Quan va caure a les meves mans l’estada del rei Ferran VII El Desitjat a l’Hospitalet de l’Infant camí de Tarragona, vaig tenir una enorme emoció per la troballa i a la vegada l’estranya sensació d’haver-me quedat atrapat en un bucle temporal. I tot, perquè aquest episodi que acabava d’obrir-se als meus ulls seguia un guió tantes vegades narrat per mi de revoltes a Catalunya, exèrcits governamentals armats fins a les dents, batusses al coll de Balaguer, parada i fonda a l’Hospitalet de l’Infant per descansar i final de trajecte a Tarragona.
En aquest déjà-vu, el Borbó entra en primera persona a l’arena de la Guerra dels Malcontents de 1827 i les nostres contrades tornen a formar part dels espais rellevants de la història d’Espanya.
Pels que no esteu massa familiaritzats, us diré que Ferran VII fou rei d’Espanya l’any 1808 i entre 1814 i 1833, i que té el deshonrós fet d’haver cedit la corona a Napoleó, d’haver perdut la majoria de les colònies a Amèrica, de carregar-se la Constitució de Cadis i de restaurar l’absolutisme a Espanya.
El fet és que l’estada de Ferran VII a Tarragona, l’he pogut estudiar gràcies al llibre Diarios de Viaje de Fernando VII, de Francisco Sevillano i Emilio Soler, publicat l’any 2013, i s’emmarca dins dels fets de la Guerra dels Malcontents que va sofrir Catalunya, principalment entre març i octubre de 1827.
Sense entrar gaire en detall, els insurrectes que, es posicionaren al voltant del lema religió, absolutisme i Inquisició, s’aixecaren contra el rei Borbó perquè el consideraven massa permissiu amb els liberals. El gruix dels rebels estava format al Principat per uns 20.000 homes que s’havien apoderat del govern i el control del territori. Els caps de la rebel·lió al Camp de Tarragona eren el coronel Joan Rafí Sastre, dit Rafí Vidal, natural de Vilabella (Alt Camp) i el tinent coronel Albert Olives, de Falset (Priorat).
La primera gran trompada (entre les tropes governamentals i els rebels de Rafí i Olives) va ser el 14 de setembre de 1827 al coll de Balaguer, la porta de Catalunya, on venceren els insurgents.
Situat al sud del terme de Vandellòs i l’Hospitalet, aquesta formació muntanyenca és i ha estat un espai estratègic de primer ordre. Entre els abismals barrancs de les ‘Termòpiles catalanes’, es recargolava el camí reial que enllaçava Barcelona amb València per la costa, formant un coll d’ampolla.
La rebel·lió dels Malcontents sembla que se li començava a fer bola a Ferran VII, i el 22 de setembre el monarca sortí des de San Lorenzo del Escorial per apagar el foc. En total havia de cobrir 109 llengües de posta que és el mateix que 436 quilòmetres. L’entrada a l’Hospitalet de l’Infant i a Tarragona estava programada pel 27 de setembre.
El dia 26, el monarca posà els peus a Vinaròs i s’atura una jornada per descansar i «también para asegurarme si el camino que haré mañana estaba libre» escriu al seu diari de viatge. El fet és que no tenia gens clar que el pas per la riba esquerra de l’Ebre fos precisament un passeig militar i avançà tropes per inspeccionar el terreny.
Les seves sospites es confirmaren. El coronel Rafí Vidal havia ocupat el coll de Balaguer per tallar el pas al batalló de San Fernando que precedia al sobirà. Plantat a la serralada amb 5.000 insurrectes procedents del cos de voluntaris realistes de Valls, Reus i d’altres pobles del Priorat i el Camp de Tarragona, deposà sorprenentment les armes i es presentà a Vinaròs davant de Ferran VII.
Els sollevats, fins no fa gaire amants del Borbó, ara eren proscrits pel monarca pel qual l’entrevista no va ser gens cordial. Vidal li va exposar amb franquesa les queixes dels que s’havien aixecat i amb to amenaçador li digué a Ferran VII: «Señor, aún tengo tropas, y puedo mucho». El monarca va retrocedir per a mantenir les distàncies i li va respondre: «Marcha a ponerte a la cabeza de tus sublevados: voy a pasar el Coll de Balaguer...espérame allí si te atreves. Marcha».
