Rapades, vexades i humiliades. Era el destí que esperava a les recluses de la presó per a dones La Galera a finals del segle XIX. Empresonades per la misogínia, les recluses eren convertides irremeiablement en assassines, en boges: en males dones. Una d’elles, la Sisca treballa des dels 6 anys per ajudar a mantenir una família marcada per la mort i la desgràcia i, finalment, acaba empresonada a La Galera d’A Corunya. Les males dones, de Marilar Aleixandre, publicada per Bromera, explica la història de la vida a la presó, de les condicions duríssimes a mitjan segle XIX. Tanmateix, narra també la vida de Concepción Arenal, visitadora de la presó i de Juana de Vega, escriptora que alça la veu a favor de qui més ho necessita. La novel·la va obtenir el Premi Nacional de Narrativa 2022.
Es pot dir que totes les dones que apareixen en certa manera eren dolentes per a aquell moment històric?
En certa manera, sí. El títol està pres d'una monja del segle XVII, que és la que li proposa al rei crear unes galeres, prenent com a model les de remar, dels Andes perquè defensa que cal treure del carrer a les males dones. No obstant això, també s’explica la vida de Concepción Arenal, visitadora de la presó i de Juana de Vega, escriptora. I hi ha crítiques, ja que en aquest moment no es considera legítim que les dones participin en la vida pública, la dona ha d'estar reclosa a la llar. És la idea que preval en aquest moment i encara seguim una mica amb aquesta representació social, tot i que hagi canviat.
«Les vides de la gent pobra són vides oblidades, no han interessat. Van ser enterrades per la desmemòria»
Com podia una dona acabar aquí?
El que m'interessa és escriure sobre les violències socials que es generen sobre diferents col·lectius, anomenades violències simbòliques, que no són físiques. I aquestes són les que pateixen aquestes dones. Per què eren allí? Segons els documents de l'època, per exemple, per no tenir domicili fix, la qual cosa ha persistit molt de temps després. I això és un cercle viciós perquè una dona que no té domicili fix, si la fiquen a la presó per això, quan surti no ho tindrà tampoc. També per pidolar, per demanar almoina a la porta de les esglésies, és una cosa que veiem que contínuament es prohibeix en els documents. Cal dir que quan trobem alguna cosa que es prohibeix és perquè té lloc, s'està fent. També poden acabar a la presó per robar, però quan es parla de robar, a vegades pensem en un banc. No obstant això, aquests no solen anar a la presó. Estic parlant de robar una barra de pa o una petita quantitat de menjar.
Per què de 1863 a 1865?
Perquè són els anys en què Arenal visitava les presons. A mi em venen donats. El 1862 es publica la novel·la de Victor Hugo, Els miserables. I com comença? El protagonista roba una fogassa de pa per als seus fills i l'empresonen. Pensem que quan aquestes dones estan a la presó és perquè havien robat pa o un grapat de mongetes a la casa en la qual estaven treballant. També per vendre el seu cos, per ser prostitutes, quan moltes vegades era la manera que tenien de guanyar-se la vida. A La Galera hi havia 300 dones en aquest moment, segons Arenal i només sabem el nom d'una d'elles, ‘Pepa a Loba’, famosa bandolera gallega. Al principi aquest personatge no apareixia en la novel·la, però quan vaig llegir la carta d'Arenal en la qual la citava es va ficar i es va fer propietària d'una bona part.
Va trobar documentació sobre aquelles presons?
No m'he dedicat a anar pels arxius, no és un llibre d'història, és una novel·la. I cal tenir en compte una altra cosa i és que jo la vaig escriure durant el confinament, durant el 2020, quan les biblioteques estaven tancades totalment, inaccessibles. A més a més, hi ha molt pocs estudis de presons de dones, ara estan començant. Per exemple, a Barcelona també hi havia una Galera i va arribar a haver-hi quaranta. Però durant molt de temps no ha interessat perquè les presons són un forat negre, representen un fracàs de la societat. Arenal sí que parla en diversos dels seus escrits sobre la situació de les presons i dels hospitals, esmentant aspectes generals, per exemple els paràsits i això està recollit en la novel·la. Jo ho vaig passar a les presons, però ella en realitat parlava dels hospitals i ho va fer en termes genèrics. Quan diu que les presons són un lloc en el qual una persona pot entrar sent bona i sortir convertida en una delinqüent, no parla d'una presó en concret.
Hi havia molta insalubritat, condicions extremes...
