El senyor Croup i el senyor Vandemar porten uns vestits negres un xic llardosos i un pèl esparracats, que semblen confeccionats per un sastre de fa dos segles. Junts diuen haver incendiat Troia i portat la pesta negra a Flandes. No seria d’estranyar, tenint en compte que Vandemar sent debilitat pels àpats a base de rates; El Marquès de Carabàs es guanya la vida oferint i obtenint favors; la Porta és la noia que comença aquesta història i la responsable de tots els maldecaps d’un pobre home, el Richard Mayhew. Són només una petita pinzellada de les criatures de Neil Gaiman a Neverwhere, una història que primer va ser una sèrie de la BBC i posteriorment una novel·la que l’autor va publicar els anys noranta del segle passat.
Neverwhere, sota Londres veu la llum ara per primer cop en català de la mà d’Obscura Editorial. «Una de les coses que més il·lusió ens fa com a editorial és poder recuperar clàssics i clàssics moderns que encara no han estat traduïts al català. I Gaiman és una assignatura pendent, ja que moltes de les seves obres resten sense edició catalana. Neverwhere n’era el millor exemple», explica Roser Vales, editora d’Obscura.
A diferència del boom de les sèries que es viu en l’actualitat, la de Neverwhere, de només sis capítols, va passar sense pena ni glòria. Però no així la novel·la que, en paraules de Roser, «si bé no és pas la primera obra de fantasia urbana mai escrita ni molt menys, n’és una de les obres més representatives i conegudes, un autèntic pilar del subgènere. I aquest és el principal motiu pel qual ens hem decidit a publicar-ho».
Criatures màgiques o fantàstiques, reals o irreals, visibles o invisibles protagonitzen aquesta història de Gaiman (Hampshire. Regne Unit, 1960), en un Londres dividit entre el de Dalt i el de Baix. Un detall no pas menor, ja que si hi vius en un dels dos, potser no existeixes per a la resta del món. És el cas de la Porta, els sicaris Croup i Vandemar, el Mestre Cuallarga o el Lord Rataparlaire. Perquè sí, les rates hi viuen al Londres de Baix, tot i que no siguin com ens les imaginem. En tot cas, com diu la Porta, «o vius en un lloc o vius a l’altre. Ningú no pot viure a tots dos mons».
Moltes són les lectures de la novel·la d’ençà que es va publicar, encara que tothom coincideix que el món de Baix són aquells sense sostre, aquells desemparats i desposseïts que la resta de la societat no veu... O no vol veure. Gaiman ho corrobora al pròleg de Neverwhere i Roser apunta que «ja al primer capítol hi és molt present. A part d’aquest enfocament, però, de com Gaiman dona visibilitat a la gent invisible, a mi m’agrada molt veure-hi també el tema del sentit de pertinença, de trobar el lloc de cadascú i reconèixer on un vol fer la seva vida tot i que no sigui el camí més còmode, més corrent o més ben vist per la societat», assevera la Roser. Malgrat les paraules de l’editora, potser si algú li hagués preguntat al Richard per les seves preferències, s’ho hauria rumiat una mica abans de respondre, encara que potser sí, s'hauria endinsat en el Londres de Baix.
Neverwhere és una sorpresa constant, amb uns personatges meravellosos que el lector hi anirà descobrint a partir d’un bocabadat Richard. Això no obstant, no vol dir que el lector vulgui trobar-se’ls al bell mig del carrer una nit sense lluna.
«Neverwhere és una de les obres més representatives i conegudes, un autèntic pilar del subgènere» (Roser Vales)El mateix Gaiman reconeix al pròleg que volia fer «per als adults el mateix que havien fet per a mi, quan era petit, els meus llibres preferits, llibres com Alícia al país de les meravelles, els llibres de Nàrnia o el Màgic d’Oz. I ho fa, com ressalta la Roser, «amb un vocabulari molt ric, tot i que no empra una escriptura excessivament recarregada». L’ editora d’Obscura destaca, així mateix, el talent del britànic, la qual cosa es nota en la fluïdesa del text, «cosa que en la nostra edició s’aconsegueix gràcies a la feina del traductor, el Lluís Delgado».
Tot i que no arriba a caure en escenes humorístiques per se, «sí que té gran habilitat per arrencar riures i somriures al lector, ja sigui a través de l’humor negre d’en Croup i el Vandemar, les ocurrències de la Porta i el Marquès de Carabàs o l’aparent incapacitat d’en Richard per entendre res del que passa al llarg de la història», conclou la Roser.
En tot cas serà el lector qui hagi de decidir en quin Londres s’hi vol quedar atrapat.