Una llegenda constantinenca del braç de Santa Tecla

Em truca des de Constantí Josep Maria Giner Sabaté, nascut el 1978, perquè em vol ensenyar una petita meravella custodiada fins fa pocs dies al Museu de Religiositat Popular, a les golfes de l’església de Sant Feliu, tancada des de l’any 2016 per esquerdes. Quedem amb ell i amb el seu oncle Josep M. Salvat Porta, nascut trenta anys abans, el 1948, a Ardenya, però casat a Constantí on resideix.

Som just davant la façana lateral de l’església, a la seu de la Confraria de la Sang de Nostre Senyor Jesucrist, que presideix Salvat. Em mostren un braç reliquiari de fusta: «La tieta i expresidenta de la nostra confraria, Maria Teresa Masó, de Ca Bosch, esposa de Joan Sabaté Sabaté, sempre explicava que era el reliquiari de quan santa Tecla arribà a Constantí el 1321», relata Salvat amb l’alè transcendent que desprenen els tresors de la memòria popular quan s’expliquen a tercers.

Transmissió oral

Aquesta història transmesa oralment la comparteix amb la seva esposa i presidenta de la confraria Filomena Sabaté Franqués. «La Maria Teresa de Ca Bosch vivia davant de l’església i sabia un munt de detalls sobre el temple», continua Salvat. El calatge d’aquesta veu popular ha fet que el reliquiari s’hagi emprat en la representació recent sobre el trasllat del braç de santa Tecla, realitzada al poble pels 700 anys + 1 de l’estada de l’advocació d’Iconi.

L’objecte és un reliquiari antropomòrfic que reprodueix un braç enlairat, compost de l’avantbraç i la mà mutilada que exhibeix parcialment el palmell. El braç és daurat i la mà mostra la tonalitat de color carn. Presenta en la zona central un òcul el·líptic on era dipositada la relíquia sobre un fons carmesí. Encara s’hi veuen els quatre forats per als claus que sostenien el vidre protector.

L’avantbraç està cobert fins al canell per la màniga d’una camisa, botonada a la part inferior sota l’òcul a tres nivells, reblats per un guarniment a sobre d’aquests. També presenta alguna petita resta tèxtil en la part més inferior. La base té un forat central per acollar-la a un moble i/o a un tabernacle processional, i un altre potser derivat dels corcs.

Els dos Josep Maries en remarquen «l’aparença femenina que li atorga el tipus de màniga visible i la textura de la mà». Porta segueix: «L’anterior rector, mossèn Joaquim Claver i Caselles, discrepava de l’atribució popular a santa Tecla, i ens deia que no continuéssim explicant la nostra versió, heretada generació rere generació».

Sant Feliu

Claver, autor del llibre Més sobre la parròquia. Sant Feliu, màrtir, de Constantí (2016) i de les cartel·les del Museu de la confraria, localitzà en l’arxiu parroquial un document del 12 d’octubre de l’any 1749, sobre el trasllat del Santíssim Sagrament i relíquies de sants des de l’antiga església a l’actual tancada. S’hi pot llegir: «Lo reverend Joan Soler (antiquior) com a diaca aportava la santa relíquia de nostre patró, sant Feliu, que se venera encastada en un braç dorat».

La cartel·la del Museu diu: «Reliquiari. Contenia relíquies de sant Feliu, màrtir. Se’n té constància en un document de l’any 1749». Els constantinencs no veuen la relació del braç femení amb Feliu, i no hi identifiquen cap passatge popular del martiri que ho justifiqui, a diferència de Tecla, en què l’hagiografia relata que quan era perseguida, en obrir-se la terra, fou engolida i l’extremitat quedà a descobert.

En el retaule destruït a la Guerra Civil, del qual se salvaren certes imatges custodiades al Museu, hi havia relleus amb sant Feliu bastonejat, lligat pels peus i arrossegat per mules, llançat al mar amb grosses cadenes i una roda de molí al coll, i espelletat amb rasclets. Potser aquesta manca d’identificació del braç i de Feliu catapultà la llegenda.