Santa Ursicina, devoció a l’Ensenyança

Enguany el col·legi Lestonnac-L’Ensenyança ha celebrat els 325 anys de la fundació a Tarragona el 1698. Coincidint amb la commemoració, volem recordar santa Ursicina, també denominada Ursucina, l’onomàstica de la qual la comunitat local de monges ha viscut tradicionalment el dia 10 de desembre; demà diumenge, doncs.

És cert, però, que en altres indrets, com a Mallorca, la festa havia estat fixada el 19 de juny, o que José M. Montes a ‘El libro de los Santos’ la situa el 13 de setembre.

Aquesta variabilitat no ens ha d’estranyar perquè cada comunitat assignava la data en funció d’algun fet amb què es vinculava de manera especial. A Tarragona, l’associació al 10 de desembre té a veure amb l’arribada de les relíquies de la santa a l’església de l’Ensenyança, la que corona el carrer de les Coques i que és el teló de fons de la benedicció de palmes, palmons i llorer cada Diumenge de Rams.

De fet, l’encreuament dels carrers de Sant Pau, les Coques i Arc de Sant Llorenç rep la nomenclatura de la plaça de l’Ensenyança, toponímia que fora bo recuperar en la redacció dels programes de les diferents festivitats del curs anual. Tant el llistat de codis postals com el doctor Google la mantenen normalitzadament.

Lligam tarragoní

Andreu Muñoz i Imma Teixell es referiren al procés de vinculació d’Ursicina amb Tarragona en el treball d’investigació sobre els aleshores 300 anys de la Companyia de Maria Nostra Senyora a la nostra ciutat, editat el 1998.

Aquestes relíquies foren un obsequi de l’arquebisbe Antonio Fernando de Echánove i Zaldívar que havia hagut de fugir arran de les bullangues de 1835 contra l’Església i estava exiliat a Roma. El cos d’Ursicina fou localitzat en unes catacumbes de la capital italiana amb la inscripció llatina «Ursicine puella virgo et martir».

Si bé les despulles arribaren a casa nostra el 27 de setembre de 1843, no fou fins al 10 de desembre, ara fa 180 anys, quan estigueren finalitzats els treballs d’adequació de la capella per a la santa, la més propera al presbiteri a mà dreta. Arran de l’edició del ‘Llibre de l’avi Sardà. Dietari de la Tarragona del segle XIX (1835-1895)’, a cura de Jordi Drudis Lerín i publicat per Drudis i Virgili Editors, ha aparegut el testimoni directe de la celebració.

Josep Antoni Sardà, que n’havia actuat de majoral i arrenglat la processó, s’hi refereix: «Avui feren una ‘excelente’ professó, assistint totes les autoritats, acompanyats dels gegants.

Des de la ‘catredal’ feu tot lo curs com la de Corpus, a on assistiren molta gent amb atxes i fou molt lluïda, en què acompanyaren los restos del cos sant de santa Ursicina i lo col·locaren en lo convent de les monges d’Ensenyança, portant-la ab la ‘molassa’ del misteri dels pescadors, i l’adornaren molt bé i lo cos sant col·locat a dalt ab una urna molt rica. I arribant al dit convent, rompé una harmoniosa música.

Lo concurs fou molt lluït de modo que per tot lo curs hi hagué un immens ‘gentío’, essent majorals D. Rafel Gordan, D. Andreu Janés i Josep Anton Sardà, los quals arreglaren la professó».

La descripció és de les que no té preu perquè explicita el rang de primer nivell que se li atorgà a la celebració. La processó s’anivellà a la de Corpus i, per tant, a la de Santa Tecla, de manera que no feu només el breu trajecte que separa la catedral i l’església de l’Ensenyança, sinó que completà el de les grans processons generals de la ciutat, similar al que encara avui gaudim per la festa patronal. Hi prengueren part els gegants vells de la ciutat, creats el 1825 per Antoni Verdaguer.

Misteri prestat

Alhora, a diferència del que s’havia sostingut sobre que quatre preveres portant les relíquies, Sardà apunta que la peanya processional fou en realitat el misteri dels pescadors tarragonins que sortia en la processó del Sant Enterrament. Es refereix en concret a la del pas també dit del Sant Enterrament, obra de l’escultor Vicent Roig «Vicentó» de 1826, que era el de majors dimensions de la Setmana Santa.

També és magnífic el detall lèxic de referir-se a la plataforma amb el mot «mulassa» –grafiat inadequadament amb o– en l’accepció de túmul o monument sepulcral.

El cenobi de l’Ensenyança afavorí la devoció cap a aquella joveneta amb rapidesa, i s’estengué el nom entre les noves batejades amb diferents abreviatures populars com Sicina o Sucina.