Periodista especialitzada en anàlisi política i social, feminisme, polítiques agroalimentàries i consum crític, Esther Vivas ha escrit també, des que es va convertir en mare, sobre maternitat, part i lactància. El seu darrer llibre, Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, va per la tercera edició en català (Ara Llibres), i per la quarta en castellà (Capitan Swing). També està tenint una molt bona acollida a l’Argentina i a Xile, on acaba de ser publicat.
Titula el seu darrer llibre ‘Mama desobedient’. És que les mames avui dia són massa obedients?
No és que les mares avui siguin massa obedients, és que històricament la maternitat ha estat una imposició. En el passat, a les dones no ens quedava cap més remei que ser mares. Mama desobedient és un crit a rebel·lar-nos contra aquest mandat patriarcal, però també és un crit a rebel·lar-nos contra un ideal de maternitat neoliberal en què la criança queda supeditada al mercat de treball i és menystinguda. Del que es tracta és de reivindicar l’experiència materna, sense idealitzar-la, com una experiència lliurement elegida, i de reclamar el valor que té com a treball de cura imprescindible per a la reproducció de la vida, el qual ha de ser responsabilitat de tots, dones i homes, però també de la societat en general.
Per què diu que el feminisme ha bandejat les qüestions relacionades amb la maternitat?
El feminisme, en particular el dels anys 60 i 70, s’ha sentit incòmode amb els dilemes que planteja la maternitat, i, en lloc d’encarar-los, ha tendit a identificar l’experiència materna amb la imposició patriarcal que se n’ha fet, quan són coses diferents. Quan les feministes de llavors van rebel·lar-se contra el mandat de la maternitat, van caure en un cert discurs antimaternal. I això ha influït en el moviment fins al dia d’avui.
Com hi ha influït, d’entrada?
Moltes dones feministes, quan hem tingut criatures i hem volgut reivindicar aquesta experiència, ens hem sentit orfes de referents, per bé que algunes autores, com Adrienne Rich o Jane Lazarre, ja als 70, van intentar pensar la maternitat en positiu. Mama desobedient surt de la necessitat de reivindicar aquesta mirada feminista i emancipadora de la maternitat, sense essencialitzar-la, perquè cada dona viurà l’experiència d’una manera diferent, però sí que penso que és important preguntar-nos què farien les societats humanes sense dones que gestessin, parissin i alletessin.
Ha estat més fàcil per al feminisme, en certa manera, reivindicar el dret a l’avortament que els drets de les mares?
Combatre la imposició de la maternitat, i tot el que aquesta imposició significava, ha estat més fàcil per al feminisme que enfrontar els debats i les contradiccions que envolten el fet mateix de ser mare. Crec que el fet que els drets de les mares no hagin estat una bandera per al feminisme ha permès que la maternitat segueixi sent a dia d’avui una experiència invisible, que sovint es viu amb culpa i soledat. Aquests silencis fan més fàcil l’abús. La normalització de la violència obstètrica segurament n’és el millor exemple. Avui, però, amb la nova onada feminista, veiem dones d’una altra generació que comencen a parlar obertament de temes relacionats amb la maternitat que fins fa poc eren considerats tabús (viure una pèrdua gestacional, patir infertilitat, haver estat víctima de violència obstètrica, i molts altres). Treure la maternitat real de l’armari és fonamental.
Persisteix la visió feminista que tanca els ulls a la maternitat?
La maternitat no només resulta incòmoda per a un sector del moviment feminista perquè ha estat utilitzada pel patriarcat per controlar el cos de les dones, sinó també perquè conjumina íntimament biologia i cultura. La maternitat és una experiència marcada per la cultura, però també té un caràcter biològic indiscutible, encara que no totes les mares siguin mares biològiques. Això incomoda, perquè la biologia, el fet que les dones puguem gestar, parir i donar de mamar, és el que ha utilitzat el patriarcat per imposar-nos aquest destí com a únic. Tanmateix, penso que com a dones hem de reivindicar aquestes capacitats, no amb un caràcter essencialista ni reaccionari, sinó donant-los el valor que tenen. I recuperar també, com a dones, la confiança en el nostre cos, ser conscients que podem parir, que podem alletar, i reivindicar que tenim dret a viure aquestes experiències si així ho volem.
Per què diu que l’esquerra té un problema, i gros, amb la maternitat, la criança i la família?
