Matallops és un petit poble situat a la falda de la cinglera del Prepirineu. El 1992, el mateix dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, hi arriba l'Andreu Massot, el Quisca, un brut matador de porcs que torna de Cuba acompanyat de la seva flamant esposa, la Maylin. Però la noia no passa ni una sola nit amb ell. No el suporta. Aquest fet és el detonant d'un drama, una venjança d'uns fets que es remunten a la Guerra Civil Espanyola. Porcs és l'última novel·la de Jordi Santasusagna, publicada en la col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés, una obra que va guanyar el VIII Premi Memorial Agustí Vehí.
Quins són els porcs?
Hi ha tres tipus de porcs en aquesta novel·la. Hi ha els porcs com a animals, hi ha els porcs com a persones brutes i els porcs com a males persones. Cadascú ha d'agafar els porcs que vulgui.
Viatja a la Catalunya profunda.
Sí. Totalment. Jo, en certa manera, soc de la Catalunya profunda. Visc a Cardona, un poble d'uns 5.000 habitants. No és que sigui un poble petit, però al voltant sí que hi ha zones molt més rurals. Pobles molt petits, molta masia, molta cultura de pagès i això ho he pogut reflectir. He agafat tot un món d’elements del meu voltant i a partir d'aquí he creat Porcs.
Per què centra la trama en l’època de les Olimpíades?
Tothom té les seves referències i a mi és una època que m’agrada moltíssim, de quan era jovenet. I a més a més, m'anava bé pel tema del timing. Jo volia que els personatges haguessin viscut la guerra, la postguerra, llavors em quadrava. I als anys 90, si comença la novel·la un dia en què tothom sap què estava fent és un gran avantatge perquè la situació temporal és immediata. D'altra banda, jugo amb el contrast. És a dir, a Barcelona tothom estava molt pendent dels jocs, però allà en un raconet de la Catalunya profunda, es comença a desenvolupar un drama.
El drama ve de fa cinquanta anys.
Sí, a Porcs comença el drama final que posa fi a una rancúnia, a una situació que està latent i que no havia sortit abans.
Diria que a aquests pobles la guerra civil no acaba de tancar-se mai?
Sempre es diu que la història l'escriuen els guanyadors. Però dels perdedors no és que no s’escriguin històries, sinó que queden completament relegats, queden marcats durant generacions. Els que van sortir guanyadors o s’hi van posar al bàndol que va resultar guanyador, han tingut la vida solucionada i encara la tenen solucionada. I estem parlant de dues generacions més endavant o tres. Els que no, van haver de partir de zero, de la base i començar a créixer si és que podien i es portaven bé. En aquest cas tampoc no és que siguin els perdedors, sinó que és la història dels que no van voler anar a la guerra. No volien fer la guerra ni per un bàndol ni per l’altre. Marxen al bosc i quan s’acaba la contesa tornen. Però des del punt de vista dels guanyadors continuen sent tractats com a traïdors. Si no han lluitat amb ells, és com si fossin dels perdedors. I aquí hi ha un conflicte soterrat.
Juga amb el món físic del Quisca i amb l’espiritual, del fet sobrenatural...
Sí, de les llegendes de muntanya. M’invento una llegenda que va sortir mentre anava escrivint, tampoc és que la tingués prevista. I acaba sent un dels elements principals de la novel·la. Cada poble té les seves llegendes i les seves històries, sobretot quan es tracta de muntanyes i boscos profunds.
«Per als guanyadors de la Guerra Civil, els que no van lluitar en cap bàndol també eren uns traïdors».El lector potser no sentirà gaire empatia amb els personatges, víctima o botxí. Qui té la raó?
A vegades la gràcia és aquesta. Qui m’agrada a mi d’aquí? Ningú. Qui és el bo en aquesta novel·la? Tots els personatges tenen els seus idearis i les seves històries darrere. Es pot acabar empatitzant amb el protagonista, depèn del lector. A més, a la pàgina trenta ja saps qui és l’assassí, i això és diferent de les altres novel·les negres on la clau és descobrir qui mata la gent. En qualsevol cas, jo crec que acabes empatitzant amb aquest home, malgrat tot.
La venjança és lícita, si pensem en el protagonista?
No ho sé. El que vol transmetre aquest personatge és que la vida li ha fotut tantes pinyes que ja, com que no viurà molt més, fa net. Passa comptes amb tothom amb qui li ha provocat aquests greuges durant tota la vida.
Denuncia també els casaments de conveniència, que en aquell moment es feien a Cuba.
No és una denúncia, és simplement parlar-ne. No sé si es dona encara, però als anys 90 era bastant habitual. Als pobles petits i molt de pagès hi ha la figura del solter, una persona a la qual la seva solteria l’ha anat aïllant de la societat per certes circumstàncies a vegades personals, socials, etc. Aleshores, hi va haver molts casos d’aquests. D'homes que havien arribat als 40-50 anys sense parella i amb diners, i van portar una noia de Cuba o d'altres llocs per tenir companyia. I quan aquestes noies arribaven aquí, es trobaven amb una realitat que no tenia res a veure amb allò que les havien explicat allà. Vull dir, venien aquí amb algú que no havia trobat parella del país, que per alguna cosa devia ser. I com la situació de la novel·la devien haver-hi moltíssimes.
«M’agrada que cada capítol acabi amb una incògnita o amb alguna cosa que et faci que continuïs llegint»En el cas del Quisca potser perquè era molt brut...
I ell era solter i vivia sol, però hi havia homes que vivien encara amb els pares, encara més rars que ells, molt d’abans, del segle XIX. Amb costums ancestrals i molt d'aquí, del puny tancat. Potser és aquesta la raó per la qual aquesta persona no s’havia casat abans i si ara portes una noia amb una cultura completament diferent, un idioma moltes vegades que tampoc no entenien perquè aquí només parlaven català i poca cosa més, la situació es complicava.
Fa patir molt al lector al final de cada capítol.
És el que m’agrada, que cada capítol acabi amb una incògnita o amb alguna cosa que et faci que continuïs llegint.
