El periodista i col·laborador del Diari, Antoni Batista acaba de publicar ETA i nosaltres, una obra indispensable per a qui vulgui conèixer, entendre i comprendre el fenomen etarra des de l’òptica catalana. El llibre és un compendi de contactes, converses, silencis, detalls i proves obtingudes personalment durant tres dècades, entre elles, material sensible dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República, al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (UB).
Aquest és el seu desè llibre sobre ETA. Li ha portat problemes donar-li veu?
Anomeno «polifonia de fonts» a la meva metodologia periodística, clara al·lusió al meu vessant musical: donar veu a tothom que tingui un paper en la realitat de la què informo. En el conflicte basc, he tingut fonts governamentals, policíaques, judicials, víctimes, i també d’ETA. Que publiqués entrevistes o declaracions de fonts d’ETA no sempre s’ha entès, però em resultava un punt de vista tan imprescindible, com, en altres contexts, va ser imprescindible pel gran mestre Eugeni Xammar entrevistar Hitler, o a Bob Fisk –tristament tot just traspassat–, entrevistar dirigents de l’IRA o a Bin Laden, al qual el Time li va donar portada.
Ha mirat ETA com a català. Fins a quin punt això li ha obert portes per entrevistar a alguns dels seus dirigents?
El factor català m’ha ajudat a triar la perspectiva de com informar d’un conflicte sense ser-ne art i part directa, a sis-cents quilòmetres de Madrid i de Bilbao, per situar, diguem, els estats majors enfrontats. El què m’ha ajudat, doncs, és l’equidistància, que l’hauria obtinguda igual si fos anglès o francès, quins mitjans acostumaven a tenir tan bones fonts d’ETA com perquè la BBC difongués els seus comunicats íntegres i amb encaputxats a la pantalla. M’ha ajudat, doncs, la distància crítica, no l’origen.
Entre els entrevistats, hi ha Arnaldo Otegi, que vostè ha qualificat com l’home que més ha contribuït al final de la violència de ETA o el Nelson Mandela europeu.
Arnaldo Otegi va fer molts anys de presó i va ser un dels principals arquitectes del final de la violència. El meu paral·lelisme arrenca d’una ficció que em permeto en la biografia que vaig escriure sobre ell, en la qual li atorguen el Nobel de la Pau. El mateix president Zapatero li va agrair el seu paper, que no li va ser gens fàcil. Hi havia moments que a l’Arnaldo l’entenien més alguns amics seus del PSOE que alguns altres no tan amics, dels seus.
Al llibre descriu la fascinació de la societat catalana per ETA per la seva oposició al franquisme. Una fascinació que es va trencar amb l’atemptat de Hipercor. Per què abans no?
L’ETA que lluitava contra la dictadura era ben vista fins i tot per molta gent que no compartia l’ús de la violència ni tan sols en casos extrems com els d’aquell temps històric. Bona part d’aquella gent se’n va desentendre en veure que ETA no deixava les armes en democràcia, però una altra no, fins a Hipercor, perquè Hipercor era una massacre contra la població civil. La meva ètica em diu el què diu el cinquè manament, «no matis», que és taxatiu i no entra en diferències ni matisos. Però encara hi havia qui diferenciava el factor «matar indiscriminadament» de «matar selectivament» persones uniformades.
Per què ETA no va aturar la violència amb l’arribada de la democràcia?
Aquesta pregunta la hi vaig fer jo a un dirigent d’ETA i la resposta em va deixar glaçat: «No lluitàvem contra Franco, lluitàvem contra Espanya». A L’illa de les tempestes, Ken Follet explica com un republicà irlandès ajuda els nazis per anar contra Anglaterra; després se’n va fer un film, L’ull de l’agulla, en el qual Donald Sutherland és l’irlandès. Doncs això.
Gairebé un any després d’Hipercor el titular d’una entrevista seva amb la direcció de la banda va donar la volta al món: «ETA assegura que els Jocs de 1992 no són un objectiu de l’organització». I així va ser, entre d’altres, perquè vostè va propiciar una reunió amb la Generalitat de la qual encara no es coneixen els detalls.
