La nòria de la il·lusió

No ha vingut a visitar-nos per sorpresa Pedro Sánchez amb una carta sota el braç, però la Fira d’Abril de Tarragona ha tornat amb força, tanta com la potència de moviment de 33 metres d’alt de la nòria que ha convertit per uns dies Bonavista en un dels barris més visibles i atractius de la ciutat. Tot i això, aquest ‘skyline’ no ha convençut a tots els tarragonins/es.

Dels tres dies que he anat, crec que podria guanyar al joc de ‘Quién es quién’, perquè gairebé hi havia el mateix públic. Unes cares molt diferents de les que acostumo a trobar per la Part Alta. És el primer exemple que m’ha vingut el cap, ja sé que la plaça de la Font i voltants no és Tarragona, tot i que alguns/es ho creguin.

I és que més enllà de poder debatre el que ha costat, tant econòmicament com electoralment, la fira ha generat vida i atracció en un dels barris on molts només recorden que existeix els diumenges. Ha donat espai a entitats i artistes i ha representat una cultura que també forma part de la ciutat. Suposo que 30 anys d’història i l’èxit d’edició rere edició ho poden confirmar.

Aparques en zona blanca, tens música en directe i gratuïta, atraccions i un pla diferent per compartir, que tot i que ja sabeu que la primavera a la nostra Tarragona altera i cada cop hi ha més oferta, no és molt habitual que a Tarragona passin coses.

Ara ho estava llegint en alt i sembla que els del PSC m’hagin regalat alguna cosa, però no, només és una experiència personal, com també aquesta ho és aquest article.

Un dels dies que vaig anar a la fira ho vaig fer amb unes amigues que sempre han viscut al centre de Tarragona i es van sorprendre quan els vaig dir que jo havia pujat moltes vegades a una de les atraccions i que encara guardo algunes fotos que ho demostren. Això sí, amb molts anys menys i pocs centímetres menys d’alçada. Somrient i de la mà del meu avi. Un dels millors plans que compartíem i que guardo en el record.

Al barri dels meus avis, Parc Riu Clar, l’emoció d’anar a la fira es podia comparar amb la dels reis mags. Suposo que per mons avis era diferent, però m’agrada creure que els contagiava la meva felicitat, inclús quan els demanava pujar per vuitena vegada consecutiva a una de les atraccions.

Les meves amigues no coneixien el sentiment del qual estava parlant, era la seva primera vegada en una fira així. Tampoc sabien que els carrers de Bonavista estan dividits per números ni on estava exactament el pàrquing del mercadillo. Crec que si féssim un escape room a la tarragonina, no sabrien diferenciar entre Bonavista, Camp Clar o Torreforta.

Van al·lucinar quan van descobrir que a Tarragona també es feia la Fira d’Abril. Pensaven que a Catalunya només es feia a Barcelona. És increïble com ens arriba abans una informació a 100 km de distància que la que tenim al costat. Ho vam passar bé, vam pujar a alguna atracció, vam provar el rebujito i vam fer alguna cosa que no és ballar. Bé, i per descomptat, vam pujar a la nòria.

Us recomano fer-ho de nit i amb molta fe i il·lusió per oblidar que les llums de fons són la flama de tota una química en moviment. A mi de petita m’agradava imaginar que era una part de Tarragona que encara no coneixia i que estava plena de llums, espectacles i diversió i que algun dia aniria.

Imagineu-vos la meva desil·lusió quan vaig descobrir la realitat. Suposo que per un moment vaig sentir el mateix que les meves amigues en conèixer que Tarragona no s’acaba al Balcó Mediterrani.

Per cert, jo ja havia pujat a la nòria, a la seva inauguració, després que Viñuales fes una volta, alguns periodistes vam muntar-hi. Va ser molt graciós perquè un cop dins la cabina, l’alcalde es va quedar parat durant uns minuts. Es veu que havien d’equilibrar el pes i faltava més força a l’esquerra. Tot i que la situació va ser molt còmica em va semblar una bona metàfora del govern d’aquesta ciutat.