Griselda Pastor, pregonera de Santa Tecla: «Viure la festa et fa sentir més bé, més forta. I així es prenen millors decisions»

Griselda Pastor és d’aquelles periodistes que se les ha d’escoltar amb atenció. Que quan la tens davant, vols aprofitar per fer-li tres preguntes per minut. Vull saber-ho tot. Com és la seva vida a Brussel·les, quina relació té amb Tarragona i, sobretot, què va sentir quan li van proposar ser la pregonera de les festes de Santa Tecla d’enguany. Pastor s’expressa de forma reflexiva i tranquil·la, amb un to que convida a continuar conversant.

Aquesta setmana, aprofitant la seva estada a Tarragona, es va apropar al Diari i vam tenir una conversa on el periodisme i el tarragonisme en varen ser els protagonistes. També vam intentar treure-li cap a on anirà el discurs del seu pregó... Sembla que per això encara haurem d’esperar uns dies més.

La definiria com una periodista amb una àmplia trajectòria europea. Com ho faria vostè?

Segurament la comparteixo, perquè fa més de vint anys que em dedico a la política europea, institucional i nacional. Soc una mica de la vella escola jo, de treballar molt al carrer, cosa que a Brussel·les es podria traduir en esperar a davant de les portes.

Ara els periodistes no fem tant de carrer?

Els periodistes que surten de la universitat tenen molta por de quedar-se sense feina. I la por els marca. Són professionals que obeeixen ordres i que s’allunyen de les provocacions. No formulen preguntes perquè prefereixen fer el que els hi diuen. Pensen que estar al costat dels poderosos els garantirà conservar la feina. I això és un error.

Cap a on ens portarà aquesta manera de treballar?

Les empreses volen beneficis ràpids i inverteixen poc en informació. Veuen que la gent s’informa per Twitter i ja els va bé. Arribarà un moment que ens adonarem que una societat sense mitjans potents, capaços de desfer-se dels vincles polítics, no va a cap lloc.

Li agrada el Twitter –X–?

Sí. El que no m’agrada és que s’utilitzi com a font d’informació. Hi ha polítics que es pensen que com que ho han posat a Twitter ja n’hi ha prou. I no és així. Els periodistes hem de poder repreguntar i tenir feedback, sinó no és informació. És molt important estar al lloc i evitar que la informació la doni només l’interessat.

Què és i què hauria de ser el periodisme?

És un pont de comunicació molt important, un termòmetre que permet entendre el que passa i que ajuda a polítics i a institucions a prendre mesures. A Brussel·les, sovint, els hi arriben les denúncies a través de notícies. El periodisme és molt important i no es pot fer amb por.

És diferent el periodisme local que l’europeu?

Si fas informació local t’has de relacionar amb ajuntaments, policia, nuclear i petroquímica. A Europa hi ha altres institucions, com el Parlament o la Comissió. Però a la pràctica, la relació amb les fonts és la mateixa: molestar-les sempre que ho necessitis i buscar respostes a coses que sembla que no en tenen. Una altra cosa diferent és que aquí hi ha 25 periodistes, i a Brussel·les, 800. Hi ha més competència i són mitjans potents.

Ha canviat molt el periodisme europeu en els últims 20 anys?

Molt. Abans les institucions tenien molt d’interès en què la gent entengués el perquè de les decisions que es prenien. Ara hi ha molta por a les reaccions, sobretot a la ultradreta. Abans tot allò que era europeu quedaba molt lluny, no interessava tant. Però ara, després que els Estats han responsabilitzat Europa de molts mals, la gent s’ho sent més a prop.

Just això ha passat aquí, amb la pesca. Als pescadors els diuen que les lleis les fan des d’Europa, i que les administracions espanyoles i catalanes no poden fer res per recuperar el sector.

A Brussel·les es prenen les decisions, però, sovint, aquestes mesures reben modificacions per part dels ministres dels Estats membres. Brussel·les no és una entelèquia, és la política que accepten els Estats. En el cas de la pesca, per exemple, les decisions que es prenen responen a informes que expliquen la situació del mar. Es tiren dos o tres dies reunits, inclús sense dormir l’última nit.

Quines han estat les grans històries que ha hagut d’explicar d’ençà que va arribar a Brussel·les?

La que més em va impactar va ser la guerra de Kosovo on, des de l’Aliança Atlàntica, ens explicaven que la causa era justa. També he viscut el seguiment dels atemptats, tant els de París com els de Bèlgica. Els atemptats porten intrínseques moltes reflexions. Costa molt d’entendre com gent tan jove pot fer això, i també costa de comprendre la reacció d’unes institucions que fan veure que no són ciutadans seus. La crisi d’immigració a la qual encara estem immersos i el creixement de la ultradreta, també m’han marcat.

Canviem de tema. Parlem de la seva Tarragona estimada

Vaig néixer i créixer al carrer Soler, just davant de les bústies de Correos. Els meus pares també són tarragonins, eren locutors de ràdio i, després, publicistes. He viscut a diferents punts de la ciutat, com al casc antic, a la Rambla Nova o a Campclar.

Visita molt Tarragona?

Intento passar-hi uns deu dies al mes. Aquí hi tinc a la mare i a tota la família.

Com viu la ciutat?

La visc d’una manera molt individualitzada. Vaig al mercat, a la perruqueria, al metge i a la platja de la Punta de la Móra. Quan vivia aquí hi havia molts punts de trobada, com Poetes, o el Motoclub, on et podies trobar a tothom. Ara ja no és el mateix.

És especial Tarragona respecte a altres ciutats?

És una ciutat molt maca, amb el seu llegat històric i patrimonial, el seu clima mediterrani i un nombre d’habitants que la fa una ciutat molt humana i plural. Ara bé, si hagués de dir alguna cosa negativa, diria que li manca activitat cultural.

Quan i qui li proposa ser la pregonera de les festes?

Vaig rebre una trucada de l’alcalde Rubèn Viñuales. En deia que havien pensat en mi per la meva trajectòria i perquè volien fer una mica d’incidència en la importància de la llibertat de premsa. De seguida vaig dir que sí, no m’ho vaig pensar. Em vaig emportar una gran sorpresa.

Com viu les festes?

Sempre pujo a veure castells, m’agraden molt. I tampoc em perdo la processó del braç incorrupte de Santa Tecla. Em sembla fascinant. He de dir que, no sé si m’estic fent gran o què, però cada vegada m’atabalen més les aglomeracions de gent.

Ha començat a preparar el discurs ja?

No, hi he donat voltes, però encara no he escrit res.

Què vol dir?

Suposo que parlaré de la importància de la festa en temps de crisi.

És molt important?

Molt. Penseu que la festa és la suma d’un conjunt d’expressions individuals. Gent que fa mesos que prepara actes, amics que es retroben sense quedar i altres moments interessants. La festa contribueix a fer-nos sentir bé, més feliços, més forts. I això, en un moment de crisi com la que estem vivint a nivell europeu, ens ajuda a pensar millor i a prendre millors decisions.

Qui estarà al seu costat el dia del pregó?

Suposo que la família vindrà a fer-me claca. Espero que hi pugui ser la meva mare. M’hagués agradat molt que hi fos el meu pare, però no podrà ser. Va morir el passat mes de juny.