Francesc Sans i Bonet (Valls, 1974) és músic i mestre de cornamusa. Als 16 anys va aprendre a tocar el sac de gemecs i tres anys després va fundar Bufalodre amb l’Iris Gayete.
Toca el sac de gemecs, però també la gralla. Va aprendre de forma autodidacta...
Amb la gralla no tant, perquè encara que l’aprenentatge no estava del tot regularitzat, hi havia llocs on anar a aprendre. El sac de gemecs va ser una història molt diferent. Quan el vaig veure per primera vegada, vaig pensar: «Ostres, què és això? Jo en vull un!». Però trobar-ne un va ser tota una odissea, perquè no es podien comprar a les botigues. Vaig tenir la sort de trobar algú que els fabricava, però vaig haver d’aprendre jo sol.
Com a mestre de sac, un dels seus objectius és preservar l’instrument i la música?
Fa anys que em dedico a divulgar el sac de gemecs, un instrument amb dues vessants principals: la divulgació i l’ensenyament. Molta gent desconeix que aquest instrument és gairebé mil·lenari, tot i que no ha tingut gaire presència. A Catalunya estem treballant per reivindicar-lo.
Com definiria el seu estil a l’hora de tocar?
Quan vaig començar, la música tradicional amb instruments com les gralles solia ser funcional, acompanyant altres activitats, especialment al Camp de Tarragona. Aquesta música era complementària, no prioritària. Amb el temps, però, hem treballat per desenvolupar una vessant més artística per aquests instruments tradicionals. Per tant, el meu estil s’adapta segons l’actuació, ja sigui en un auditori, en una inauguració d’un edifici emblemàtic o en altres esdeveniments.
Parlem ara de Bufalodre. Com recorda les primeres passes del grup?
Quan l’Iris i jo teníem uns 19 o 20 anys vam començar junts amb la gralla i el flabiol, en un procés molt autodidacta. Ens passàvem tardes senceres tocant, i encara que vam estudiar molt pel nostre compte, el contacte amb altra gent del món de la música tradicional ens va ajudar a millorar. Com que hi havia pocs músics i molta demanda per recuperar el marc festiu tradicional, vam tenir ràpidament oportunitats per tocar.
Com ha evolucionat el repertori i l’enfocament de Bufalodre des de la seva fundació?
Quan vam començar, ens vam trobar amb instruments però sense un repertori definit. Això ens va portar a investigar arxius per descobrir què s’havia tocat i quines melodies es podien recuperar. A partir d’aquí, vam desenvolupar un criteri propi, basat en melodies tradicionals, moltes d’elles oblidades, creant així la nostra identitat com a grup.
30 anys no se celebren tots els dies. Com heu aconseguit mantenir un equilibri entre tradició i innovació?
Per mi, la clau és el context: cal saber què fas, on i per què. Per exemple, el concert del pròxim dissabte a la Plaça de l’Oli a Valls requereix un context específic, on no importa tant si és innovador o no. Cada ocasió demana entendre i adaptar-se a les necessitats del lloc per complir expectatives.
Heu recuperat elements com les danses de contrapàs. Tot això es fruit del bon treball d’investigació previ...
Sí, fa 30 o 40 anys hi va haver una gran necessitat de recuperar elements culturals. Aquest procés va involucrar molta gent. Nosaltres hem aportat el nostre granet de sorra a nivell musical.
Quin concert recorda especialment i creu que defineix l’essència del grup?
Recordo especialment haver tocat Els Segadors a la plaça de bous de València per l’estrena de Germania de Lluís Llach, amb milers de persones al davant. Encara se’m posa la pell de gallina.
Hi ha alguna col·laboració o projecte que us agradaria fer en un futur?
Mira, de fet, aquest dissabte estrenem un concert totalment nou, una combinació entre tradició i art contemporani. Hem creat un concert amb arranjaments per a un quartet de metalls. Hi ha un toc de música llatina, marxes mores, i temes que ens han influït. Això presenta un nou Bufalodre.
Quins aprenentatges s’emporta després d’aquests anys?
Tocar un instrument tradicional et fa créixer molt. Sense el sac no seria la persona que soc avui. A través d’ell, he conegut gent de molts llocs. Això m’ha fet humil.