Propiciar no, ells van suggerir reunir-se amb la Generalitat d’una manera oficiosa i en Josep Playà Maset, que avui és redactor de La Vanguardia, i jo, que vam fer aquella entrevista amb scoop mundial, vam fer d’intermediaris. En Playà i jo devem reserva de fonts a les dues persones que es van reunir, per part d’ETA i per part de la Generalitat. Hi va haver moltes converses per evitar atemptats als Jocs, no només aquella, i van ser-ne interlocutors el Govern espanyol, el Comité Olímpic Internacional i el Vaticà. Ho tinc confirmat per tots aquests costats, i no hi va haver contrapartides. ETA en tenia prou amb ser reconeguda com a actor polític. El què em queda per explicar més confidencial ho deixaré en un protocol notarial a vint-i-cinc anys vista.
Un altre punt d’inflexió va ser l’assassinat del seu bon amic Ernest Lluch. Com va rebre la notícia?
Estava escoltant el programa esportiu de José María García. Va ser un cop de martell, sec, que em va deixar estabornit emocionalment, com sonat. Però vaig haver de reaccionar perquè em van començar a trucar de ràdios i teles per tenir la meva opinió. Havíem parlat feia ben poc de com vivia estant amenaçat, i havíem quedat per passar plegats el pont de la Constitució a la seva casa de Maià de Montcal. No hi vam ser a temps. Ara hi és enterrat.
Fins a quin punt va resultar clauen les converses pel final d’ETA la manifestació per la seva mort i la famosa frase de la periodista Gemma Nierga «vostès que poden, dialoguin»?
La Gemma va tenir el coratge d’etzibar aquesta frase davant del president Aznar, amb l’aval tangible d’un milió de persones que s’havien manifestat en silenci. Va fer visualitzar que demanar diàleg no era una mena de complicitat amb el terrorisme justament en una manifestació de dol per una víctima el terrorisme.
El maig es van complir dos anys de l’anunci de la dissolució d’ETA. Podem dir que ja hem passat pàgina d’aquest capítol de la nostra història.
El seu record és viu en la política espanyola perquè hi ha sectors de la dreta i l’extrema dreta espanyola a qui interessa atiar el fantasma de la violència per criminalitzar dissidències que democràticament són tan potents com l’independentisme català.
A ‘Catalunya i Euskadi, nació còncava i convexa’ sostenia que els bascos eren resistència (convexitat) i els catalans, pacte (concavitat). La versió unilateral del Procés i la idea de part de l’independentisme que ‘quant pitjor, millor’ suggereixen el contrari.
Penso que el pactisme català és un tarannà, que es manté per damunt de tàctiques polítiques d’un moment determinat, que no arriben a estratègia. Des de la Pau i Treva, del segle XI, Catalunya sap que s’ha d’entendre amb Castella i amb Espanya, perquè per passiva l’enfrontament és tragèdia i derrota, i per activa una relació sana entre Catalunya i Espanya, de respecte mutu, serà enriquidora per a uns i altres. Mossèn Cinto ho diu al Virolai i és allò què demanava Salvador Espriu a 'La pell de brau'. El camí d’una relació confederal que se’n va anar en orris quan el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut de 2006, plebiscitat pel poble català i aprovat per totes les cambres legislatives.
A l’altra banda, hi ha també una potent estratègia de criminalització del Procés.
L’independentisme català és pacífic, no violent. Totes les persones que són a la presó ho han demostrat i Amnistia Internacional acaba de demanar l’alliberament d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart. L’amnistia de tots els presos ara com ara és un deure humanitari.
De fet, vostè és crític amb les retransmissions de la violència del final de las manifestacions independentistes postsentència del Suprem...
Confondre els aldarulls minoritaris de provocadors del final de les manifestacions amb les manifestacions senceres és una manipulació de l’alçada d’un campanar. Aquesta manipulació ha servit en ocasions per fer veure que l’independentisme és violent i que si crema un contenidor, Catalunya està en flames.
Els darrers anys han proliferat expenedors de certificats de catalanitat i espanyolitat, de «nosaltres i els altres», amb frases com l’«a por ellos». No és perillós?
