Carmen Cabestany, presidenta de l’Asociación No al Acoso Escolar, va visitar Reus la setmana passada per intervenir en el cicle ‘Llum verda. Diàlegs plurals sobre realitats complexes’, organitzat per la Fundació Jara Barceló. Aquesta professora amb 27 anys d’experiència a l’escola pública va desenvolupar la conferència ‘Bullying’, on va oferir la seva visió com a experta en assetjament escolar.
Si l’assetjament escolar ha existit sempre... què fa diferent el que pateixin avui en dia els alumnes del que hi havia generacions enrere?
L’assetjament escolar ha existit sempre, perquè hi ha casos de persones que tenen 40 o 50 anys que t’expliquen que ho han patit. Però la nostra impressió (perquè no tenim un estudi que ho demostri) és que aixó va a més i hi ha un factor important que són les noves tecnologies i els mòbils, que han afectat negativament.
I aquest és el factor que ha fet augmentar l’assetjament a l’escola?
No és l’únic. N’hi ha més. El tema del ‘bullying’ no es pot atribuir únicament a una causa, sinó que és multicausal. Pensem que el món dels nanos està bastant vinculat a la violencia. Per exemple, amb les noves tecnologies poden accedir a continguts violents, però també hi ha viodeojocs violents, algunes pel·lícules o sèries violentes... Fins i tot a vegades, també hi ha violència intrafamiliar. En el tema de l’assetjament tota aquesta violència juga de manera negativa.
Perquè el ‘bullying’ és cosa de tots, tal i com ha titulat vostè un dels seus llibres?
Perquè hi intervenim tots, d’una manera o d’una altra. Principalment intervé la comunitat educativa (professors, pares, nanos), però no només aquest sector. Intervenen també els mitjans de comunicación: Tu ets periodista i ara mateix m’estàs entrevistant sobre l’assetjament. Si una familia decideix fer una denuncia anirà a la policía. Si el cas es judicialitza, anirà a la Justícia. Si un infant s’autolesiona o té un intent de suïcidi, acabarà anant a l’hospital o, fins i tot, a centres de salut mental. Per tant, la sanitat també es veu afectada. I, per suposat, la política, l’àmbit administratiu, l’empresa, l’esport –on moltes vegades s’hi trasllada el ‘bullying’. Si ho analitzem bé, tots estem implicats en el tema.
De vegades, davant situacions de ‘bullying’, sentim frases com: ‘aixó és cosa de nens’. Com es pot diferenciar entre una simple broma de l’assetjament?
És important partir de la definició d’assetjament i veure si es compleixen las condicions. Però, en qualsevol cas, el que hem de tenir clar és que, encara que no sigui ‘bullying’ sino un simple conflicte o una broma pesada, hem d’actuar des del primer moment” i dir: “això no s’ha de fer i no es tolerarà”. Perquè, si no actuem, el conflicte pot desencadenar després en una situación de ‘bullying’. Per tant, hem d’intervenir quan tenim el conflicte perquè no degeneri després en un maltractament.
I quina és la definició exacte de ‘bullying’?
És un maltractament entre iguals, entre companys, reiterat en el temps, amb intenció de fer mal per part de l’agressor i amb indefensió per part de la víctima. Per tant, hi ha un desequilibri de forces i un abús de poder per part de qui assetja. Si es donen aquestes condicions, inicialment -perquè sempre hi ha excepcions-, és bullying i si no, no ho és.
Existeix un perfil tipus d’assetjador escolar?
Hi ha diferents perfils, com hi ha també diferents perfils de víctimes. Però, generalment, coincideix amb algú que sempre s’ha sortit amb la seva; que no ha tingut límits; que de petit ja era una mica tirà; que ha sabut manipular els pares, als que moltes vegades els hi fa xantatge; que , amb quatre anys, li dius que reculli les joguines i no ho fa; que va creixent sense límits clars i, ja adolescent, li dius que torni a casa a les deu de la nit i torna quan vol. De vegades ha maltractat els seus pares sense que aquests en siguin conscients ni el corretgeixin i després maltracta a l’escola perquè a casa li ha sortit bé. Si aquí també li surt bé, ho tornarà a fer amb la seva parella, els seus fills, els seus treballadors o els seus veïns... No és habitual, però també es donen casos on l’assetjador és el millor de la classe i manipula als altres, sense aparèixer com autor.
I de la víctima, també hi ha un perfil?
Sí. Hi ha el que anomenem, col·lectius diana, que són els col·lectius de la diversitat. Per exemple, un 52 % dels nens amb altes capacitats pateixen assetjament escolar. També nanos amb autisme, síndrome de Down o Asperger. Aquests últims són víctimes en un 94%. Els anteriors i d’altres són col·lectius diana. Però aixó no vol dir que només siguin ells les víctimes del ‘bullying’. En realitat, qualsevol nen pot patir assetjament escolar. Només cal que l’assetjador l’enfili. També hi ha víctimes actives. Vol dir que, cansades de patir reiteradament, pot arribar un moment que es defensin, però ho faran d’una manera inadequada i sovint, a l’escola, se la carregaràn elles i no pas els agressors.
