Porten deu anys retirant del riu Glorieta d’un crustaci d’una espècie invasora que el que feia era impedir que la fauna autòctona pogués sobreviure. En aquests dos lustres han capturat quasi 29.000 crancs vermells americans (Procambarus clarkií). Cada vegada és més difícil trobar-ne, la qual cosa vol dir que la seva feina comença a donar els seus fruits. I una mostra d’això és que animals que havien desaparegut d’aquest petit riu ara tornen a ser-hi presents, com ara serps, barbs cua-roig, reinetes, salamandres i també crancs de riu autòctons (Austropotamobius pallipes). És la feina que ha fet -i segueix fent- l’Associació per a la Conservació dels Ecosistemes Naturals (CEN), una entitat que té la custòdia d’aquest riu.
«El nostre objectiu és conservar les espècies autòctones», recalca el president de l’entitat, Jesús Ortiz, biòleg i doctor en ecologia fluvial. I una d’aquestes amenaces passa per la presència del cranc roig americà, que va ser introduït a la península de forma intencionada el 1974 –al riu Guadalquivir– i que s’ha estès ràpidament per quasi tots els rius espanyols. Un dels factors és que tolera molt bé la contaminació de les aigües i també perquè són omnívors –mengen des de les seves pròpies cries fins a larves, serps, ous de peixos, peixos morts i vius–.
Només en un tram
El riu Glorieta neix a Mont-ral, però la presència del cranc roig es limita al tram que hi ha des d’una mica més a baix de l’ermita del Remei fins passada la depuradora d’Alcover. El 2010, els voluntaris del CEN van començar a retirar exemplars d’aquesta espècie invasora. Fins el passat divendres en portaven capturats 28.891 exemplars, dels quals 7.589 enguany. Aquesta darrera dada no significa que aquest any n’hi hagin més, sinó que és en bona part perquè l’associació va rebre una subvenció de la Generalitat. Això ha permès que durant sis mesos, cada dia, cinc persones contractades s’han dedicat a la tasca. Ara, els diners s’han acabat, pero la feina continua com abans, amb voluntaris. Enguany, a més, una empresa els ha finançat l’adquisició d’un equip de pesca elèctrica.
El CEN té la custòdia del riu, tot i que la seva tasca va començar abans. «Vam escollir el Glorieta pels seus valors i la biodiversitat que presenta», recalca del president. Afegeix que també perquè van veure que era viable tirar aquí endavant amb el projecte.
Cada vegada en queden menys
El passat divendres, Jesús Ortiz amb el seu fill Edu i dos voluntaris més –el Cisco i el Magí– van fer una nova jornada diürna al Glorieta per capturar crancs roigs americans, una tasca que cada vegada és més difícil perquè en queden menys. La captura d’aquests exemplars es fa principalment de nit –i en menor mesura durant les hores diürnes–, que és quan es mouen més i surten dels seus amagatalls. S’utilitzen diversos sistemes: des de la captura directa en detectar-los fins a l’ús de pesca elèctrica o trampes.
Tot i que en molt punts el riu s’ha assecat, encara queden pel mig petits bassals d’aigua. Divendres al matí, la tasca es va concentrar a la Font Fresca, un punt on el riu rep aigua d’aquesta font. Realment, va costar capturar exemplars. En una hora van ser tres, els tres de mida petita. Es va utilitzar la pesca elèctrica. «Si els exemplars estan lluny, s’espanten; si estan a un metre venen cap a tu, i si estan a un pam s’estaborneixen i els pots agafar», assegura el biòleg. Però s’ha de fer amb precaució perquè molta sobrecàrrega pot matar qualsevol inquilí de la petita llacuna. Per això, els voluntaris han de portar des de les botes-vestit per anar pel riu fins a guants especials per no electritzar-se.
«El cranc roig americà és de les 100 espècies invasores exòtiques del món més perilloses», assegura Ortiz. Una vegada capturat se’l sacrifica, segons recull una llei espanyola.
Portador de diverses malalties
El cranc roig americà és portador de nombroses malalties, com l’afanomicosis o pesta del cranc. Tots els exemplars d’aquesta espècies invasora porten damunt les espores d’aquest fong letal, que les van dispersant. «A ells els molesta però no els mata, al contrari que al crac autòcton», comenta Jesús Ortiz. La malaltia es detectà per primera vegada a Europa en el tercer quart del segle XIX a la frontera entre França i Alemanya. Es va propagar per un costat a través del riu Danubi cap el mar Negre i per l’altre cap el nord d’Alemanya, Finlàndia i Suècia.
Una de les mesures per combatre la malaltia és, precisament, eliminar l’espècie que la propaga: el cranc roig americà. Si bé aquesta tasca s’està aconseguint al Glorieta –el cranc autòcton és on està millor de Catalunya i, a més, la varietat genètica que hi ha és endèmica–, la seva presència es generalitzada a altres rius tarragonins, com ara el Francolí, el Gaià, el Siurana, el Montsant i el Brugent. En aquest darrer cas, però, només se’n troben en el tram més baix.
El cranc americà pot arribar a posar 900 ous en un any i arriba a l’edat de maduresa sexual als tres anys, mentre que l’autòcton és entre quatre i set i el nombre d’ous és d’entre 50 i 75.
