Hem perdut uns dels símbols més importants de la nostra vila, una part de la nostra identitat, del nostre patrimoni local, del nostre bé cultural, una part del nostre cor ha marxat amb el Salvador i la Teresa. El sentiment de tristor s’ha apoderat de tots nosaltres, plana sobre tots els vendrellencs i vendrellenques un desànim generalitzat que de vegades es transforma en ràbia, dolor i impotència, perquè algú sense escrúpols ha decidit trencar-nos per dintre.
Els dies no avancen, les hores no passen, pendents de rebre notícies, vivint amb por i d’esquena a la realitat amb el temor de rebre la fatídica trucada que mai no voldríem que arribés.
És inevitable controlar la ment i el cor a la vegada, què serà de nosaltres sense el Salvador i la Teresa a sobre nostre, sentint el seu pes, la seva majestuositat i la seva fermesa?, què serà de tot el poble que anava a l’Ajuntament a contemplar-los?, què serà d’aquells nens i nenes que després de sortir d’escola feien anar els seus pares i mares a seure al banc de fusta?, que serà del Jaume i la Montserrat, que s’han quedat sense la seva companyia? Què podrem explicar als nens i nenes quan arribin i no els trobin? Ningú té dret a decidir sobre els altres, ens han mutilat, ens han doblegat i ens han trencat.
Salvador i Teresa, allà on sigueu, mantingueu-vos ferms i alçats. Salvador, fes volar la teva capa i tu, Teresa, infla com sempre la faldilla i deixa la teva cabellera al vent. Mai no us oblidarem i sempre us portarem al nostre cor. Per Santa Anna i Santa Teresa sempre seguireu ballant pels carrers del Vendrell.