És clar que els paràsits no predominaven només en aquell moment. Al segle XX coneixem la situació de les presons del franquisme, als camps de concentració a Espanya, sabem que en haver-hi amuntegament i absència d'higiene, hi havia una proliferació enorme, que avui dia no podem imaginar. Pensem en un poll o uns pocs i no era així. Era una quantitat enorme que estaven als llits, a la roba, als cossos de la gent... A través de Concepción Arenal i de Juana de Vega sabem que es prohibia ensenyar a llegir o en què gastaven els diners. Per exemple, havien de comprar llet per als nens perquè se'ls deixava tenir-los, però no es donava una quantitat suficient per a aliments i tampoc medicines. Amb totes les dades que tenim, directes i indirectes, sabem que havia de ser una situació terrible.
«Les presons són un forat negre, representen un fracàs de la societat»
Concepción Arenal té un problema ètic amb el cas de Sisca pel tema de l'avortament.
Hi ha alguns personatges reals, encara que jo sempre li dic a la gent que recordin que són d'una novel·la. Arenal és un personatge de ficció, però basat en un real que a mi m'interessava justament per aquest dilema, per aquest conflicte intern. D'una banda, té una visió avançadíssima que aquestes dones han de tornar al carrer, que cal ajudar-les. I, d’altra, reticències respecte a determinades situacions. En aquest sentit, Sisca és un personatge de ficció, però també està basat en una persona real, en Mercedes Losada, a la qual està dedicada la novel·la. Mercedes, quan tenia 10 anys, era més petita que Sisca, va acompanyar la seva mare a avortar tres vegades i la mare va morir. I això va ser el 1953, és a dir, 90 anys després del temps de la novel·la.
Les mateixes regles un segle després...
Noranta anys després era tan il·legal avortar com havia estat el 1863. I encara actualment, pensem que es calcula que 10 dones al dia moren per avortaments realitzats en males condicions en països on no és legal. Llavors, era així, el que ocorre és que Mercedes tenia 10 anys, va estar uns dies a la presó i després va quedar lliure. Jo vaig triar una protagonista de 15 anys, que era l'edat en la qual ingressaven. Sembla terrible i duríssim, però va ser real i molt més tard. A vegades, quan hi ha un avanç, tendim a pensar que sempre ha estat així i a Espanya avortar ha estat il·legal fins al 1985.
I encara avui es qüestiona.
Mercedes va morir a causa d'un avortament. I també volia posar l'accent en el fet que aquesta dona avorta per fam. És a dir, la dona real tenia vuit fills, n’havia parit 10, però en vivien vuit. El 1953 vivien a la ciutat d’A Corunya, en una casa amb el pis de terra, sense aigua corrent ni llum elèctrica, com hi havia moltes a Galícia en les zones rurals, però també en ciutats. I aquesta dona avortarà tres vegades perquè no té què donar-los menjar. Hem de pensar que potser aquesta idea que les dones avortaven per l'honra, potser no era així o almenys, una bona part d'elles anava a avortar perquè no tenien què donar-los menjar als fills que tenien i veien impossible alimentar-ne a un més. I aquí està tot el mecanisme de la societat patriarcal: el marit que no pot renunciar a tenir sexe amb la dona encara que això comporti més embarassos i risc. Aquí està aquest conflicte.
Quin és el dilema de ‘Les males dones’?
Al principi, quan vaig concebre la novel·la, el vaig pensar com un conflicte que podia haver-hi entre Arenal, que té boníssimes intencions i idees avançades, però és extraordinàriament religiosa i per a ella, el pecat i el delicte són el mateix, i una jove que és allí i sent parlar de la seva mare en termes durs. Pensem que moltes de les coses que estan a la novel·la són històriques: hi ha una carta que va ser llegida a la presó d’A Corunya per Juana de Vega. I aquest és el dilema que està en el centre de la novel·la.
Què em diu de la traducció al català?
Agraeixo a Sebastià Portell l'afecte que li ha posat. Vam estar en contacte continu per correu durant tot el temps que va estar traduint-la, comentant coses. Jo llegeixo en català. Ell va tenir la delicadesa d’enviar-me-la i la vaig llegir en català. Haig d'agrair que tingui una expressió en català tan bella com la que ha posat Portell, que és un gran escriptor.
Què queda d'aquesta Galera a la Corunya?
Hi ha un carrer, on va estar situada la presó, es diu rua Galera. L'edifici, que tampoc va ser construït com a presó, era una casa senyorial que va ser utilitzada durant uns anys i després va ser derruïda i ara hi ha un altre en el seu lloc. No obstant això, la memòria s'ha perdut, per la qual cosa no sé si és més important que hi hagi un element físic o que se sàpiga per quin motiu va ser allí. Les vides de la gent pobra són vides oblidades, no han interessat. Sembla que a vegades ha interessat més explicar l'alta societat, quan la majoria de la població no vivia d'aquesta manera i la novel·la et permet explorar vides que van ser oblidades o enterrades per la desmemòria.