L’esperit dels via crucis

Aquests són dos dels Via Crucis no processionals de la nostra Setmana Santa. És a dir, sense passos ni bandes, amb el Sant Crist portat a pes de braços, que organitza la Congregació de La Sang. El Diumenge de Rams té una doble significació. Al matí, l’entrada de Jesús a Jerusalem i, al capvespre, el Via Crucis –Camí de la Creu quasi centenari, 1927- es comença ja a veure el que serà la Passió, Mort i Resurrecció de Crist.

De fet, es passa de l’Hosanna del matí, a la preparació, per part dels caps del poble jueu, del crucifica’l, crucifica’l. Per diferents motius és un acte especial i diferent. En primer lloc, pel seu itinerari passant per unes muralles que tant saben de fets tarragonins, amb unes pedres bimil·lenàries que ja hi eren l’any 33 del segle I quan tenia lloc la primera Setmana Santa de la història.

Pocs llocs poden ser més adients que les muralles de Tàrraco que recorden aquelles muralles de Jerusalem, amb la mateixa llum mediterrània, que van veure els fets que van canviar la història. El sentiment que es genera és especial tot desgranant les estacions del Via Crucis.

Les mides de les portes fan que per entrar i sortir de la muralla s’hagi de posar la imatge del Sant Crist plana, un altre fet diferenciador. Tot entrant pel Portal del Roser arribem als carrerons de l’antiga Tarragona que esdevé una Via Dolorosa, també semblant a Jerusalem.

Destaca el fet de la participació familiar, tant en el recorregut com en l’acte final a la Catedral, on acaba des de l’acord de la junta de Congregació de La Sang de 13 de març de 1927. Avis i pares, fills i nets es troben plegats per iniciar les celebracions de la Setmana Santa. L’horari és molt adequat per a persones grans i per la quitxalla. Dels petits sortirà la saba nova... De fet, és el primer acte on els petits aspirants comencen a participar.

El Sant Crist va arribant a la Catedral. El fet que segueixin el Via Crucis els participants, però també moltíssimes persones que s’afegeixen al final durant l’itinerari, també el fa diferent, ja que totes s’apleguen a la Catedral per la veneració final del Crist de la Sang.

De retorn a l’església de Natzaret, trajecte que fan només els congregants acompanyant al Sant Crist, s’entona una peça, que només es canta al final d’aquest Via Crucis i al principi del de Divendres Sant que comentarem tot seguit. És el Miserere meu, Deus, obra de Gregorio Allegri, del segle XVII, que és la musicalització del salm 51 de l’Antic Testament. Diu el verset, Tingueu pietat de mi, oh Déu, per la teva gran bondat.

Al de l’albada de Divendres Sant (ja centenari, 1921), encara és negra nit, un formigueig de persones es dirigeixen pels carrers de la Part Alta a la Catedral Metropolitana on l’arquebisbe fa el sermó anomenat popularment «de la Bufetada». Bufetada simbòlica que ens ‘desperta’ al Divendres, just en les hores més dures de la Passió, la matinada. Tot seguit, surt de l’església de Natzaret la Congregació de La Sang acompanyant al seu venerable Sant Crist junt amb representants de les confraries de la ciutat. Silenci només interromput pel so de les matraques i els motets passionals del Miserere Mei, fins a la Catedral. Fou un acord de la junta de 3 de març de 1921.

El poble fidel inicia el seu itinerari de les estacions del Via Crucis des de la Catedral, serpentejant el centre històric, seguint la muralla per la seva part intramurs fins a la plaça de la Font. Tota pregària, amb participants plenament conscients del que estan recordant. Sense espectadors. La lluna és encara plena en arribar al Pla de Palau començant a espurnejar les primeres llums del dia Sant tarragoní. En arribar a la plaça del Rei, plena de gom a gom, respecte absolut a l’entrada del Sant Crist. Persones de totes les edats, relleu generacional, emoció continguda, records familiars i retrobament tarragoní. Les paraules del prelat precedeixen la llarga veneració final de tots els assistents. La llum del matí ja es completa del que és el Divendres Sant esplendorós.

És l’autèntic Camí de la Creu, també de la nostra creu, la de cadascú, amb les seves penes, els seus problemes i les seves renúncies. Perquè el món pateix i darrere de la seva màscara s’amaga un rostre turmentat de patiments. I només l’acceptació de la Creu és alleugeriment dels nostres camins, on milers de peregrins, com nosaltres, pugen la ruta espinosa del viure diari anhelant una pau que només es troba trepitjant les petjades del Mestre.

Tot s’ha consumat, és l’instant sublim: s’aixeca amb la Creu el tabernacle de l’amor. Crist és a punt d’expirar perquè s’acompleixi tot el que estava escrit, i el Fill s’ofereix en holocaust per la nostra salvació, ja que la creu de Jesús és vida. És el pas per despertar a una nova vida, perquè per obra del Redemptor la mort deixa de ser un mal definitiu, queda sotmesa a la potència de la vida, és el naixement a la nostra nova vida.

El “Tot s’ha consumat” és fe en el Pare, a qui Crist ofereix el seu sacrifici. És esperança perquè suposa la nostra esperança en la nova vida, i és sobretot amor perquè «El just amb les penes que ha sofert ha fet justos als altres» ens diu l’evangeli. Ell ens deixa el seu sublim manament d’amor «Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat». Fem que les paraules del Crist no siguin estèrils en el món actual tan complicat, especialment a l’Orient Mitjà, precisament el país de Jesús.

Que a la nostra Setmana Santa tots els membres de les Germandats, Confraries, Gremis i Congregacions continuïn estimant i engrandint les nostres tradicions religioses, històriques i culturals. Tradicions d’un poble que vol manifestar el seu tarannà, el seu caràcter i que els nostres actes penitencials segueixin essent això: ordre, silenci, pregària, evocació.