Natzarenes amb el tortell i el ganxo

Són tres quarts de set del matí del diumenge i a la plaça de Sant Miquel, a la Part Alta, van arribant la vintena de portants del pas del Natzarè. Els acompanyem en un assaig camí de Setmana Santa per posar el focus en les quatre dones d’aquest grup d’una vintena de membres. Andreu Muñoz obre una de les esglésies més antigues de Tarragona, tot i que reformada al segle XVIII.

Paloma Sans Sáez (2015), Maria Ximenis Martorell (2017), Mònica Farreró Pujol (2022) i qui avui s’estrena, Clàudia Boronat, duen el tortell sota el pas o bé sostenen la peanya amb el ganxo des de fora. Assistim a l’estrena de la Clàudia, prop de complir els 18 anys, com a primera dona ganxo, possible per la seva alçada adient per a la posició.

Escola de portants

El capatàs, Jordi Figueras, tretzè en la nòmina de voluntaris en aquest rol –prengui nota qui no troba com renovar-se–, parla, entusiasmat, del nou projecte que enguany desenvolupen: l’escola de portants. Hi han passat quatre que han provat si els agrada i si encaixen tècnicament.

«Per a aquest misteri, és essencial el compromís i la fidelitat, així com contribuir al grup», explica, amb tarannà dialogant, el capatàs i abans portant des de 2000.

Les dones, com els companys, s’enfaixen. La faixa és la peça tèxtil que, amb els ganxos i tortells, encarna la transmissió de la tècnica de càrrega que passà de la quadrilla de portuaris assalariats a la nova de voluntaris encetada pels Natzarens el 1983, fa 40 anys.

Com explica qui fou ganxo, Ferran Ventura Valiente: «el 50% eren de la Colla Jove Xiquets de Tarragona i van ser reclutats per un natzarè de la Jove, Manel Sanromà; el 50% gent de la Colla i el 50% gent de la Germandat».

Ara, a sota van deu dones i homes, calçats amb atàviques espardenyes, i quatre ganxos fora. «Va som-hi! Preparats?! Dalt!», indica Figueras. Mirada per l’objectiu de Jordi Granero, una foto del qual il·lustra el cartell de Setmana Santa, la peanya d’assaig arrenca a pas ordinari –el ràpid– pels carrers Comte i Cavallers, i el Pallol, cap al portal del Roser.

El pes de quatre pilons substitueix Jesús, la Mare de Déu, Maria Salomé i la Verònica, mentre s’escolten tonades enregistrades per la banda pròpia, a un volum baix per no despertar el veïnat. «A terra!».

El misteri passa de la linealitat a la frontalitat, variables necessàries en els de majors dimensions en el trànsit pels carrers estrets. Baixaran per l’avinguda Catalunya a ritme de processó, amb sons hereus dels regiments de guarnició, com els d’Almansa i Luchana, i de bandes com la de la Policia de Barcelona, dirigida pel capità valencià Julián Palanca Macià, deixeble del compositor tortosí Felip Pedrell.

«Anem tirant a la dreta!», indica el capatàs per, havent arribat a la cruïlla amb Maria Cristina, abocar-se cap a aquest carrer. «Quiets! A terra!». El sol ha despertat a les 7.45 h. És el moment de la prova de la Clàudia com a ganxo, sota la mirada i consells del pare i portant, Gerard Boronat. El Gerard Sala també s’hi interessa i li explica quan ha de pujar o baixar un forat de la corretja, perquè treballi millor. «Gràcies!», exclama la jove.

Relleu ben tangible

Un altre jove que, també camí dels 18, s’ha incorporat és Francesc Budesca, el petit d’una nissaga natzarena. Així la mitjana d’edat és de 39 anys –30 entre les dones–, renovació constant i reeixida iniciada en la dècada de 2010. El capatàs en té 41 i fins i tot ha manat el seu pare, detall singular d’aquesta corporació.

«Molts portants compatibilitzem aquesta tasca amb l’esport», apunta Muñoz, una dècada com a ganxo. Segueixen per la Falsa Braga i desemboquen al passeig de Sant Antoni, per entrar per Sant Oleguer a la Peixateria, que pugen dos cops i baixen un.

Hi proven «La saeta», de Serrat, trasplantada a Tarragona el 2017. Es compleixen 40 anys de l’adaptació per a processó el 1983 per l’agrupació «Santísimo Cristo de la Buena Muerte» d’Ayamonte, Huelva, i 35 des que sonà per primer cop als carrers de Sevilla el 1988 per la de «Jesús Despojado».

Figueras ha batejat el pas especial creat per a aquesta marxa com el Jaiet, recordant l’antic apel·latiu del Natzarè. Per la Nau, Cavallers i Comte, retornen a Sant Miquel, on entren a les 9.50.

Els carrers han passat de la foscor al despertar progressiu d’un diumenge. Les nostres quatre Veròniques es desenfaixen i, amb somriures de complaença, albiren el futur amb esperança.