És possible que els pares d’un nen assetjador no sapiguin que el seu fill ho és?
Sí, perquè ho han normalitzat. Si tu normalitzes que el nen, de petit, pegui la seva mare, insulti el seu pare o no faci el que li dius, estàs forjant un petit tirà, un posible maltractador. El problema ve quan l’escola crida la família perquè el petit tirà està repetint aquestes conductes amb un company. El primer que fan els pares és negar-ho tot, dir que el seu fill ‘no’, que qui s’ha atrevit a dir aixó i que on està la prova. En alguna ocasió, els pares amenacen d’anar a comissaria a denunciar el centre per injúries, calúmnies o fals testimoni. Amb aquesta actitud, demostren que no són conscients del mal que fan al seu propi fill.
I els pares de la víctima, com ho poden detectar?
Tenim una regla que és la de les tres ‘C’: cos, canvis i ‘campanes’. Les “campanes” venen perquè el nen assetjat no vol anar a l’escola i el diumenge a la tarda ja es posa malalt. Els “canvis” es tradueixen en empitjorament de resultats; canvis de ritmes, per exemple en quan al menjar (no menja o ho fa compulsivament) o al dormir (es desperta sovint, té malsons, etc..); canvia d’amics i d’intineraris, etc. La tercera ‘C’ és la del cos, perquè una criatura assetjada s’enfonsa sota el pes del maltractament i per aixó porta les espatlles cap a dins, arrossega els peus, la mirada la té perduda o mira cap al terra, etc. Tots aquests símptomes ens poden alertar sobre un posible assetjament. També, a vegades, es vesteixen molt perquè no volen ni que els vegin ni veure ells als seus companys. Fan tot el posible per passar desapercebuts.
I les escoles tenen prou mecanismes per detectar aquest ‘bullying’?
No hi ha prou mecanismes perquè no hi ha suficients eines de prevenció. Cal saber que els docents no tenen formació en assetjament escolar, la qual cosa és una barbaritat. Això passa en tres professions clau: docents, pedagogs i psicòlegs. Jo mateixa he hagut d’anar a alguna facultat d’Educació a fer xerrades sobre el tema per a futurs mestres perquè la propia facultat no les oferia. Després està el problema de la invisibilitat,. S’ha de parlar d’assetjament a les escoles perquè si no ho fem estem negant una realitat i una evidència. Tots sabem que és important abordar els problemes perquè, si no es parla d’alguna cosa, allò no existeix. Si realment volem acabar amb aquesta xacra, el ‘bullying’ hauria d’estar al Pla Educatiu i al Pla d’acció tutorial de cada escola i institut, perquè aquests documents són els fulls de ruta de cada centre. També cal informació suficient pels pares; educació emocional des d’Infantil; plans de prevenció, etc.
I quan ja s’ha produït un cas?
Es pot obrir un protocol contra l’assetjament, una investigació. Però si la direcció decideix que no s’obre, doncs no es fa, que és el que passa a la majoria dels casos. A més, qui substancia aquest protocol? La pròpia escola, amb la qual cosa és “juez y parte”. És evident que, si una escola vol amagar un posible cas d’assetjament per un tema de prestigi i imatge, no voldrà que s’obri el protocol. D’altra banda, quan l’obren el poden manipular fàcilment perquè no hi ha participació de cap agent extern que controli si allò s’està fent amb transparència i correctament. Per això la majoria dels protocols surten negatius.
La resta de companys d’una víctima són cada vegada més proactius a denunciar l’assetjament, o encara hi ha por?
Hi ha por, sobretot perquè existeix la paraula ‘chivato’. I ningú vol ser-ho. Mentre els docents no sàpiguen desmontar aquesta paraula, els companys de classe no parlaran. Si, com he dit, els adults no parlen d’assetjament, els nens tampoc no ho faran perquè seguirà sent, per tots, un tema tabú.
Què li sembla la figura del coordinador de convivència que ha posat en marxa Educació aquest curs?
