Noemí Llauradó: «No em conformo mai, sempre vull millorar»

No és sencill entrevistar a una dona. Sobre tot quan és una dona que té poder. Potser els periodistes abusem dels estereotips i els primers adjectius que et venen són fragilitat, empatia, sensibilitat. Quan en realitat haurien de ser caràcter, determinació i tenacitat. No només amb la Noemí Llauradó, sinó amb totes les dones que exerceixen un càrrec públic. Cal tenir molt caràcter per exposar-se al sostre de vidre. I més si presideixes un ens com la Diputació de Tarragona que genera suspicàcies. Sobre la institució, sobre la persona, sobre el rol que juga, sobre la necessitat o no de fer perviure una entiat espanyola excessivament politizada. Les Diputacions com a sinònim d’administracions silencioses, d’enormes riqueses, on es fa molt o poc, no se sap, cosa que porta a la sospita.

Noemí Llauradó ens rep al despatx principal, un dia radiant, de llum de setembre perfecte. Des de els finestrals el mar és blau. Però el despatx és foc, de fusta obscura, d’aquelles que fa dècades moblaben els despatxos del poder. El contrast és xocant. És un despatx que recorda als cigars cubans de viruta ample, a les copes de bon brandy. És un despatx d’una altre època, masculí, que ara ocupa una dona molt de la seva d’època. Constrat. Aquesta pauraula la definiria bé a la presidenta: és un contrast.

Li agrada ser presidenta de la Diputació de Tarragona?

M'encanta.

Més que alcaldesa de Reus?

Ser alcaldessa de Reus, com a reusenca, és una fita i un objectiu que a tothom li agradaria assolir. Continuo treballant-hi per arribar a ser l'alcaldessa de la meva ciutat. Però ser presidenta de la Diputació realment és un honor, i encara ho és més perquè em va venir una mica de sorpresa, no m'ho esperava ser presidenta de la Diputació.

La Diputació continua sent aquell administració a on el partidisme, té menys rellevància?

Efectivament, perquè es pensa molt en els municipis, tots i cada un, i la seva diversitat I es treballa molt colze a colze i amb un esperit que supera els interessos dels diferents partits que tenim en els nostres diferents grups. Jo crec que això també es contagia del mateix personal de la casa. Ells saben que són de la Diputació, són de la demarcació, no hi ha distincions.

Presidenta, el concepte de província, li molesta?

No em molesta, és una realitat. Jo sempre en dic demarcació. Jo sempre en dic Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Baix Penedès perquè vull posar en valor tot el territori i que ningú se'n senti exclòs. Sobretot, va haver una temporada que es parlava molt de Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre... però jo no oblido mai el Baix Penedès.

Entén que els tarragonins (ciutat)se sentin de vegades menystinguts per la Diputació?

De la Diputació crec que no se poden sentir gens menystinguts. En absolut.

Hi ha alguns projectes que s'han encallat en el temps que depenen de la Diputació...

Per sort veurem en aquest mandat, i això sí que ho he anant dient, per fi, les obres a la Savinosa a través del camí de ronda.

Com hem de fer per superar definitivament les tensions intraterritorials? L'àrea metropolitana és la solució?

De fet, n'estic contenta de formar-ne part, perquè van venir els dos alcaldes, de Tarragona i Reus, a demanar-me participar. Era evident que la Diputació podria fer una mica de paraigua, fer una miqueta de maionesa, de lligar aquests ingredients, i ajudar a tirar endavant un projecte essencial pel territori i em sento realment molt contenta d'haver-ho fet.

L'incorporació de les dones al poder? Canvia alguna cosa?

Canvia la generació i el gènere. Potser sí que aquelles lluites de campanars estan més apaivagades. Nosaltres hem estudiat a Tarragona, tenim amics de Tarragona; els de Tarragona treballen a Reus i és una cosa tan natural que aquesta ciutat única funciona de manera real. Només falta donar-li una configuració d'algun tipus més estable, però la realitat existeix. I aquesta generació tenim una visió com molt més àmplia. I les generacions que ens vindran posterior encara més. Cada vegada ja són més del món.