El 28 de setembre a un quart de quatre de la tarda, el rei abandonà Vinaròs en direcció a Tarragona, mentre que Rafí Vidal persistia en intentar tallar-li l’arribada. Al capdavant, Benito de Plandolit és la punta de llança del Borbó.
Al coll de Balaguer s’enfrontaren les tropes. La superioritat reial va obligar a retrocedir als rebels i amb algunes pèrdues personals giraren cua cap a Reus. Fruit de la desbandada, molts voluntaris marxaren, el moviment facciós es desinflà i molts dels seus integrants decidiren tornar a casa.
Després de la batussa i amb el camí desocupat, el rei Ferran VII arribà al migdia a l’Hospitalet de l’Infant, a dinar. Allà l’esperaven i feren la besada de mans l’oficial l’arquebisbe de Tarragona i una delegació de l’Ajuntament de Tarragona.
L’edifici de l’hospital fortalesa del coll de Balaguer on els van rebre era en aquell temps propietat de Luis Fernández de Córdoba y Benavides, XIV duc de Medinaceli. Situat a peu de l’antiga Via Augusta, havia estat fundat l’any 1344 per l’Infant Pere d’Aragó per assistir i donar sopluig a tots aquells que transitaven per la inhòspita plana.
El dia que va fer cap el sobirà, aquella majestuosa planta quadrada amb una muralla estava parcialment enrunada. El juny de 1813 els francesos la van trinxar amb la seva potent artilleria, encara que posteriorment s’intentà rehabilitar-lo reparant l’església i part de l’edifici.
Tot i això penso que la magnitud de l’edifici permetria cobrir les necessitats mínimes per allotjar una tropa.
El rei i els seus exèrcits entrarien a l’Hospitalet pel «Portalet», situat a l’actual plaça de Catalunya. Segons sembla, des de la reforma que es devia dur a terme el segle XVII o XVIII aquest accés havia substituït el primitiu de la torre d’homenatge. El nombre de veïns que es devien topar amb el majúscul espectacle no s’allargaria molt més enllà dels 53 que recull el cens de 1817. El que sí sabem cert són els seus cognoms, perquè els Marqués, Miralles, Castellví, Bargalló, Burata, Pelejà o Farnós ja hi eren a l’Hospitalet de l’Infant el 1827 (i encara hi són).
A tres quarts de tres d’aquell 28 de setembre, Ferran VII sortí cap a la plaça de Tarragona on arribaria a les 6 de la tarda. És rebut amb repic de campanes i les salves de l’ordenança d’artilleria dels baluards i dels vaixells de guerra ancorats al port. Una multitud el reben al Palau Arquebisbal. Allà llençà un primer discurs on deixava clar les seves intencions: donar 24 hores als revoltats per entregar les armes i tornar a les seves llars.
La rendició fou majoritària. L’endemà els Diarios recullen per mi un dels fets més destacables i curiosos d’aquest relat, la plantada de castells. Ferran VII es plantà al balcó del Palau per gaudir del ball de danses del país «e hicieron castillos según tienen de costumbre» . Igualment el dia 14 d’octubre cita textualment: «Su Majestad estuvo en Palacio, se repitieron en la plaza frente del edificio los castillos formados hasta de siete hombres unos sobre otros».
El rei va sortir cap a València el 28 d’octubre de 1827. Rafí Vidal i Albert Olives, després de pactar la rendició i la promesa d’un indult, van ser empresonats a Tarragona. A un quart de vuit del matí del 7 de novembre es van sentir dues canonades i immediatament es va hissar la bandera negra com a senyal d’execució. Rafí i Olives acabaven de ser afusellats amb el càrrec de ser caps de la revolta. Poc després serien penjats a la plaça d’armes situada entre la porta de Lleida i la de Sant Francesc, on els seus cadàvers va ser exposat al públic durant tot el dia, amb un cartell al pit, on havien escrit el motiu de la sentència.