No tinc gaire esperança que això funcioni. Hem de saber que el coordinador és un professor del centre, per tant hi ha un conflicte d’interessos amb la direcció. Si vol un bon horari, uns bons grups, o un permís que ha de concedir el director, no cal que hi hagi una censura oberta per part d’aquest, n’hi ha prou amb l’autocensura. Després, i ha un altre tema: quina formació reben aquests coordinadors i per part de qui? Jo puc parlar de casos, en d’altres comunitats, on formen els propis inspectors que, en general, no tenen ni idea d’assetjament ni del que passa a les aules, i diuen als coordinadors que només hi ha un 1% de casos de bullying (!!!) . Aquesta és la realitat pura i dura. Per tant, el més probable és que el coordinador tingui problemes si “detecta” casos d’assetjament, si no és prou... “dòcil”, per dir-ho d’alguna manera. Un exemple: un professor de Múrcia, quan va veure que el protocol s’estava esbiaixant i va dir que el cas de la seva alumna era un cas clar d’assetjament escolar, va acabar expedientat. Per tot això, malauradament, l’estratègia del coordinador no funcionarà. Com no han funcionat altres mesures.
Com quines?
A Catalunya tenim, des de 2021, la Unitat de Suport a l’Alumnat en situació de violències (USAV). Però abans de parlar d’aquesta unitat és important saber que prèviament existia un programa que el Departament d’Educació de la Generalitat va implantar fa uns 10 anys que es deia ‘Aquí prou bullynig’. Aquest programa, però, no era obligatori pels centres educatius. A més a més, com que també era feixuc i gens atractiu, pocs centres el demanaven. Dit això, és obvi que, si aquest programa hagués funcionat, el Departament no hagués hagut d’ implementar després la USAV. Bé, si analitzem aquesta nova estratègia contra el bullying, ens adonarem que tampoc funciona ni funcionarà (això ja ens ho diuen moltes famílies que han acudit a aquest servei). En primer lloc, no funcionarà perquè és una unitat de “violències” i això ja és enmascarar el problema. La violència més generalitzada que pateixen els alumnes és l’assetjament escolar. En canvi, si llegim el desplegament de l’USAV veurem que s’equiparen amb el bullying altres violències com l’ablació de clítoris o els matrimonis forçats que, tot i que es poden donar, en comparació amb l’assetjament escolar són minoritàries. En segon lloc, no funcionarà perquè hi ha coses irracionals. Un exemple: quan hi ha un cas d’assetjament escolar es constitueix una comissió, però sense la presència de cap tècnic en bullying. En canvi, sí que hi ha, en aquesta comissió, un tècnic en violència de gènere (???). Posar l’assetjament escolar sota l’epígraf “violències” és diluir aquest tipus de maltractament, que és majoritari. En tercer lloc, no funcionarà perquè també hi ha un conflicte d’interessos: l’USAV, com molts centres educatius, és un servei de la pròpia Generalitat. Finalment, és una eina d’intervenció i no de prevenció. I és obvi que, si no treballem des de la prevenció, serà molt difícil, per no dir impossible, acabar amb aquesta xacra. Per mí, la gran pregunta és la següent: per què no s’implementa el “Decàleg contra l’assetjament escolar”, de NACE?
Aquest Decàleg va se aprovat per unanimitat al Parlament de Catalunya el febrer de 2020 i consta de deu mesures que s’haurien d’aplicar sumultània i globalment. Entre aquestes mesures, a banda de les que ja s’han citat, es demanen campanyes àmplies de sensibilització igual que es fa, per exemple, amb els accidents de trànsit o la violència de gènere. També, informació i formació per tots els sectors socials, perquè, per exemple, un pediatra es pot trobar amb un cas d’assetjament escolar i ha de saber detectar-lo i actuar. I, sobre tot, demanem estudis rigorosos i transparents. Volem saber quina és la realitat que tenim: xifres de casos, suïcidis, canvis de centres de les víctimes, nombre de protocols oberts i resultat, quantes criaturas van a parar a centres de salut mental per manca d’ajuda adequada... Malauradament, sembla que a les nostres autoritats no els importen gaire les víctimes i han decidit que és millor no implementar el “Decàleg” i continuar fent “experiments”. Mentrestant, hi ha nanos que se suiciden perquè no poden més.
Quan es detecta un cas i es treballa sobre ell, a més de solucionar-ho, imagino que l’objectiu és que l’assetjador no reincideixi. Acostuma a passar?
Un tema d’assetjament no acaba quan l’escola creu que s’ha solucionat, sino que se n’ha de fer un seguiment per evitar un possible rebrot. Tot i que és lògic que se li vulgui donar principal atenció a la víctima, no ens hem d’oblidar mai de l’assetjador. És freqüent que darrere d’ell hi hagi també una víctima, algú que pateix per diferents causes. Per tant, per solucionar bé el problema, hem d’atendre també l’assetjador i li hem de donar també l’atenció que requereix. I això no exclou una sanció o un càstig, però cal fer més coses. En canvi, a les escoles sovint es focalitza només sobre la víctima. Aquesta ha d’anar al psicòleg però no s’hi envia gairebé mai el victimari. En canvi, aquest hi ha d’anar segur perquè si té la necessitat de maltractar vol dir que no està bé.