El casal del científic Antoni Martí Franquès a Altafulla, datat el 1764, és conegut com «l’hort de les bombes». El nom ve dels experiments amb bombes hidràuliques que aquell avençat del seu temps plantava al seu terreny, a tocar de la platja. La seva família ha tingut cura de conservar la casa i el mobiliari tant com han pogut, i de fet s’hi podrien filmar pel·lícules datades al segle XIX i primeries del XX. La realitat és, doncs, la prehistòria de la tecnologia, dels temps que Martí Franquès estudiava l’oxigen de l’aire, el gènere de les plantes i la mesura del metre, amb bases logístiques a Tamarit i el far de Tarragona, i el complex instrumental resident a la casa d’Altafulla.
La llegenda és a vegades més tossuda que la història i, en aquest cas, la història acaba rescabalant-se la raó. La tradició popular atorga les bombes de can Martí Franquès a la Guerra Civil: res a veure, però resulta que els propietaris de la casa, els seus descendents d’últimes generacions, han conreat allà mateix una de les biblioteques més importants d’Espanya de llibres de la Guerra Civil, i l’arxiu pràcticament únic dels oficials que hi van lluitar sota les dues banderes, la republicana i la monàrquica, un color de diferència a les beceroles d’un desastre col·lectiu. Carlos Engel Masoliver (1927-2015) va començar amb 300 llibres als primers setanta del segle passat, i amb el seu fill, Carlos Engel Cellier (1956) van anar augmentant la col·lecció, que avui frega els 7.000 títols, perfectament arxivats, anotats i classificats.
Les publicacions fetes a quatre mans entre els dos Engel, pare i fill, són imprescindibles per als estudiosos del tema, que es desplacen a Altafulla per esmerçar-hi hores de recerca. Altafulla, capital mundial de la història de la Guerra Civil, perquè els Engel obren portes a tothom i ajuden generosament i gratis et amore o, com diu l’argot últim, per la face, i deixen anotar, fotocopiar i escanejar; això sí, clàusula única: d’allà no surt res. Els ho han intentat comprar i fins i tot la ministra Carme Chacón els va temptar perquè ho cedissin al ministeri de Defensa, però estan contents de tenir-ho a casa perquè una mica també tot plegat és la vida d’aquella casa per la qual la història es passeja sense sortir al carrer.
A més a més dels llibres, tenen correspondències i buidatges de documents, amb 17.330 oficials fitxats, que Carlos Engel ha actualitzat passant-los dels antics suports de cartró i calaixets verds a formats informàtics, mentre enllesteix un diccionari biogràfic del cos d’oficials de la sèrie A, d’obligada consulta per als investigadors i per a les persones que necessiten documentació: per exemple, per reclamar pensions degudes que en el cas dels republicans van estar molt de temps a la reserva -diguem militarment.
Carlos Engel Cellier adora la recerca història, per això no només pot parlar del tema que li ocupa més hores sinó també d’altres episodis que tenen a veure amb la seva família: li encanta la genealogia, ha fet la ruta dels Engel des de la casa pairal, al costat de Berlín, fins a arribar a Espanya, els té documentats des de 1565, però li consta que podria arribar fins al 1300, amb pròcers de l’acadèmia i pastors protestants acreditats per la paperassa antiga que amb tanta veneració tracta. Explica que l’afecció a la història militar li ve de família, tot i que ell és farmacèutic. El seu avi, Luis Cellier, capità de corbeta, va ser un dels pioners de l’aeronàutica naval, professor a l’Escola d’Enginyers Aeronàutics a Madrid, i de l’Escola Aeronàutica Naval de Barcelona, i com a docent va tenir com alumne Don Joan de Borbó; va morir en estavellar-se l’hidroavió que pilotava al mar de Pollença, l’agost de 1937. El seu oncle, José Ignacio Cellier de Martí, va ser cap de comunicació de la Comandància de Marina a Barcelona, professor de l’Escola de Nàutica i ajudant i assessor del president Tarradellas. Vivia a Altafulla, on va ser molts anys president del club marítim, i hi és enterrat.
Un dels treballs monogràfics dels Engel va ser l’anotació de germans que van lluitar en els bàndols contraris a la Guerra Civil. Malgrat tot, en prou casos, el vincle familiar no es va trencar. La reconciliació no hauria estat possible sense aquestes cèl·lules afectives. Un bon tema per desenvolupar en temps com els nostres de tantes discrepàncies i conversions fatídiques d’adversaris en enemics.