La Sylvie Meyer fa llistes de noms. Molts noms. Després els revisa, els ratlla i torna a començar. Noms d’empleats, els quals no estan prou compromesos amb l’empresa, noms dels quals es fan el ronso, noms de què són prescindibles. La Sylvie se sent poderosa. És l’abella regna. Fins que un dia se li aclareix la vista i decideix que ho engegarà tot a dida. No vigilarà més els altres treballadors, no trairà les seves abelles. Ans al contrari, serà la justiciera, per la qual cosa, ganivet en bossa, se’n va a buscar l’únic responsable, el Victor Andrieu, el seu cap.
Aquesta és l’arrencada d’Ostatges, de l’escriptora francesa Yasmina, ‘Nina’ Bouraoui (Les Hores/Seix Barral), que parla de sotmetiment i d’alliberament, de presoners d’un mateix, d’esclaus de l’economia i de l’amor, tot plegat darrere uns barrots que tanquen especialment la feminitat. «La feina és seguretat», valora en un primer moment la Sylvie, per concloure que no, de cap manera. «La feina és submissió».
'Ostatges' parla de sotmetiment i d’alliberament, de presoners d’un mateix, d’esclaus de l’economia i de l’amor, tot plegat darrere uns barrots que tanquen especialment la feminitat.A Ostages, en traducció al català d’Anna Casassas i Figueras, la Nina Bouraoui plasma en tota la seva cruesa, sense embuts, aquest bucle del dia a dia, de tal manera que fa viure el lector la seva pròpia espiral. Però l’escriptora va un pas més enllà i reflexiona sobre el dominant i el dominat; sobre la violència sexual i de gènere i com aquesta relació de poder determina els vincles amorosos, així com els laborals. « Una dona arriba a la feina amb el seu cos. Entra amb la seva feminitat. En el cas de les dones, la dimensió del desig i de l’assetjament sexual és immediata i no dic amb això que no hi hagi assetjament contra els homes. Però una dona, per damunt de tot, és un cos, és presonera del seu cos femení. I això és el que s’hauria d’abolir perquè el cos no és un objecte, és la nostra llibertat», manifesta Bouraoui.
A Ostatges, la Sylvie, separada i amb dos fills, porta una vida anodina a França, com tants altres. A més a més, des que el seu home va marxar de casa, es dedica en cos i ànima a la feina, a la Cagex, una empresa de cautxú. Així les coses, quan el seu cap li demana que faci hores extres per delatar els seus companys, perquè al cap i a la fi són els seus companys, la Sylvie pateix la transformació, viu la seva vulnerabilitat, ensuma la seva fragilitat, sent la seva precarietat.
I malgrat conèixer les conseqüències penals d’allò que es disposa a fer, es posa al costat de la societat més dèbil. No obstant això, no podrà abandonar del tot el paper de mare amorosa que aquesta mateixa societat li ha atorgat i només patirà per la reacció dels seus fills en assabentar-se dels seus actes.
La relació de gènere traspua tota la novel·la. Entre la Sylvie i el seu marit, ja exmarit; entre la Sylvie i el seu cap; entre la Sylvie i el Gilles, un home que la marcarà per sempre més. «Les dones són més fortes que els homes», pensa la Sylvie i en això coincideix amb la seva creadora, la Nina. «Crec en la força de les dones, en la seva potència. I penso que no hi ha diferents feminismes, ja que totes desitgem el mateix, encara que potser no tenim els mateixos mitjans». Malgrat tot, per a la Sylvie, el que uneix les dones, totes, és la «por a la violació. És una pena, però és així. Sempre serem unes cosetes a mercè del primer imbècil que passi», rumia. De fet, ella també ha patit violència i la llavor dels esdeveniments d’aquesta única nit a l’empresa cal buscar-la en el passat.
Per a la Sylvie, allò que uneix les dones, totes, és la «por a la violació».En aquest sentit, l’autora, de pare algerià i mare francesa, indaga en la seva pròpia història entre ambdós països. «Em van transmetre la violència. No la vaig rebre, però va passar pel filtre de la meva mare, que era francesa, rossa, amb ulls blaus, que treballava i vivia a l’estil occidental. Ella no es va sotmetre als dictats d’Algèria. Al país, que sortia de la descolonització, hi havia un masclisme superior, per la qual cosa em vaig sentir agredida. Aquesta violència es va convertir en el meu combat. Tenia la sensació que havia de venjar la meva mare», defensa l’escriptora.
El combat de la Sylvie passa perquè l’Andrieu pateixi por, la que no ha sentit mai. Por de «no tenir el que es necessita; de perdre-ho tot; de quedar-se sense res; d’estar mort sense morir-se». L’Andrieu haurà de pagar el fet d’haver-se traït ella mateixa.
'Ostatges' és una novel·la compromesa amb el feminisme i contra la violència de tota mena. De gènere, econòmica i social.«El cos femení està destinat al patiment», assevera Bouraoui. Per això mateix, Ostatges és una novel·la compromesa amb el feminisme i contra la violència de tota mena. De gènere, econòmica i social. Amb l’ anhel que una revolució sí que és possible, a la qual convida «els nostres homes amics».
