Tarragonins a fer les Amèriques

Uns 65 milions d’europeus van travessar l’Atlàntic entre 1840 i 1914, d’entre els quals milers de catalans i, lògicament, també tarragonins, en cerca de prosperitat personal i familiar.

La primera data coincideix amb la fundació a l’Havana de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, la més antiga de les entitats estrangeres de tot Amèrica, i la segona amb l’inici de la I Guerra Mundial. A més de missioners, navegants i militars, que ja hi van anar abans, i de l’allau d’exiliats republicans a partir de 1939, molts tarragonins van sentir-se atrets per l’aventura americana i el desig de fer fortuna amb rapidesa, fugint també de les dificultats locals.

Cuba i l’Argentina, van ser-ne els llocs més habituals de destí, per davant de Xile i l’Uruguai, com a països que més emigrants van rebre.

Cuba

Com el metge tarragoní Agustí Rosell, que exercí la professió a Matanzas, des del 1854, i va escriure les obres Higiene y gimnástica de la voz (1855) i Nuevo compendio de medicina legal (editada el 1860 a Barcelona, en segona edició).

Va pertànyer a la Reial Societat d’Amics del País de Santiago. A Cuba també, el segle XIX, el tarragoní Josep Sardà i Gironella s’hi convertí en terratinent. Propietari de les pedreres de San Lázaro, a la part coneguda com ‘La Criolla’ hi realitzà treballs forçats, com a presidiari polític, l’heroi nacional cubà José Martí, fill d’un valencià. Sardà aconseguí el trasllat del jove patriota de la presó nacional a la seva finca El Abra, a l’illa de Pinos, on va estar-se fins al 1871 quan va ser desterrat a Espanya, amb només 18 anys.

També a Cuba, on arribà el 1909, Joan Pàmies va obrir una pastisseria a Guantánamo anomenada La Palma, on disposava d’un saló per a degustacions, festes i convits. Durant anys, va ser el negoci més important de la ciutat en l’especialitat de dolços i pastissos. Pàmies va ser vocal de la secció d’Esports del Centre Català de l’Havana.

A Tarragona, el 1894, hi nasqué el pedagog musical Josep Raventós i Mestre, que estudià a l’escolania de Montserrat i al Conservatori Superior de Música de Barcelona, amb el mestre Lluís Millet. El 1913 treballà a Puebla (Mèxic), però dos anys després ja el trobem a Cuba, on fundà una acadèmia de música a la ciutat de Cárdenas, hi treballà a les escoles pies i, nomenat professor de piano el 1932, passà a dirigir el conservatori Enrique Peyrellade de l’Havana i també l’orquestra del Teatro Modernista.

Aplegà una col·lecció de més de dos mil volums de llibres i documents musicals de gran valor, actualment conservats a la Biblioteca Nacional José Martí. Publicà Teoría de la música i Historia de la música, entre altres treballs. És autor de música religiosa, simfònica, per a cor i orquestra i també per a piano. Morí a la capital cubana el 1957.

L’Argentina

Arribats el mateix any a l’Argentina, el 1910, tres tarragonins van fixar els seus negocis en tres ciutats diferents del país. Octavi Graci va optar per començar una nova vida a Tucumán, població situada a 1.200 km al nord-oest de Buenos Aires.

Quatre anys després d’haver-s’hi instal·lat, va obrir una ‘cigarrería’, juntament amb una agència de loteria, al carrer de Las Heras, 611, molt freqüentada pel jovent local a causa de la molta varietat de marques de tabac que oferia als fumadors.

L’agència tenia fama d’anar obtenint premis i, en més d’una ocasió, havia afavorit els jugadors locals amb gratificacions econòmiques substancioses. Joan Martí, a Guaymalién (Mendoza), el 1913, obrí una xarcuteria amb el nom de Chanchería Catalana, amb un assortiment força variat de productes, al carrer Alberdi, 965, i, gràcies a la bona acollida del negoci, instal·là també dues parades al Mercat Central i al Mercat Pirámides.

