L’exili tarragoní a Mèxic (I)

Magnitud de l’exili republicà

A partir de 1939, prop de 40.000 exiliats republicans procedents de l’Estat espanyol van refugiar-se a Mèxic, gràcies a la política generosa d’acollida del president Lázaro Cárdenas i de les gestions incansables i valentes fetes pel seu cònsol a França, Gilberto Bosque. D’aquests, uns 12.000 procedien de diferents punts dels Països Catalans, els quals van ser rebuts amb els braços oberts, a 9.500 km de distància. Havien hagut de deixar la seva terra amb la victòria del cop d’estat militar del general Franco, a causa del seu compromís amb el país, la causa democràtica, els interessos populars i la cultura.

El primer contingent de refugiats, integrat per 455 infants coneguts com els ‘nens de Morèlia’, procedents del País Valencià i de Catalunya, hi arribà el juny de 1937, amb el vaixell Mexique. El maig de 1939 va partir de Saint Nazaire el Flandre, amb 312 passatgers. Un dels vaixells més emblemàtics va ser el Sinaia, que des del port de Seta, el 26 de maig de 1939, transportà 1.599 refugiats.

L’Ipanema va emprendre la travessia al cap d’un mes, amb un miler més. I el juliol sortia novament el Mexique, amb 2.000 republicans, també de Pauillac-Bordeu, com l’anterior. El transatlàntic Volendam partia a l’agost amb més fugitius de la dictadura, al setembre ho feia el Statendam i al novembre de 1939 el Siboney, any en què també feu un viatge el Champlain. El darrer dels vaixells que transportà els republicans catalans fins a Mèxic, el 1942, fou el mític Nyassa, que partí de Casablanca, duent a bord els mallorquins Antoni M. Sbert, ex conseller de Cultura de la Generalitat, i el músic Baltasar Samper, així com els escriptors i periodistes Artur Bladé i Desumvila i Josep M. Murià. Abans, hi havien fet també viatges amb un nombre menor de passatgers, vaixells com el Colonial, l’Orinoco, Foz do Mouro, Iberia, Monterrey, New Amsterdam, De Grasse, Westerland, Saint Domingue, México, Alsina, Serpa Pinto II, Guinea i São Tomé.

L’esquinç emocional de l’exili

La nau de l’esperança els havia dut fins a un país que va esdevenir el referent geogràfic fonamental de l’exili català, allà on anaren a parar milers d’escriptors, periodistes, intel·lectuals, artistes, músics, metges, arquitectes, polítics, professors, militars, sindicalistes i tota mena de professions i responsabilitats, des de consellers i ministres a pagesos, pescadors, obrers manuals, oficinistes o dependents, el llistat exhaustiu dels quals es faria inacabable. I, mentre aquí s’iniciava el que Josep Benet qualificà d’«intent de genocidi lingüístic i cultural», només a Ciutat de Mèxic, el 1949, s’hi publicaven 27 revistes en llengua catalana, símptoma evident de la vitalitat de l’exili català.

Els refugiats trobaren a Mèxic una terra d’oportunitats i, si bé s’hagueren d’espavilar molt per obrir-se camí, aportaren també molt de positiu al país i començaren una nova vida, amb l’esquinç emocional que comporta sempre tot exili. Alguns ja no tornaren mai més. D’altres hi tingueren descendència que, sovint, ja se sentia més mexicana que catalana, malgrat que molts dels descendents van tornar a la terra dels avantpassats. En tots els casos, però, la sensació indescriptible de dues lleialtats, dos sentiments, dos universos de referència, persistí i, allà i aquí, hom acabà enyorant també sempre, d’alguna manera, en detalls menors, l’altra terra.

El referent d’aquells primers anys va ser l’Orfeó Català de la capital mexicana que, en diades assenyalades, s’omplia de gom a gom i hom hi recordava «els dies feliços» a la pàtria llunyana, quan patriotisme i nostàlgia s’activaven més que mai. Entre aquests refugiats, hi havia també exiliats tarragonins, molts d’ells potser poc coneguts, al costat d’altres amb més ressò públic. És d’alguns d’aquests que parlarem en aquesta sèrie d’articles.

Antoni Peyrí i Rocamora

El doctor Antoni Peyrí i Rocamora va néixer a Tarragona el 1889. Era fill del metge militar destinat a Cuba Jaume Peyrí (Reus, 1847-Tarragona, 1898) i fou el més petit de tres germans, també metges. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, amb premi extraordinari, el 1911, i en feu el doctorat a Madrid, l’any següent. Tot just finalitzats els estudis universitaris ja ingressà a la sanitat militar i hi va prestar serveis durant una dècada, amb el grau de capità mèdic, a Mallorca i Menorca, com també a Jaén i a l’Àfrica. Sent metge militar, el 1921, va prendre part en el VI Congrés de Metges de Llengua Catalana.

Ja fora de l’exèrcit, obrí consulta privada a Barcelona, alhora que hi guanyava una plaça d’inspector municipal. Professor i ajudant de càtedra a l’Hospital Clínic des de 1925, va ser professor a la Universitat de Barcelona de dermatologia i sifilografia (1930-1938), membre del Consell Tècnic de Sanitat de Catalunya (1933) i cap de la Lluita Antivenèria (1934), període en què promogué els dispensaris antiveneris més moderns i avançats d’Europa, passà a dirigir el Programa de Lluita contra la Lepra i durant el qual publicà articles destacats com Qüestions actuals en el tractament de la sífilis (1927) i La lluita antivenèria a Catalunya el bienni 1935-1936 (1937). Era també acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i havia estat membre de la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, directiu de l’Ateneu Barcelonès i vocal de l’Associació Nacional de Premsa Mèdica.