Primera presidenta...

Sí, de la Diputació...

Amb un despatx de decoració molt masculina.

Sí, hem fet el que hem pogut.

Hi ha una gestió femenina del poder?

Som molt més de voler arribar a acords de veritat. Ens sentim més còmodes en l'acord i no tant en el conflicte. No ens fa por mostrar-nos tal com som, encara que això a vegades ens pugui implicar mostrar més vulnerabilitats. I això genera proximitat.

Què és el l’emociona més?

Quan fem reconeixements a la gent que es jubila, quan passen catàstrofes i l'esperit de superació de la gent i de resiliència surt a la llum. A mi em va tocar també viure la Covid. Jo crec que tothom, va estar a l'alçada. Crec que ens va humanitzar.

Què està llegint ara?

Tinc a mitges un llibre del Xavi Bosch. És llarg, però és molt addictiu. M'agrada molt.

Però quin és el seu autor preferit?

Doncs el Xavi Bosch, la Montse Corretger o la Maria Lluísa Bosch, que van ser professores meves, a l'institut, i m'agrada la manera que tenen d'escriure.

Li preocupa la situació de la llengua catalana?

Moltíssim, moltíssim.

Creu en l’immersió?

Crec en la immersió i crec que és cohesionadora. El model d'escola catalana que tenim és cohesionador i també va ser un element de ascensor social molt important. Els pares i mares no catalanoparlants van apostar pel català i ens en vam ensortir. És un model d’èxit.

Quins reptes de la Diputació tenen una solució a curt termini?

Fer la vida més fàcil als ajuntaments, perquè els ajuntaments puguin fer la vida més fàcil a la gent que hi viu. Les administracions ens hem carregat d'una excessiva burocràcia, i donar una subvenció no pot ser que hi acabin renunciant per la paperassa. I això passarà en aquest mandat.

La Diputació és un instrument de l'estat. Té bona relació amb altres presidents de Diputacions espanyoles?

Tinc bona relació amb els catalans i ens reunim cada trimestre. Actuem com a mancomunitat. Ja no és tant aquella Diputació més de caire estatal, sinó que agafem l'esperit de la Mancomunitat catalana, que al final va ser també una manera td'autogovernar-se.

De què se’n empenedeix?

Soc bastant autoxigent i sempre hi ha coses que no m'agraden.

I ho porta bé?

Són molts anys de conviure a mi mateixa. Soc molt autoexigent i soc molt poc conformista. No em conformo mai, sempre intento anar millorant.

Té bona relació amb la resta de polítics?

No sé si és el meu tarannà, però tinc molt poca gent amb qui no hi he treballat a gust. Sempre trobo el costat positiu.

També amb la Sandra Guaita, alcaldessa de Reus?

I tant! Ens coneixem de quan érem totes dues regidores i allà jo crec que vam establir una molt bona relació que perdura. Sense cap mena de dubte.

Què té Reus d’especial?

Reus té una mica de genialitat. És una ciutat que va apostar fa més de cent anys pel fenòmen més trencador i més innovador. I ho continua fent. I el fet de no tenir una capitalitat, diguem-ne, assignada per llei i voler-ho ser igualment, la fa espavilar molt.

És possible que entenguem definitivament que el territori necessita diversos caps?

La capitalitat mal entesa s'ha de superar. La manera que es vol entendre d'uns contra els altres, és tornar enrere amb aquelles batalles de campanar que al final ens han fet perdre més oportunitats que guanyar-ne.

Hi ha qui diu que la Diputació és la gran menjadora dels partits, què li respon?

Que no sap la feinada que es fa des de la Diputació de Tarragona, ni com s'ajuda a milers de persones.

Li preocupa el seu partit polític?

Clar que em preocupa. Jo crec que no ens podem permetre no arribar a una entesa i a un consens i crec que també hem d'aprendre dels errors del passat. El nostre partit sempre ha estat un partit de gent rellevant per al país. I per tant, de persones amb sentit de responsabilitat vers al país i la gent que viu a Catalunya. Hem de trobar un acord.