Nosotros y los otros és un llibre de Tzvetan Todorov que estimo especialment, és un cant a l’alteritat, una mena de traducció de l’amor al pròxim dels creients al llenguatge laic. Ningú no és ningú per qualificar identitats i procedències i encara menys per blasmar-les des del supremacisme o la xenofòbia. El Madrid símbol d’Espanya és aquell tan inclusiu i bonic de la cançó de l’amic Sabina, «allá donde se cruzan los caminos», i aquí sempre hem considerat la catalanitat per vivència, treball i voluntat, com va argumentar Rafael Campalans, van desenvolupar el PSUC, l’Assemblea de Catalunya i Jordi Pujol, i va concloure Tarradellas amb el concepte de ciutadania per damunt del d’origen.
Com ha influït l’independentisme català en l’aparció de Vox?
Pot semblar que hi hagi una relació de causa-efecte, però jo crec que la intolerància és un sistema autoreferencial.
S’atreveix amb un pronòstic sobre les eleccions catalanes del 14-F?
He errat massa pronòstics i ara estic reflexionant acadèmicament sobre la impropietat que el periodisme conjugui en futur
Sosté vostè que a més violència, menys independència. Com veu la sortida del laberint català?
Aquesta fórmula la va descobrir ETA; aquí ja se sabia, com he dit, que la via armada, a més a més de ser injusta i execrable, porta a la presó i no a cap victòria. La meva fórmula és el diàleg i l’exercici del dret d’autodeterminació d’una manera o d’una altra; jo crec que es pot fer fins i tot sense vulnerar la Constitució, com Ernest Lluch, Miguel Herrero de Miñón i Jesús Eguiguren van sostenir acadèmicament pel cas basc.
Una derivada tarragonina de la relació catalana amb ETA és la reunió de Carod-Rovira amb Josu Ternera i Antza a Perpinyà per a aconseguir un alto-el-foc a Catalunya. Va pecar d’ingenu pensant que no transcendiria?
Jo crec que en Carod-Rovira és el polític independentista més sòlid i important després de Lluís Companys. El seu lideratge fa emergir i carrega de base social un independentisme que era minoritari abans que ell dirigís ERC. Jo no parlaria d’ingenuïtat d’en Carod, sinó més aviat d’èxit dels serveis d’intel·ligència espanyols en un moment en el què tenien molt punxada ETA.
A Tarragona, la principal actuació d’ETA va ser l’atemptat al rack de Empetrol, que encara que no va provocar morts, va causar gran pànic i va ser sobre tot una demostració de força...
Sí, va ser un atemptat a la irlandesa, demostració de capacitat operativa sense fer víctimes, per forçar una negociació amb el Govern, quan el terrorisme era una de les principals preocupacions que assenyalaven les enquestes i el seixanta per cent de les portades dels diaris. També van fer l’atemptat de l’aeroport de Reus, més greu, amb una quarantena de ferits.
Aquest llibre tanca les seves aportacions per a entendre el conflicte basc?
És el meu desè llibre sobre el conflicte basc, un número ben rodó i un bon moment de la meva vida per tancar bé aquest cicle, amb una aportació molt personal, com és la d’un periodista que, després d’explicar en tercera persona què passava, ara es pot permetre explicar en primera com ho va explicar. El 1995 vaig poder explicar com van matar Carrero Blanco i com va morir, i ara puc explicar com m’ho explicaven els que el van matar i el jesuïta que li va donar l’extremunció. Quan tens una certa trajectòria, d’anys de feina, t’adones que has fet cròniques que ja són història, i que la manera i les circumstàncies de com les has fetes, són història del periodisme. Ho anomeno «periodisme de la vivència».
L'apunt
Desè llibre sobre ETA
ETA i nosaltres’ (Pòrtic) tanca el cicle de llibres sobre l’organització armada basca d’Antoni Batista. És la seva obra més personal i reveladora i com ell mateix explica a l’epíleg «s’ha escrit a Torrdembarra, l’any de la pesta de 2020, sota el patronatge de santa Rosalia, que segons la tradició va guarir una pesta l’any de pesta també política de 1640».
Doctor en Ciències de la Comunicació, músic, escriptor, Antoni Batista ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’ i des de fa tres anys col·labora al Diari. A més, és autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. A ‘ETA i nosaltres’, posa de relleu que tant els camins de la pau com la història d’ETA passen per Catalunya, amb la massacre de l’Hipercor a la Meridiana de Barcelona el 1987 o l’assassinat d’Ernest Lluch com a episodis marcats a la memòria.