El 1920 es casà amb la filla del president Francesc Macià, Josefina, i s’exilià a finals de 1938, primer a Montpeller i a Bordeu, i després ja a Veneçuela, on dirigí la leproseria Isla de Providencia (1939-1941), a Maracaibo.

El 1941 arribà a Mèxic. Allà fou professor de la Universitat de Nuevo León, on fundà la càtedra de dermosifilografia i va ser també cap del servei dermatològic de l’Hospital Civil de Monterrey. El 1948 s’establí a la capital mexicana com a dermatòleg i venereòleg de l’Institut Mexicà de la Seguretat Social. El 1924 havia estat un dels propietaris i fundadors de la Revista Mèdica de Barcelona que aparegué fins al 1936, col·laborà en diferents publicacions de l’exili i, a Mèxic, publicà les obres Dermatología (1943), Contribución a la terapéutica del vitiligo (1944), Tratamiento de la sífilis incipiente (1945) i Els metges catalans exiliats (1963), editat pel Club del Llibre Català que sostenien el poeta Josep Carner i Miquel Ferrer. A París publicà El poder polític. El problema Catalunya-Espanya (1972). Va presidir la Borsa del Metge Català a Mèxic, de 1949 fins a 1964, país on fou membre del Patronat d’Institucions de Cultura Catalana. El matrimoni Peyrí-Macià va tenir dues filles, Teresa, casada amb Pere Pi-Sunyer, i Eugènia, així com un fill, Antoni, arquitecte i pintor acreditat. El doctor Peyrí adquirí la nacionalitat mexicana el 1961 i es retirà a Cuernavaca, a 70 km de la capital, on morí el 1973.

A bord del vaixell Sinaia

Joan Aguilar i Navarro va néixer a Tarragona el 13 de gener de 1909, fill dels rapitencs Enric, pescador, i Josepa, ambdós amb tots els orígens familiars al Montsià. Estibador del port, era membre de la Federació Catalana del PSOE, que confluí en la formació del PSUC el juliol de 1936, va ser vocal de la Junta del Port i agent de policia de la Generalitat durant la guerra. Ferit en combat, els franquistes n’afusellaren la muller. Passà a França amb l’ocupació de Catalunya i patí la duresa dels camps de concentració d’Argelers i del Barcarès, a Catalunya Nord, i també de Bram, ja prop de Carcassona. Embarcat a bord del transatlàntic francès Sinaia, partí del port occità de Seta el 26 de maig de 1939 i arribà a Veracruz el 13 de juny. S’establí a la capital mexicana. En el mateix viatge del vaixell francès, hi anava el també tarragoní Antoni Álvarez Bautista, nascut el 21 de gener de 1909, fill d’Antoni, pescador d’origen extremeny, i de la reusenca Antònia. Casat amb Marina Solanes Nogués, era membre del PSUC i afiliat al sindicat UGT, durant la guerra va assolir el càrrec de comissari de batalló i, acabada aquesta, passà la frontera i fou internat al camp de concentració núm.11 de Sant Cebrià (Rosselló). I també Josep Antoni San José Sánchez, nascut a Tarragona l’1 de maig de 1916, mecànic i xofer, afiliat a la UGT, i antic membre de la Federació Catalana del PSOE, que se n’anà a viure a la Ciutat de Mèxic.

Entre la restauració i l’autoservei

El 22 de juliol de 1897 va néixer a Tarragona Joan Borràs i Gorga, fill de Cristòfor i Francesca, originaris tots dos de Poboleda (Priorat). El novembre de 1922 es casà a Barcelona amb Àngela Aledo, estudià comptabilitat i fou maître d’hotel. Dirigent de la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica (FOSIG) que reunia la majoria de cambrers i cuiners catalans, base sindical del Partit Comunista de Catalunya, on militava, fou després membre del PSUC. En acabar la guerra s’exilià a França, on residí un any i mig. S’instal·là durant set mesos a la República Dominicana i després, durant vuit anys, a Washington, fins que el 1950 s’establí a Mèxic, on treballà al restaurant Bellinghausen, a la capital, i, a Acapulco, hi dirigí el també restaurant la Flor del Puerto. A Mèxic va casar-se amb Rosa Capdevila, vídua de l’escriptor i periodista refugiat Josep Navarro Costabella, que hi morí el 1949, deu anys abans que ho fes també, a la capital mexicana, Joan Borràs.

Un altre tarragoní exiliat va ser Francesc Torné i Buera, nascut el 9 de juny de 1920. Fill de Francesc Torné Rebull i Teresa Buera Ardid. A Tarragona s’afilià a la Joventut Socialista i al PSUC i, durant la guerra, fou combatent al front d’Aragó i a l’exèrcit de l’Ebre i defensà Madrid i Barcelona davant l’avenç franquista. Passà la frontera per Port Bou i es refugià a França. Des de Bordeu s’embarcà cap a Santo Domingo i d’allà, el 1940, passà a Mèxic. Després d’un període curt de temps a San Cristóbal de las Casas (Chiapas) dedicat a l’agricultura, s’establí a la capital mexicana on treballà de cambrer al restaurant El Molino, propietat de catalans, fins que, el 1945, optà per muntar un negoci propi de joieria. El 1951 es traslladà a Guadalajara (Jalisco) i hi fundà el primer taller de lapidària de Mèxic. Obrí després la panificadora El Buen Gusto, forn pioner en la modalitat d’autoservei, el qual fou el primer d’un seguit d’establiments escampats per tot el país i que arribaren a ocupar prop d’un miler de treballadors. També va ser propietari d’una immobiliària i d’un molí de blat i soci del Centre Català de Guadalajara, ciutat on morí el 1995.