Jarred McGinnis: «La culpa genera un dolor innecessari, és la pitjor emoció que pots tenir»

En Jarred és un personatge irreverent, a torns maleducat, insofrible. Si bé la seva infància i adolescència són destructives, tot es complica molt més quan pateix un accident de cotxe en què queda paraplègic i la seva acompanyant, la Melissa, mor. En cadira de rodes, sense més alternativa, es veu obligat a trucar el seu pare, el Jack, amb el qual no es parla des de fa gairebé deu anys. En Jarred i en Jack són els protagonistes d’El covard, primera novel·la del nord-americà Jarred McGinnis, una obra amb tints autobiogràfics, basada en la seva pròpia experiència, ja que ell mateix va patir un accident de trànsit i va quedar paraplègic, fa 20 anys. Una autoficció en què el lector haurà de decidir on acaba la fina línia de la ficció i on comença la realitat del novel·lista. El covard és una història d’amor entre pare i fill, una història de dolor, però també d’humor, divertida en la tragèdia. Traduïda al català per Anna Llisterri, la publica Edicions del Periscopi.

Aquesta conversa va tenir lloc amb traducció de l’ampostí Yannick Garcia.

Què hi ha de ficció i què de realitat?
Tot és ficció. En realitat, el que he escrit és una novel·la tot i que, evidentment, com qualsevol obra de ficció ve d’un lloc que és real. No he fet res de diferent del que va fer Tolstoi amb Ivan Ilitx o Zola quan va escriure L’obra. És cert que durant molt de temps vaig evitar que se m’identifiqués amb el protagonista perquè és un pesat i no cau bé, però finalment vaig reflexionar que tant s’hi valia el nom que li donés perquè la gent sempre pensarà que soc jo. I ho vaig acceptar així. Crec que tampoc no hem d’intentar fingir que no som els personatges dels nostres llibres. Hi ha tota una història d’autors, sobretot escriptors homes, que van fer fer males conductes als seus personatges fent veure que no eren les seves pròpies i després vam saber que Carver també era un borratxo com els seus personatges i tractava malament la seva primera dona i Philip Roth, un canalla. Per tant, m’agradava explorar les conseqüències d’acostar l’escriptor al personatge.

Però es diu fins i tot igual...
És veritat. Soc un escriptor que va en cadira de rodes i escric una novel·la on el protagonista va en cadira de rodes. Aleshores, hauria estat pitjor posar-li un nom diferent. Li dono el mateix nom i, fins i tot, dic a la inscripció inicial que és una novel·la, no unes memòries, i a partir d’aquí és al lector a qui li toca decidir què necessita, si vol que sigui una novel·la o que siguin unes memòries. Si li molesta, si li incomoda, si no... Vull dir, cada lector té una reacció diferent. El que més por em feia era com reaccionaria la família i són els que millor han estès aquesta línia que va del Jarred personatge al Jarred escriptor. En tot cas, el més complicat era la gent que em coneixia una mica, no del tot i que podia arribar a pensar que aquesta història era meva.

Descriu de forma molt precisa el dolor, les sensacions que recorren el cos i les compara amb els coets del Quatre de Juliol.
Per a mi era molt important començar amb aquesta part física, d’explicar una incomoditat. Perquè, al cap i a la fi, com expliques a algú que no ha patit mai un accident de cotxe, què vol dir patir-lo. Sembla que no tinguem paraules per explicar-lo, que no passi cada dia. I sí que passa cada dia. Malgrat tot, falten paraules, no sabem com dir-ho. Jo crec que hi ha una bellesa del llenguatge, que els poetes són els únics que fan servir la llengua tal com cal, que juguen amb els significats de les paraules. Els diccionaris no recullen realment com parlem i, per tant, és important que l’escriptor s’alliberi d’aquests grillons, d’aquestes cadenes i trobi una nova manera d’expressar-se, que sigui acurada, precisa. Això és el tresor de qualsevol escriptor.

Al Jarred personatge el fan fora de l’hospital, no té res. Què hauria passat si no hagués tingut el seu pare?
No ho sé. Això ho hauria d’escriure algú altre. És interessant perquè el personatge Jarred no sap que és molt poc habitual el que li passa a ell, tenir aquest pare que l’ajuda. I el Jarred escriptor fa vint anys que viu a Europa, per tant, està molt lluny d’aquesta situació i ara s’adona de l’absurditat que implicaria que una persona amb una circumstància tan fràgil com la seva, el fessin viure al carrer. En conseqüència, el sistema sanitari dels Estats Units no es pot descriure si no és com a brutal. Per a la ficció dels escriptors d’allà és fantàstic, però per als ciutadans, no tant.

Què passa si no pots pagar les factures, vas a la presó?
No. Et deixarien al carrer. No és problema seu. De fet, les famílies de més edat decideixen quins medicaments es poden permetre, dels que necessiten. En el meu cas, quan vaig tenir l’accident i vaig estar a l’UCI, l’home que tenia davant meu havia intentat travessar la frontera mexicana, l’havia atropellat un tren i davant de la seva habitació l’esperava un funcionari d’emigració preparat per, quan s’estabilitzés, tornar-lo cap a Mèxic. Això demostra el grau de brutalitat del sistema sanitari dels EUA. Una història així a mi em costaria massa escriure-la. Aquesta és la realitat. Com a americà són coses que t’entristeixen molt.