Juli Iglésias, nascut a Tarragona el 1884, era farmacèutic de professió. Arribà a l’Argentina també el 1910, s’establí a Córdoba, a 750 km de Buenos Aires, i va pertànyer al Col·legi de Farmacèutics i Bioquímics. El 1914 hi fundà la Farmàcia Belgrano, ubicada al carrer Colón, 900, que disposava de diverses seccions a càrrec de personal competent, tot el qual li donà un ampli prestigi.

Compromès amb el moviment catalanista que tanta força arribà a tenir en aquell país sud-americà, va ser un dels membres fundadors del Club Català de Córdoba (1914) que aviat passà a dir-se Centre Català i que, el 1932, adoptà la denominació de Casal Català del qual ell fou president durant set anys (1933-1940), com abans n’havia estat vocal i vicepresident.

La tardor de 1928, encoratjat per la visita que havien fet a la ciutat Francesc Macià i Ventura Gassol, en el context del periple efectuat pel con sud d’Amèrica, Iglésias va crear el Comitè Català Avant, del qual fou el màxim dirigent, grup polític d’orientació independentista com la dotzena llarga d’organitzacions fundades també a l’Argentina, en l’ambient d’efervescència patriòtica viscut els anys de la Dictadura de Primo de Rivera.

Va morir a Córdoba, el 1956. I, el 1913, arribà al país el fotògraf tarragoní Joan Zopetti i obrí un estudi fotogràfic amb deu empleats a la ciutat de Rosario, a 300 km al nord-oest de la capital argentina, on s’especialitzà en reportatges de noces, esdeveniments familiars i activitats corporatives. La botiga, ubicada al carrer de San Juan, 950, emprava mètodes especials per a fotografies al pastel, llapis i oli.

Xile

Antoni Delfau, industrial forner nascut a Tarragona, arribà a Xile el 1901 i, a Santiago, entrà a treballar La Europea, un important forn de pa fundat el 1905. Cinc anys després, passà a ser-ne el propietari i, amb un nombre notable d’empleats, aconseguí de reunir una clientela fidel al carrer Molina, 1085.

Disposava almenys d’una desena de carruatges amb què també feia el repartiment a domicili dels productes i, gràcies a aquest servei, no feu més que augmentar el creixement i el prestigi del negoci. Implicat en el moviment associatiu català en aquell país, fins a 1913 va ser membre de la junta directiva del Centre Català de Santiago de Xile, fundat el 1906 a la seu del diari El Mercurio.

L’hoteler Serafí Tost, el 1895 s’establí a Chimbarongo, on el 1920 fundà l’Hotel España. Un altre convilatà, Joan Garcia, dibuixant, pintor i industrial, residí a Xile des de 1913 i, el 1919, també a la capital, obrí la sastreria L’Avenc (amb el nom en català), al carrer San Antonio, 334, al centre de la ciutat, on atenia personalment els seus clients.

També va ser propietari de la sastreria El Faro. El seu establiment tenia fama de modern i amatent a les darreres novetats, de manera que la seva clientela figurava entre la més elegant i ‘chic’ de la ciutat que, el 1920, superava els quatre-cents mil habitants. Vinculat al Centre Català de la capital xilena, en fou vicepresident, secretari i conseller. Com a artista plàstic va fer un retrat del president Francesc Macià. Va morir al Perú el 1954.

Josep Font, un altre tarragoní, arribà a Xile el 1896 i va anar a viure a Iquique, al nord del país, a 1.750 km de la capital. El 1914 hi obrí un establiment de merceria i ferreteria, al carrer Bolívar 48, amb el seu soci asturià Jerónimo Lorenzo. Font formà part del directori del comitè local de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) que s’hi havia fundat el 1916, amb 25 socis, i que fou el més dinàmic dels diferents comitès de l’APEC existents al país, més, doncs, que els de Santiago i Valparaíso. A Iquique hi havia un activíssim nucli independentista català, Estol Nacionalista, promogut per Joan Cordomí i Genís Mayolas, que eren, alhora, els màxims impulsors de l’APEC i, segurament, el comerciant tarragoní estava també relacionat amb aquest grup polític.