La dreta és qui més fa bandera de la maternitat i la família. No obstant això, ho fa des d’un punt de vista reaccionari, on les dones no podem decidir. I ho fa també de manera hipòcrita, perquè ens diu «tingueu criatures» mentre aposta per precaritzar el mercat de treball, retallar serveis públics, especular amb l’habitatge... Són unes polítiques que tristament no només porten a terme els partits de dretes. I tot això no fa sinó dificultar que les persones puguem tenir descendència. L’esquerra hauria de desemmascarar aquesta suposada promaternitat de la dreta amb un discurs propi, feminista, emancipador, que reivindiqués el dret de les mares a poder decidir, que posés en el centre el treball de cura com a responsabilitat col·lectiva. Tanmateix, l’esquerra viu acomplexada i a remolc de la dreta quan parla de maternitat i família.
Què és el que vostè anomena la «màscara de la maternitat»?
La nostra cultura s’ha basat en silenciar la vida interior de les mares, en particular les experiències negatives o ambivalents. En conseqüència, les mares acabem disfressant la complexitat de la vivència materna. Això és la «màscara de la maternitat», un procés que amaga les dificultats que implica ser mare i fa veure que en realitat no passa res, que tampoc n’hi ha per a tant. La màscara silencia la maternitat real en favor d’una maternitat mitificada socialment acceptada. Amagar la depressió postpart n’és una de les conseqüències més dramàtiques.
En què consisteix el «nou mamisme»?
A partir dels anys 80, quan la dona es va començar a incorporar activament al mercat de treball, es va donar un auge dels discursos profamiliars i promaternals des de posicions reaccionàries. L’ideal de bona mare esdevenia molt més complex. Les mares, d’aleshores ençà, no només havien de ser mares devotes, com tota la vida, sinó supermames, tan sacrificades com les mares de sempre, però amb una vida laboral i pública activa, i, per descomptat, amb un cos perfecte. Vet aquí el que podem anomenar un «nou mamisme», una maternitat inabastable, que de facto devalua el que les mares reals fem.
Un exemple que el patriarcat ha segrestat la maternitat el podem veure en l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat, sense augmentar els de maternitat?
Aquest any 2020, els pares han vist ampliat el seu permís de paternitat fins a les 12 setmanes. Això vol dir que, en poc més de quatre anys, aquest permís ha augmentat un 500%. Penso que és important que els pares disposin d’un permís de paternitat ampli, ja que la criança és un dret i un deure. El problema el tenim en el permís de les mares, que no s’ha mogut ni un mil·límetre des de fa trenta anys, per bé que es tracta d’un permís molt curt, que amb prou feines arriba als quatre mesos, i que és incompatible amb la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de la criatura, com recomanen totes les instàncies de salut. No es tracta de confrontar uns permisos amb els altres, perquè la corresponsabilització del pare en la criança és positiva, sinó de reivindicar un permís per a les mares molt més extens que l’actual. I això, per desgràcia, no és a l’agenda política.
Pot explicar els motius bàsics pels quals està en contra de la gestació subrogada?
Ser mare és un desig legítim i és un dret que no pot vulnerar els drets de tercers. M’explico. L’experiència materna ve travessada no només per una qüestió de gènere, sinó també de classe i de raça. No totes les dones tenen garantit el dret a ser mares. Si la teva feina és precària, no arribes a final de mes o no pots pagar un habitatge, potser posposaràs tenir infants, no tindràs el nombre de criatures que desitges, o tal vegada topis amb problemes d’infertilitat. Tot això destrossa projectes vitals. La maternitat ha de ser un dret, no un privilegi. No obstant això, quan parlem de maternitat subrogada, el desig de tenir criatures xoca amb els drets de la mare gestant de poder decidir sobre el seu cos, ja que, en el transcurs dels nou mesos d’embaràs, serà la persona contractant de la gestació, i la clínica, els qui decideixin sobre el seu cos, i això xoca també amb el dret del nounat a estar en contacte amb la seva mare gestant tan bon punt neixi. Que això passi dependrà de la voluntat de la persona que contracti la gestació.
Això també passa una mica amb un procés d’adopció, no troba?
La gran diferència rau en el fet que una criatura adoptada es troba amb aquesta situació, mentre que en el cas d’un nadó gestat per subrogació, és la seva família qui el fa passar per aquest tràngol. La gestació subrogada no és una tècnica de reproducció assistida més, sinó que significa la mercantilització d’un procés fisiològic com és l’embaràs.