El somni americà no existeix...
En el meu cas, com a mínim, a Europa sí.

El somni europeu...
Potser sí, només potser.

Quan el Jarred personatge truca, què és més difícil per a ell, la seva situació física o haver de recórrer al seu pare?
No ho sé, si ho hagués sabut, ho hauria posat al llibre. Poso els personatges en situacions impossibles i després miro a veure què fan. Ell, en aquell moment no tenia més opcions. El que sí que volia deixar clar des del principi és que el principal problema que té en Jarred no és la cadira de rodes. Suposo que t’hi has fixat que al principi es parla molt de la cadira i després, a mesura que avança el llibre, va desapareixent. Era el que volia que el lector sentís, que és el que passa quan em coneixen a mi. Primer veuen la cadira i en acabat, a mesura que et van coneixent, aquesta deixa de ser un obstacle.

És una novel·la de segones, terceres o quartes oportunitats?
No. És una novel·la d’amor entre dos homes. En algun moment ens han enganyat i ens han dit que aquestes històries no són romàntiques. En aquest cas, és una història d’amor entre un pare i un fill.

Una història molt complicada...
Coneixes algun pare i un fill que no tinguin una història complicada?

Com entra aquí l’autocompassió?
Potser sí que al principi ell té una mica d’aquesta autocompassió, però els seus problemes principals són la vergonya i la culpabilitat, totes dues. Són de les pitjors coses que pots arribar a sentir i era el que volia escriure.

Ell sent culpa de tot... D’on ve aquesta culpa, de l’Església?
Potser sí. Com a escriptor i dels EUA, diguem que tenim la culpa integrada. És a dir, som catòlics per genètica, pràcticament. Jo crec que la culpa és la pitjor emoció que pots tenir, que genera un dolor innecessari. D’aquí ve el títol, així de dur a propòsit, El covard. El fet que sigui innecessari és el que dona aquesta pàtina de tragèdia al llibre.

Tragèdia, però és molt divertit. Aquest sentit de l’humor...
És bastant habitual. La gent que ha passat per situacions traumàtiques com aquesta i que ha sobreviscut, sol tenir molt més sentit de l’humor. És una manera de gestionar el que els passa. En el llibre, és un mecanisme de defensa. Ell ho fa servir per expulsar la gent de la seva vida. Irònicament, l’humor que gasten en Jack i en Jarred és el que els ajuda a restablir la seva relació, també pot ajudar a sanar. Des del principi tenia clar que seria una història trista i difícil, que costaria de llegir, però l’humor també em servia per donar un descans al lector, per deixar-lo respirar. No volia tractar-lo malament. Per tant, la major part d’aquest humor no ve de l’autor, sinó directament dels personatges, de la manera com interactuen entre ells. I, al principi, quan puja a l’ambulància, s’equivoquen de nom, el criden per un nom que no és. Això sí que és un mecanisme de l’autor, de fer servir aquest humor en un moment molt inadequat, en què estava a punt de morir. Encara que també és divertit.

Comença i acaba amb l’accident, fins al final el lector no sap qui és la Melissa.
Exactament. Quan vas en cadira de rodes, la primera pregunta que tothom et fa és què t’ha passat. Aquí el lector ho sap des del principi. I vaig fer servir el mecanisme dels thrillers en què no expliques fins al final qui va matar la Melissa. Obligo el lector a fer aquest viatge emocional tan dolorós perquè, al cap i a la fi, hi ha molt de dolor en aquesta novel·la tot i que també fa riure.

Vostè també va patir un accident.
Sí. Va fer mal. No ho recomanaria a ningú. Però va molt bé si vols ser escriptor.

I els dònuts, el van ajudar com al Jarred personatge?
M’encanten els dònuts. Aquesta part el personatge l’agafa de mi. Tot i que la idea de fer-lo servir a la novel·la és que és impossible estar enfadat amb algú si tens un cafè i un dònut a la mà. S’acaba convertint en una metàfora visual d’aquesta manera de restablir la relació entre el Jack i en Jarred. Tinc una anècdota i és que quan estava escrivint aquesta novel·la ho feia en un local de dònuts on m’anaven donant. Vaig acabar regalant desenes de dònuts a la gent del barri. Em vaig fer famós com l’americà que regalava dònuts i no hi ha res que faci més fàstic que tenir una cervesa a una mà i un dònut a l’altra. Ho sé per experiència pròpia. Ara ja no en menjo mai.

No li ha posat fàcil al Jarred personatge.
Potser em vaig cegar una mica més en la part de la seva infantesa. En Jarred les va passar magre perquè no li deixo sortida, no té escapatòria. Acaba tenint una infantesa molt difícil i ara potser em sap greu. Volia explicar aquesta història com un trauma emocional, més que no pas físic. I crec que qualsevol lector sabrà reconèixer potser algun parent o un membre de la seva família. Tots tenim algun familiar que és una mica com en Jarred, que l’estimem molt, però que ens rebenta i ens cansa i si no hi ha ningú així, això vol dir que ets tu aquella persona.