El també tarragoní Jaume Pedreny i Gassó, arquitecte i constructor, va anar a viure a Antofagasta el 1907 i hi muntà una fàbrica de rajoles i de decorats de ciment i guix. En aquesta ciutat, que ja superava llavors els trenta mil habitants, hi construí els edificis més emblemàtics de la població: el palau municipal a la Plaza Central, el Mercat Públic, l’Hospital municipal, la Maternitat, el Banc Anglo i els magatzems Giménez.

Va ser president i fundador del Centre Català d’Antofagasta que agrupava la modèstia colònia catalana de la regió, a 1.300 km al nord de la capital xilena.

L’Uruguai

A l’Uruguai arribà, el 1881, Lluís Solé i Boronat, on va ser el propietari d’una bòvila i una indústria de terrissa amb una quarantena d’empleats, situades al carrer Camino Propios, 41, de Montevideo, de les més importants del país, la qual tenia Lluís Albert Solé Pons, també tarragoní, com a gerent.

Fabricava canonades per a desguassos, torretes per a jardí i vivers, entre altres especialitats exitoses. Solé i Boronat, de 1912 a 1920, presidí el Centre Català de Montevideo i va ser en la seva etapa com a president que es va construir l’imponent edifici del Teatro Catalunya, el 1918, a la capital uruguaiana.

Mèxic

L’editor i llibreter Andreu Boix i Blay va néixer a Tarragona el 1830 i s’inicià en el món dels llibres treballant en el negoci del seu germà Ignasi, primer a la nostra ciutat i després a Madrid. Andreu Boix, ja a Mèxic, fundà el 1851 la casa Boix y Compañía Editores. Després d’aliances amb impressors com O’Sulliva i Nolan, el 1852 amplià l’empresa gràcies a associar-se amb Carlos Besserer, amb qui va promoure periòdics com El Orden, Diario Político y Literario. Revista Imparcial de Ambos Mundos i el seu suplement La Estrella (1852).

L’any següent obria el seu propi negoci, amb agents en els diferents estats mexicans, i es casava amb Carlota Ibáñez, amb qui tingué tres fills. D’ideologia liberal conservadora va promoure edicions a l’abast de les diferents classes socials, amb col·leccions com Biblioteca Universal Económica o també Biblioteca del Pueblo. Va morir als 28 anys, el 4 d’abril de 1858 a Mèxic.

Cap a Amèrica emigrà també Maria Figuerola i Miracle, que va arribar al món a Tarragona (1870), juntament amb el seu marit Joan Canals, que hi havia nascut sis anys abans, com el seu fill Joan (1908). Establerta inicialment tota la família a Lima (Perú), més endavant es traslladaren a Mèxic, on aconseguiren l’èxit professional amb els negocis de llenceria femenina La Europea, La Esbeltez i Madame Lys. Maria va morir a Mèxic el 1938, deu anys abans que el seu marit.

L’Equador i els Estats Units

El mestre Ferran Pons i Garcia va néixer a Tarragona el 1861 i, havent guanyat una plaça de formador de mestres a Costa Rica s’instal·là a San José, on innovà el sistema educatiu. Eloy Alfaro, president de l’Equador, el cridà perquè s’establís al seu país, on va anar amb la família el 1898. Va ser rector del col·legi Pedro Carbó a Bahía de Caráquez i, al cap de poc temps, es traslladà a Wuito per promoure-hi la campanya de suport a l’escola laica.

Sota la seva direcció es fundaren els col·legis Juan Montalvo i Manuela Cañizares (1910) i publicà també les obres Metodología general, Ejercicios ortográficos i La oración gramatical. Morí el 1934 a la població equatoriana de Riobamba.

El segle XIX, el tarragoní Magí Janer fundà a Nova York l’empresa Fusteria Catalana, orientada a la construcció de cases, botigues i oficines. Vint histories d’èxit, doncs, de tarragonins, a milers de quilòmetres de la ciutat que els va veure néixer i lluny de la qual van morir.