Els indians catalans, de Tate Cabré (Redbook Ediciones. Segell L’Arca), constitueix un repàs al llegat històric i cultural dels indians, emigrants d’anada i tornada que van viatjar a Amèrica a buscar una millor vida. La periodista i escriptora aporta històries i anècdotes de personatges singulars, afegeix dades, noms i imatges inèdites que faran que el lector s’endinsi amb facilitat en aquesta aventura.
Què és el que més l’interessa dels indians?
Per deformació professional de periodista sempre m’ha interessat estudiar-los, classificar-los, explicar què és i què no és un indià... Els indians són emigrants d’anada i tornada, van a les colònies a guanyar-se la vida. Però si es queden allà, com els Bacardí del rom o com el Jaume Partagàs del tabac no són indians, són «catalans d’Amèrica». Si són fills d’un indià, nascuts a Amèrica són «criolls», com la cèlebre Dorotea de Chopitea, i si són nascuts aquí són «indians de segona generació», com Eusebi Güell, el mecenes de Gaudí.
Quines novetats aporta?
Dones importants: poso en valor tres dones que no solen citar-se mai, la fabricanta i indiana de Torredembarra Elisa Carbó i Ferrer; la criolla de Guatemala Lola Guardiola Angulo, la filla desconeguda de Josep Guardiola, l’indià benefactor de l’Aleixar, i Consuelo López López, la filla amagada d’Antonio López a Cuba. També introdueixo molts personatges masculins interessants nous i temes també nous com els indians de secà o l’arquitectura neogaudinista a Cuba.
Per què ressalta Cuba?
Cuba era la perla de les Antilles, el destí preferit dels catalans i és on vaig començar la meva recerca i vaig fer amics amb els estudiosos d’allà. L’encant del tròpic i la història comuna Catalunya-Cuba t’encisa i t’atrapa.
Diria que estan de moda?
És molt més que una moda. És una branca de recerca històrica. La Xarxa de Municipis indians es va crear fa 15 anys, el 2008, i han fet moltíssima feina de difusió. També hi ha hagut molts documentals, novel·les, llibres d’assaig, fires d’indians i s’han creat museus a Begur, Sant Pere de Ribes o Lloret de Mar. Seguint el model català, el 2015 es va crear la Asociación de Municipios Indianos del Norte de España.
Van ser dels primers talents que van fugir. Un problema molt actual.
Una sagnia total. Espanta la gran quantitat de matèria grisa que va haver de deixar Catalunya per subsistir i no va tornar mai: humanistes, científics, escriptors, arqueòlegs, pedagogs, cooperativistes, sindicalistes, enginyers, arquitectes, metges... que van fer coses importants a Amèrica! Xavier Cugat, per exemple, va ser primer violí de la Simfònica de l’Havana.
«Molts morien en el viatge. Alguns es feien un panteó a Cuba i un altre a Catalunya perquè no sabien on moririen»
Molts van optar per Amèrica, però, era una trajectòria segura?
L’economista cubà nascut a Valls, Joan Maria Ferran i Oliva, va xifrar els catalans emigrats a Cuba en 50.000 des de finals del segle XVIII fins al XX, quan la població catalana era de només 2 milions. De tots aquests només va tornar el 8%. Molts morien en el viatge, es posen exemples al llibre, d’altres es feien un panteó a Cuba i un altre a Catalunya perquè no sabien on moririen.
És una història d’infidelitats. Hi ha alguna que l’hagi sorprès?
He dedicat un capítol als amors infidels, els fills naturals, les dobles famílies... La més sorprenent és la filla natural cubana del Marqués de Comillas, i la més destacada l’escàndol Baró-Lasa, una espècie de Romeu i Julieta amb panteó propi al cementiri de l’Havana.
Quina és la relació entre els indians i l’esclavisme?
Indià i negrer no són sinònims. Els fenòmens historicosocials de l’esclavisme i dels indians són diferents. Hi va haver alguns indians que van fer alguna activitat relacionada amb el tràfic d’esclaus o que tenien algun criat esclau, però no es pot generalitzar dient que tots els indians eren esclavistes, i tampoc es pot fer reduccionisme reduint tots els tipus d’activitats econòmiques dels indians al tràfic d’esclaus. La majoria d’indians eren comerciants, no traficants d’esclaus.
La tracta és una qüestió catalana?
És una qüestió internacional. Van començar de manera sistemàtica amb la tracta els portuguesos i la corona castellana, a partir del 1513, els hi va llogar el monopoli, seguits dels genovesos, holandesos i britànics. A Catalunya la tracta arriba tard comparat amb la resta de l’Estat i els tractants més famosos que es van establir a Barcelona no són catalans: Antonio López, Marquès de Comillas, era càntabre; Pedro Blanco Fernández de Trava era andalús; Agustín Goytisolo i Julián de Zulueta eren bascs.
Com és d’important que la societat prengui consciència que una part de la gran Barcelona es va fer amb diners arribats de l’esclavitud?
Això és fals o almenys no comparteixo aquesta idea. Quan es diu que el Palau Moja, el Palau March o l’edifici de l’Ateneu van ser construïts amb la sang dels esclaus negres és fals, els promotors no eren negrers, ni els treballadors eren negres. Que durant uns anys hi haguessin viscut gent relacionada amb la tracta de negres és com si ara perquè hi hagi amagats mafiosos i traficants de droga estrangers es pugui afirmar que Barcelona és la capital del crim organitzat.
Però el debat actual posa el focus en aquesta Barcelona esclavista.
Si s’ha de parlar d’esclavitud a Barcelona i a tot Europa, hem d’anar a l’edat mitjana i eren esclaus blancs, entre els segles XI a XV, quan es van aixecar les grans esglésies i palaus de Ciutat Vella. T’asseguro que no va ser a l’època de les colònies i dels indians. Llavors els únics esclaus eren comptats, assenyalats com a exòtics i al servei domèstic. No construïen cases ni treballaven a les fàbriques.
