em reconec vallenca. Faig l’aleta a cada espectacle.

En honor de Valls o és seguidora castellera?

Un homenatge a Valls. Vol dir que he coronat l’espectacle i que ja puc baixar. Quan els faig sola fins i tot poso el toc de gralla. A vegades estic molt lluny i detecto si hi ha algun català al pati de butaques.

On és el lloc més llunyà on s’ha trobat catalans?

Els catalans i les catalanes dissimulem, no som de voler destacar. Me n’he trobat arreu. Al Cirque du Soleil hi lluïa la senyera. No va venir regalat, vaig haver de lluitar molt perquè ells juguen a posar banderes a l’entrada. Jo no soc de banderetes, però si alguna m’identifica, d’alguna manera, és la senyera. Em van prometre que lluiria i a l’hora d’estrenar a Mont-real no hi era, per la qual cosa la vaig liar molt. Al final vaig guanyar. Crec que és l’únic cop que va lluir la senyera al Cirque du Soleil i en marxar me la van regalar signada pels artistes.

I ara què diuen els pares?

La meva mare sempre ha sigut més expressiva i fidel. Quant al meu pare, m’entendreix molt perquè està molt orgullós i ho està demostrant. Tan complicat que va ser de joventut, que ara sigui tan bonic...

Vostè ha sigut mare. Com es porta la maternitat amb una professió com la seva?

Són moltes renúncies. Vaig tenir el Yuri molt jove, però no per això havia de carregar les meves frustracions en una altra persona. El Yuri va viure moltes hores de camerino i amb només vuit o nou anys em va dir que no li agradava el teatre, que volia una mare normal, que tingués una feina normal. El teatre era el que l’allunyava de mi. Tots els nens volen normalitat. Però ara és tècnic de teatre, treballa amb mi i amb altres companyies.

Finalment els va unir.

No se n’ha pogut escapar. Quan ens toca un viatge llarg junts és un regal extra.

És cert que es fa el vestuari dels espectacles?

No, però m’agrada molt cosir, em relaxa, m’inspira. Soc Mari Pepis presumida a més no poder. Per mi, el vestuari d’escena és molt important, és com si et convidessin a una festa molt xula on ets la prota. En aquest sentit, he treballat molts anys amb la Rosa Solé i només m’he fet un vestit, al Cirque du Soleil. En un principi havia de ser un cobrellit i com la Penèlope, vaig pensar que quan l’acabés marxaria.

La de l’Ulisses?

Ella teixia i a les nits, desteixia. Jo només teixia. Finalment, però, vaig pensar que marxaria quan volgués. I el cobrellit es va quedar en un vestit.

Cuina?

També. Hi ha gent que diu que cuino més bé que no pas faig de pallassa. Però soc una intrusa.

Parlant d’intrusos, com veu que sovint als polítics els titllin de pallassos?

Fa trist. Primer de tot penso que és una llàstima perquè hi ha insults deliciosos i adequats com ara xixarel·lo, cantamañas, carallot, imbècil, cretí... Els pallassos i les pallasses estem molt cansades de l’intrusisme, però no el reconeixem. Vull dir, algú que té una sortida de to, no el reconeixem com del nostre gremi. No hi ha cap altre ofici que sigui maltractat d’aquesta manera com a insult. Però sí, ens passa en tots els idiomes. Què més voldrien els polítics ser pallassos!

Viu al Delta i no té mòbil. Com li van comunicar el premi?

Els dijous és mercat a Deltebre. Aleshores, fins que hi vaig tornar, era una persona no localitzada. I és un premi que el ministre de Cultura, el senyor Miquel Iceta, te l’ha de comunicar en persona. És cert que no em trobava de cap manera, però no estic perduda. És com abans. Jo no et diré que la tecnologia no tingui avantatges, evidentment que en té. Però si ho sospesem, ara fem servir el telèfon per tot menys per trucar. «Et puc trucar?», et pregunten. És clar. Portem un delator a la bossa, una condemna. Has d’estar disponible 24 hores al dia i crec que no cal.

El guardó justament destaca la seva feina, com a dona. L’humor és masculí?

Els premis són pentinades d’ego i els rebo amb molt d’agraïment perquè sé que reconeixen una trajectòria, que és el més difícil. I, a més a més, en aquest moment que sembla que només vulguem descobrir un talent a l’any, però l’any que ve ja et pots morir. Amb aquesta voluntat, sempre dic que tant de bo no hagués hagut de ser pionera. Tant de bo tingués referents, mares, àvies, besàvies que haguessin pogut fer amb normalitat aquest ofici meravellós de pallassa. Però no se les va deixar. Les dones no servien per fer riure dintre d’un context masculí. Vull dir, que quan la ploma que escriu l’humor és masculina, ens converteix, senzillament, en objecte del riure. Què fa riure? La tonta, la gorda, la lletja. Si la ploma que escriu aquestes èpiques és femenina, ens convertim en subjecte.

Com reacciona el públic masculí a aquests arguments?

Les dones hem après a riure dels codis masculins per, una vegada més, no estar excloses. Perquè si tothom riu i tu no, sembla que no has entès l’acudit per la qual cosa riem de coses que, a priori, no ens fan gràcia. Però actualment ja diem que el tractament masculí de cosificació de la dona no ens fa riure. Els tios, sobretot d’una edat, es queden descol·locats, no acaben d’entendre que el que jo estic fent sigui tan còmic. Perquè el riure és un codi, rius del que coneixes i et reconeixes. Clar, molts cops m’adono que el meu codi femení no interpel·la, l’home no se sent reflectit. Encara que, de cop i volta, veu reflectida la seva companya, la mare o la germana. I riu.

El regal més preuat que pot fer una pallassa és el seu nas?

Com a símbol, sí. Jo n’he regalat algun i me n’han regalat. Entre ells, la Paulina Schumann en va regalar el del seu pare, en Charlie Rivel, amb un motlle fet per ell amb paper de diari i patata tallada. Tot i que no soc gaire fetitxista, ella sabia que m’estava oferint un gran regal, encara que no volia magnificar-lo.